Sens dubte, aquests últims mesos, i més encara en les darreres setmanes, estan convertint-se per a l’alcaldessa Colau en el període amb major qüestionament i més bronca cap a les seves polítiques que afecten en especial a alguns dels sectors més precaris de la ciutat.

Les escridassades rebudes durant les festes dels barris de Gràcia i Sants, entre d’altres, són el fruit de tot un seguit de declaracions contràries a les aspiracions democràtiques del poble català, en les que per acabar d’arrodonir-ho, poc abans de la Diada, va manifestar que "plantejar un referèndum a curt termini és quelcom irreal" i que "la gent ja no està per tonteries com aquestes". Una posició igual, per suposat, a la que manté Unidas Podemos com a socis de govern del PSOE de Pedro Sánchez.

Et pot interessar: Els Comuns també contra l’autodeterminació, igual que el PSOE

Però el que més està deixant en evidència la política de restriccions i, sobretot, de beneficiar als grans lobbies de la ciutat, són els macrobotellons i la consegüent repressió desfermada per les unitats antiavalots de la Guàrdia Urbana.

El jovent porta any i mig aguantant pràcticament sent un dels sectors de la societat més fortament criminalitzats per la pandèmia, a més de ser la que més ha sofert les restriccions. Les relacions socials s’han restringit molt durant aquests mesos, coartant així a la joventut de tota socialització possible, quelcom que, fins i tot, ha afectat greument la salut mental d’aquest sector juvenil.

També pots llegir: Una joventut cada vegada més precària, i ara... sense vida social?

Mentre segueix aquesta criminalització, Ada Colau i els seus socis del PSC han estat més preocupats d’afavorir els empresaris del lobby de l’oci nocturn. Un sector, però, que lluny d’oferir espais per a la joventut més precària, restringeix cada vegada més a aquests.

No obstant això, si hi ha un problema més de fons en tot allò que és la política de gestió del capitalisme de l’Ajuntament de Barcelona, és el drama de l’habitatge.

Tot i la moratòria del govern central que hauria d’impedir l’execució de desnonaments fins al 31 d’octubre a causa de la pandèmia, a la província de Barcelona es produeixen 20 llançaments diaris, dels quals la majoria són a la ciutat de Barcelona.

Tot i que són els Mossos d’Esquadra els que executen els desnonaments, els partits de la burgesia catalana, que conformen el govern català, no tenen cap intenció d’oposar-se a les directrius dels jutges que les imposen. L’Ajuntament de Barcelona, amb tot una exportaveu de la PAH al capdavant, tampoc acaba fent quelcom per donar solucions efectives per a pal·liar el problema de l’habitatge.

En aquest sentit, el govern municipal de Colau ha acabat convertint-se en una esquerra sense voluntat d’imposar mesures eficaces i anticapitalistes i respectant els interessos dels grans tenidors d’immobles, la banca o els lobbies empresarials de la ciutat.

Res diferent, per cert, al que ha fet durant dècades el PSC mentre va estar governant a l’Ajuntament de Barcelona (o el Xavier Trias de Convergència), imposant la marca Barcelona i gestionant els interessos dels grans empresaris, alhora que es reprimia i perseguia a la joventut i als immigrants sense papers i altres sectors populars.

I a més, els Mossos d’Esquadra estan multant a desenes d’activistes i diverses organitzacions de llogateres i l’habitatge amb 601 € o més. Els Mossos usen la Llei Mordassa que encara no ha derogat Pedro Sánchez per castigar a qui volen defensar el dret a l’habitatge de milers de persones. La Generalitat i l’Ajuntament miren cap a una altra banda i deixen fer. És a dir, els governs central i català, l’ajuntament i els Mossos, tots junts contra el poble.

Enfront de les polítiques de Colau, per acabar amb aquest drama de l’habitatge, és necessari impulsar grans mobilitzacions que prohibeixin els desnonaments que afecten milers de famílies. Però, alhora, és necessari imposar mesures com l’expropiació sense indemnització de tots aquells habitatges en mans de grans propietaris i de la banca i impulsar un parc d’habitatge social a preus baixos d’acord amb les necessitats socials.

Per assolir tot això, a més, és important impulsar un impost extraordinari a les grans fortunes, el qual permeti finançar de manera immediata aquestes mesures d’emergència perquè l’habitatge sigui realment un dret per a tots i no un negoci per a uns pocs capitalistes.