|
Com s’assenyala en l’informe “El turisme o la vida. Treball i precarietat a la ciutat neoliberal”, «A partir d’aquest moment es va produir un auge neoliberal amb la complicitat i consens de socialdemòcrates (PSOE) i liberals (PP), que es va aguditzar després de l’entrada a la UE i la consegüent pèrdua de competitivitat agrícola i industrial a la qual ens vam veure exposats (...) La centralitat del model turístic es va visibilitzar llavors amb força arran dels JJOO de Barcelona 92, però ha fet un salt notable en l’última dècada, situant la ciutat de Barcelona com una de les principals ciutats turístiques europees al costat de Londres, París o Berlín.»
Les crisis econòmiques -que es troben en l’ADN d’aquest sistema-, comporten ajustaments econòmics, augmentant la precarització del treball en diferents sentits. A això, s’hi suma l’augment del nombre d’aturats, creant un “exèrcit” de mà d’obra barata, amb el qual el capitalisme juga per a pressionar i rebaixar les condicions laborals en general.
Els capitalistes, davant les crisis, busquen tots els mecanismes possibles perquè els seus beneficis continuïn augmentant. Per exemple, avançant en flexibilitzar les condicions laborals de la classe treballadora. En el sector turístic, tant pel funcionament de les seves activitats com per qüestions estructurals que veurem, els empresaris tendeixen a aquesta flexibilització amb mesures com poden ser rebaixes salarials, ampliació d’eventualitat o externalitzar serveis estructurals necessaris per al desenvolupament d’aquesta activitat concreta.
Però no només tenen interessos en un grup reduït de capitalistes. Darrere, estan el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial, als quals no els tremola la mà en exigir més retallades i ajustaments als governs a canvi de més fons. Ho vam veure ja en la crisi del 2008, o amb les ingerències de l’FMI en la política de països com Argentina, i també ho veiem ara amb els 140.000 milions dels fons europeus.
En el cas concret del sector turístic, a diferència del que passa en altres sectors on per a rebaixar els costos derivats de la producció es deslocalitzen determinades activitats, en el turisme, difícilment es pot deslocalitzar una activitat que necessàriament està definida per la seva localització i per la proximitat i comunicació amb els focus turístics. Per tant, els empresaris intenten reduir costos sense la variant de la deslocalització, buscant reduir els salaris o intensificar el treball per a aconseguir major plusvàlua.
Respecte a la temporalitat del sector, va lligada a les oscil·lacions de la pròpia demanda que es produeixen per temporades de l’any, tenint en compte els períodes vacacionals, el clima i altres factors externs i interns. Per tant, els empresaris busquen constantment disposar d’una mà d’obra flexible, a la qual poder contractar segons les seves necessitats.
Això implica que les treballadores i els treballadors del sector, per exemple, treballin sis mesos en el sector turístic i la resta de l’any hagin de buscar-se altres treballs, o que no sàpiguen si la temporada següent tindran el mateix lloc de treball, augmentant així la inestabilitat i les condicions precàries del sector. Veiem l’augment de contractes per hores, per dies, per caps de setmana, com a part d’aquesta flexibilització de les empreses, i com tot això està estretament vinculat al turisme i als sectors que d’ell beuen -comerç, transport, cultura, hostaleria-.
El turisme, com sabem, no només es relaciona amb la precarietat laboral. Es relaciona també amb l’impacte social i econòmic, com veiem en les pujades dels lloguers i la proliferació d’apartaments turístics, o en l’oferta sociocultural de ciutats com Barcelona, dirigida als turistes i prohibida per a la joventut de la ciutat; o amb l’impacte ambiental que suposen els 4,6 milions de creueristes que va rebre Barcelona en 2019.
Prenguem el cas concret de Barcelona, que com hem dit rep milions de creueristes a l’any, al que s’hi suma l’aprovació del projecte de MSC Creuers de crear una nova terminal en el Port de Barcelona, i on el turisme és un sector central. L’Ajuntament d’Ada Colau, proposa un ‘Pla Estratègic de Turisme de Barcelona 2020’ per a promoure la sostenibilitat del model turístic. Sostenibilitat de quina, per a què i per a qui? Sostenibilitat per a perpetuar un model turístic precari, que contribueix a expulsar-nos de les nostres cases i els nostres barris, i a degradar -encara més- el medi ambient? Reformar un model que ens condemna a tot això, no és la sortida, ni de lluny.
No solucionarà un problema de fons, estructural, que va més enllà del que passa a Barcelona o en la Costa Brava, i que suposa atacar les bases d’un sistema econòmic, social i polític depredador. Sense tocar els interessos dels capitalistes, de les patronals del turisme, de les grans forquilles d’habitatge, dels grans hotels...l’única cosa sostenible seran els seus ingressos, no la nostra vida.
No és casualitat, que les protestes a Barcelona es relacionin, directament o indirectament, amb el model turístic de la ciutat i amb les seves repercussions. Expressions d’això són la PAH, el Sindicat de Llogateres o exemples d’organització de treballadores com Las Kellys. Tampoc que en aquests sectors -comerç, hosteleria, hotels- l’organització sindical sigui complicada, en part per la temporalitat i la rotació, però també per la persecució sindical, com vam veure amb Las Kellys en el Gran Hotel o a la joventut en grans empreses com Telepizza.
Si a aquesta situació, li sumem l’ampliació d’un aeroport com el Prat perquè arribi a rebre a 72 milions de turistes a l’any -un increment de 17 milions respecte al que rep actualment-, el panorama és preocupant. El focus del debat s’ha centrat en el mal ambiental que suposa un ampliació aeroportuària com aquesta, que és real i no neguem. Però aquesta és la conseqüència més visible, és la punta de l’iceberg.
El cos de l’iceberg és l’augment dels treballs precaris, temporals; la pluriocupació; els desnonaments; la pujada de lloguers; l’augment de pisos turístics; l’augment de fons d’inversions que ens expulsin de casa; la repressió a la joventut que no pot permetre’s l’oci elitista de Opium o el Soho...per posar alguns exemples. Però d’això, no es parla, no perquè no se sàpiga: hi ha desenes d’estudis sobre els impactes del turisme en la vida de les ciutats. El que passa és que treure-ho a la palestra implica generar-se algun enemic, potser al Consorci de Turisme de Barcelona, no li senti molt bé, o als amics hotelers del president Aragonès.
|
