El debat de política general en el Parlament de Catalunya que ha finalitzat aquesta tarda, començava amb la decissió de la CUP de presentar una proposta de resolució per tirar endavant un nou referèndum d’autodeterminació durant aquesta legislatura, i que fianlment no ha sigut aprovada.

Una qüestió sensible però, que ha acabat posant els marcs per on discórrer les sessions del dimarts, i especialment del dimecres, i alhora, servir d’aparador perquè els partits independentistes ensenyessin les seves noves posicions programàtiques per a la temporada tardor/hivern, o si més no, els discursos o les unitats nacionals que lluiran els dies de festa.

És en aquest sentit en el que hem d’entendre les propostes de resolucions de la CUP, però també d’ERC i Junts.

La formació de l’esquerra independentista té necessitat d’aparentar separar-se del full de ruta del govern en general, i d’ERC en concret. Junts, per la seva part, ve fent passos pacificadors amb els socis de govern republicans, primer amb la proposta de front comú per a negociar els Pressupostos Generals de l’Estat, i després amb l’acord de proposició de llei per a un referèndum pactat, i que aquesta si s’ha aprovat, intentant reubicar-se després d’un inici de legislatura en la que les divergències entre ambdós partits han sigut constants.

Com deia ahir Guillermo Ferrari, "la CUP per marcar posició pròpia ha decidit presentar una proposta de resolució per fer un nou referèndum d’autodeterminació abans que s’acabi la legislatura", però, i seguia, "no obstant, continua el suport cupaire al govern català".

És a dir, la iniciativa de la CUP de tornar a celebrar un referèndum és un intent per tractar de tenir una veu diferenciada, tot i que discursivament, després de tot un gir cap a la dreta des de les passades eleccions catalanes del 14F, havent pactat amb ERC primer i donant suport parlamentari al Govern després. Tot, malgrat les crítiques al full de ruta del president Aragonès o al projecte d’ampliació de l’aeroport de El Prat.

Ara bé, el desmarcatge del partit anticapitalista dura el que dura trobar-se perduts en un oceà quan la teva lògica és la conciliació de classes i els partits de la burgesia són el teu flotador on agarrar-te.

Per això, Carles Riera, portaveu de la CUP al Parlament, feia una denuncia al rumb del govern amb les negociacions amb l’executiu espanyol, per després fer una crida al president Aragonés dient que "posi ja una data i activem de nou el full de ruta independentista".

I encara més, Riera en la seva intervenció manifestava que "ens trobaran de cara [el govern català] i amb el puny tancat si claudiquen davant l’estat", per després dir que "fixar una data per al referèndum pot afavorir una negociació real [amb el govern central]".

Davant això, Aragonès contradeia Riera dient que "hem de generar les condicions i després vindran les concrecions de calendari", deixant de manifest que tant CUP com ERC no van acordar mai cap data per cap referèndum en les negocacions previes a la formació de Govern al que la CUP va donar suport.

Alhora, ERC i Junts no perdien ni vint-i-quatre hores en presentar la proposició per a instar el govern per a aconseguir un referèndum acordat, i amb la complicitat i intervencions de la comunitat internacional. És a dir, tot un impossible. A més de ser quelcom en el que no tenen dipositada cap voluntat real, de la mateixa forma que Puigdemont tampoc tenia intenció de declarar cap república en 2017. De fet, tots els dirigients processistes, i cal recordar bé això, van estar fent crides al diàleg amb el govern de Mariano Rajoy fins a primera hora de l’u d’octubre.

No obstant, la situació actual no és la mateixa de fa quatre anys. Els fons europeus caiguts després de la pandèmia que aniran a parar a l’Estat espanyol, són una incentivació majúscula per a gestionar majors infraestructures i guanyar en competències, a més de repartir calerons als amics de les grans empreses catalanes.

Però, per si no fos suficient, el president del govern en l’ombra, o el líder de l’oposició, o el que fora un dels principals responsables de la pèssima gestió sanitària de la pandèmia durant els pitjors moments d’aquesta, Salvador Illa, aixecava la mà aquests dies de debat parlamentari, en dir que aquí està el seu partit (PSC) per a donar suport als pressupostos, si ERC es replantegés un canvi de socis prèviament. Uns socis, sens dubte, que aplanarien encara més la restauració autonòmica que pretenen des d’ambdós governs, central i català, amb la taula de diàleg com a principal eina i evidència.

Davant tal complexitat, no és extrany que el 80% dels catalans avui siguin contraris a la via unilateral, marejats com han d’estar amb una direcció processista que per a aspirar a una cosa ha de dir-ne una altra diametralment oposada. Una política, a més, que únicament pot portar novament a un atzucac al moviment democràtic català, el qual és desactivat des de 2017 amb la repressió de l’Estat central i la claudicació del processisme i que només "treu" als carrers en dies contats, com va ser l’última Diada o aquest pròxim u d’octubre i els dies posteriors.

Precisament, per a tornar a impulsar un gran moviment que imposi un nou embat per a la consecució del dret a l’autodeterminació, cal fer com els dies u i tres d’octubre de 2017, en els quals van ser els sectors populars i la classe treballadora els que es van posar al capdavant de la defensa del referèndum i del mandat popular que d’ell va emanar.

No obstant, la CUP avui està totalment allunyada de ser una alternativa als partits del processisme, tal i com va fer en 2017, dates de les quals no va treure cap lliçó que no passi per anar de la mà de la burgesia catalana.

Enfront la negativa de la formació cupaire a trencar el pacte amb ERC i de retirar immediatament el suport parlamentari al Govern, per assolir la independència del poble català és necessari posar dempeus una esquerra forta, amb un programa anticapitalista i sota una perspectiva d’independència de classe que impulsi grans mobilitzacions als carrers que no estiguin controlades pels mateixos partits processistes.