El ministeri de Treball, amb Yolanda Díaz d’Unidas Podemos al capdavant, ha aconseguit un principi d’acord amb la UGT per a la pujada de 15 euros el Salari Mínim Interprofessional. No seria una pujada per a tot 2021, sinó que començaria a aplicar-se en les nòmines de setembre. CCOO encara no s’ha sumat formalment a l’acord a l’espera que es concretin les pujades de 2022 i 2023. Per la seva part la patronal, malgrat el mínim de la mesura, es manté en la defensa de la congelació dels salaris més baixos.

La mesura és venuda per l’anomenat govern “progressista” com un gran assoliment de la seva política de “no deixar a ningú enrere”. Però, a més d’allò ridícul de la quantia, la veritat és que aquest increment s’esfuma abans ja d’aplicar-se. Només amb l’augment de la factura de la llum, un 35% més cara que fa un any, aquests 15 euros desapareixen.

Però si prenem altres índexs com l’IPC el que tenim és una baixada real de les retribucions dels assalariats i assalariades pitjor pagats. L’SMI puja un 1,6% enfront de la pujada del 3,3% dels preus en general. Al començament d’octubre, els qui rebin en la seva nòmina aquests 965 euros dels quals presumiran Sánchez, Díaz, Álvarez i molt probablement Sordo, seran 16 euros més pobres que fa un any.

Això sense contar que un índex com l’IPC està molt lluny de reflectir la pujada real del preu de la vida. La cistella de la compra s’ha encarit en aquests 12 mesos un 6,6% de mitjana i els combustibles gairebé un 20%, amb productes bàsics com l’oli d’oliva que han augmentat el seu preu en un 20%.

Mentre ja comencen a transferir-se els milers de milions d’euros dels Fons Europeus a les grans empreses de l’IBEX35 -els 9 mil primers ja han arribat, d’un total de 72 mil en ajudes directes- el milió i mig de treballadores i treballadors que cobren l’SMI veuen com els seus ingressos continuen devaluant-se amb la vènia de la burocràcia sindical i la ministra d’IU i el PCE.

Que el govern mal anomenat “progressista” no té res a veure amb la defensa de les i els treballadors queda cada vegada més palpable. Que les direccions burocràtiques de CCOO i UGT són els seus fidels lacais també. Ho veiem amb l’SMI i amb la seva passivitat davant la pujada del preu de la llum o les negatives a derogar les reformes laborals.

És urgent que des de l’esquerra sindical i les organitzacions de l’esquerra social i política independents dels partits en Moncloa, denunciem aquests acords de la vergonya i, alhora que exigim la fi d’aquesta política de pactes de misèria i un pla de lluita als grans sindicats, avancem a organitzar en els centres de treball assemblees i mobilitzacions per tota l’agenda obrera que continua pendent, començant per derogar totes les reformes laborals, un SMI de 1500 euros i avançar cap a una jornada laboral de 6 hores sense reducció salarial per a generar els milions d’ocupació destruïts en aquesta crisi.