|
Fa dues setmanes els socis de coalició van aconseguir un acord per a tirar endavant els PGE per a l’any vinent. Després d’una sèrie de negociacions, que van girar principalment entorn de la política en matèria d’habitatge, Unidas Podemos (UP) va acceptar els comptes, mostrant una vegada més el nivell d’integració en el Règim del 78.
Però no ha estat fins a aquest dimecres que el Govern ha presentat els PGE en el Congrés, amb dues setmanes de retard segons el seu calendari (producte de les negociacions amb UP) i sense comptar encara amb els suports d’altres forces, especialment del Partit Nacionalista Basc (PNB) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
Encara així, el Govern “progressista”, amb la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, al capdavant, no ha trigat de desplegar el relat habitual d’aquest Executiu. Tot relat cuinat en Moncloa sol portar els atributs “progressista” i “històric”, i aquest cas no podia ser menys.
Ajudats a pujar pel “dopatge” dels fons Next Generation (els fons Europeus de recuperació aprovats per Brussel·les) els comptes que el Govern vol aprovar per al 2022 compten amb un augment en pràcticament totes les àrees, no és per a menys. Ara bé, la foto general sol diferir molt d’una mirada més precisa. I en aquest cas, tampoc podia ser menys.
Expansius per a l’Ibex35
Aquests pressupostos tenen un sostre de despesa de 196.142 milions d’euros, 45 milions més que els de 2021, però dels quals ni més ni menys que 27 mil milions estan associats a les partides dels Fons Europeus previstes per al següent any. Aquesta xifra associada als fons Next Generation passaran directament d’Hisenda als comptes de les grans empreses de l’IBEX35, les principals beneficiades de les subvencions a fons perdut amb les quals esperen dinamitzar la seva activitat i maximitzar el seu compte de resultats.
El relat, sobretot d’Unidas Podemos, que estem davant un Govern que vol gravar als rics, en referència a les taxes imposades als beneficis extraordinaris d’aquest oligopoli, cau pel seu propi pes. Els menys de 2 mil milions que s’esperen recaptar per aquesta via seran més que compensats amb inversions per valor de diverses vegades aquesta quantia. Unes inversions, per cert, sense cost per a les multinacionals. Negoci rodó.
Sumat a aquest benefici per a les grans empreses, UP destaca l’augment d’impostos de societats. El titular és cridaner, però la realitat ho és menys. L’acord aconseguit entre els socis de Govern definia el 15% com el tipus mínim per a aquest impost.
Aquesta xifra és de per si mateix un 10% menor que l’oficial (25% taxa oficial per a impostos sobre beneficis empresarials i el 30% per a bancs i petrolieres). Per tant es manté l’entramat fiscal que beneficia a les grans empreses.
I és que on no pensen ficar-se des de l’anomenat govern “progressista” és a gravar realment els beneficis millonaris de les grans empreses multinacionals espanyoles. Si mirem les 22 més grans, només han tributat en l’exercici fiscal 2020 un 1,3% del seu benefici global, segons reconeix l’“Informe país per país” publicat per la mateixa Agència Tributària.
Pèrdua de poder adquisitiu per a jubilats i funcionaris
Una de les partides que més part del pressupost “absorbeix” és la relativa a les pensions -es menja més d’un de cada tres euros dels PGE-. Amb els nous comptes s’espera que les pensions mínimes i no contributives pugin un 3% i la resta de pensions prop d’un 2,5%.
Però la veritat és que la inflació marca un 4% en el seu valor interanual, és a dir, que està pujada en les pensions no compensa la inflació. A més no és un tema fútil, des del Fons Monetari Internacional (FMI) estan començant a posar draps freds a les taxes de creixement global del producte, assenyalant com un dels factors clau aquest desori entre oferta i demanda i està provocant una alça dels preus.
El mateix succeeix amb els empleats públics. A Unidas Podemos i el PSOE no els ha tremolat el pols a l’hora de ficar la tisora en la nòmina dels 2.700.000 empleats i empleades públiques. La pujada del 2% implica que s’espera amb aquests PGE suposen, en termes de salari real, una rebaixa del poder adquisitiu de 2 punts donada la inflació comentada anteriorment.
Sense solució per al problema d’accés a l’habitatge
El Govern introdueix com a “mesura estrella” un bo de 250 euros per al lloguer, però realment es tracta d’una ajuda als propietaris de pisos. Com ja va ocórrer en 2007 amb el bo de 210 euros, en rebre aquesta ajuda els propietaris van pujar els lloguers.
Sumat a aquesta “ajuda” irrisòria, el Govern planeja una nova “Llei d’Habitatge” que, com ja va avançar Raquel Sánchez, ministra de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana, l’esborrany de la nova llei permetrà als ajuntaments que ho desitgin exigir aquesta reserva de sòl als promotors, però els obligarà a compensar-los econòmicament per l’edificació perduda, a preu de mercat!, ja sigui monetàriament o bé augmentant l’edificació en aquest 30% perdut o bé amb cessió de sòl en una altra ubicació, amb la superfície precisa per a tenir un valor de mercat similar.
És a dir, no només no es frena la corrupció i especulació en la construcció i promoció d’habitatges, si no que s’articulen noves lleis per al seu benefici fins al punt de garantir els beneficis empresarials mitjançant diners públics si les constructores comercialitzen el 30% dels seus habitatges amb preus “socials”.
El problema sanitari no era (només) la Covid
La partida en Sanitat creix un 11%, però suposa un 9,8% d’allò pronosticat producte de la reducció en vacunes.
Durant els pitjors moments de la pandèmia es va observar com es va desbordar la sanitat pública, des d’un punt de vista material i humà, portant fins a l’extenuació als professionals.
Aquesta partida, que a més el 40% va destinada al mutualisme administratiu (mútues per al personal de l’administració pública inscrit), és completament insuficient per a revertir les retallades de l’última dècada que han deixat en una situació summament precària, com els sindicats i professionals sanitaris denuncien, a la sanitat pública.
De fet, dels 6.606 milions pressupostats, tan sols 176 milions es concentren en el marc estratègic d’atenció primària i 70 milions d’euros per a la modernització d’àrees de salut en les autonomies.
Expansius però per a qui?
Els pressupostos del 2022 anaven a ser, i seran, inevitablement expansius i “històrics” si atenem les xifres pures i dures i als percentatges d’inversió. Però si atenem la seva distribució, a les decisions polítiques que els configuren, novament observem uns pressupostos centrats en beneficiar a les grans multinacionals.
El govern “progressista” torna a posar en el focus els interessos de la gran patronal, assegurant una injecció de diners públics per a invertir en els seus negocis i obtenir els seus beneficis. Una ajuda que, en 2023 quan Brussel·les torni a posar el focus en els ajustaments, haurem de pagar totes i tots nosaltres.
Mentrestant, per a la classe treballadora i els sectors populars, el nivell de crisi social i econòmica és tal, que les partides i la seva distribució real a penes tindran un efecte en les condicions materials. O potser un jove amb un salari mínim de 960€ més el bo d’ajuda podrà fer front a un lloguer de mitjana de 970€ a Barcelona o 850 a Madrid per un pis de 50 metres quadrats? O les pujades de pensions del 3% i el 2% enfront d’una inflació a l’alça, quin impacte tindran? Res. Exactament el que aquest govern té de “progressista” i una vegada més els comptes ho han deixat a les clares.
|
