La Diada 2021 ja ha passat, no ha deixat indiferent a ningú i s’en poden treure nombroses conclusions.

La primera és, pot ser, que si bé aquest any no s’ha arribat a assolir números aproximats a les diades dels anys 2017 o 2018 en les que l’assistència va arribar al milió de persones. I menys encara les de 2012 o 2014, anys en que es va depassar el milió i mig de participants, aquest 11 de setembre s’han superat les previsions fins i tot més falagueres de les organitzacions convocants com és l’Assemblea Nacional Catalana.

La Guàrdia Urbana xifrava en 108.000, mentre que l’ANC ho feia en 400.000 les persones que es mobilitzaven dissabte passat en una manifestació que va omplir els carrers del centre de Barcelona. Diferents mitjans de comunicació han qualificat, fins i tot, la Diada d’aquest any com la manifestació amb major afluencia d’Europa d’ençà va començar la pandèmia.

Sens dubte, el Govern de la Generalitat, en especial ERC, i més en concret encara Pere Aragonès, necessitava d’una Diada massiva per a poder seguir mantenint el polze amb el Govern del PSOE i Unidas Podemos. Sobretot després de la decisió d’aquest, conjuntament amb AENA, de no fer efectiva l’ampliació de l’aeroport de El Prat després de les discrepàncies d’Aragonès sobre l’afectació a l’entorn natural protegit de La Ricarda, temerós que el projecte d’inversió de 1.600 milions acabés generant una resposta ambiental que impulsés un moviment difícilment controlable i desbordés els carrers, i perdre així més massa social.

Però també i sobretot, necessitava d’una Diada de sis dígits per a poder demostrar al Govern de Pedro Sánchez que el processisme segueix viu als carrers i es guarda aquesta carta per a pressionar i avançar en les negociacions entre tots dos governs, com és el cas de la taula de diàleg que hauria de realitzar-se aquest dimecres.

No obstant, la participació a la Diada de milers de persones no va ser, segurament, la desitjada per Pere Aragonès i companyia. I aquesta en seria la conclusió més significativa de la jornada d’aquest 11 de setembre, en la que molts sectors de la mateixa van expressar el seu descontentament amb la direcció del processisme. Durant la multitudinaria manifestació, milers de persones van xiular i escridassar als dirigents d’ERC i Junts pel seu full de ruta pactista per a una sortida negociada amb l’Estat espanyol.

El moviment independentista venia els últims anys en una franca reculada imposada per la forta repressió de l’Estat espanyol, però també per la claudicació de la direcció processista i la necessitat de desactivar el mateix moviment als carrers. No obstant, si alguna cosa ha deixat en clar la Diada d’aquest any és que hi ha un fort qüestionament a les negociacions i el full de ruta dels partits sobiranistes, així com també el manteniment de les pulsions per a un nou embat i per a assolir les aspiracions democràtiques pel dret a decidir.

La taula de diàleg, contràriament a tot això, és el principal aparell que té a l’abast el Govern de la Generalitat per al rumb de gestió autonomista que pretén. La restauració autonòmica que hi ha en marxa entre el Govern central i el català no és altra cosa que posar a la venda la lluita pel dret a l’autodeterminació de més de dos milions de catalans i catalanes a canvi de més inversions capitalistes i majors competències afavorides pels fons europeus Next Generation.

Un altra símptoma que expressa el descontentament d’amplis sectors són les declaracions que ve fent la mateixa ANC durant les últimes setmanes en la línia de pressionar per posar en funcionament la via unilateral, o les paraules de la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, amb les que instava a Aragonès a través de “president faci la independencia”.

Ara bé, no és pot confiar tampoc en falses sortides màgiques que passin per la pressió social al Govern de la Generalitat com està fent l’ANC des de fa una década. Per assolir el dret a decidir no es pot anar de la mà dels partits de la burgesia independentista, com va quedar demostrat en 2017. Pere Aragonès no té cap interés en proclamar la república, així com tampoc la tenia Carles Puigdemont.

Enfront això, l’única sortida per a un veritable embat amb l’Estat espanyol és posar dempeus una esquerra forta, amb un programa anticapitalista i sota una perspectiva d’independència de classe, alhora que s’impulsa novament el moviment independentista amb mobilitzacions als carrers que no estiguin controlades pels mateixos partits processistes.

En aquest sentit, l’esquerra independentista no té un referent amb la voluntat de ser alternativa a la direcció processista. La CUP avui, lluny de tot això, manté vigent el seu acord amb ERC, tot i perdre pel camí part del seu programa, i segueix donant suport parlamentari al Govern amb la treva de dos anys. En definitiva, segueix amb la mà estesa en allò nacional i sent el furgó de cua dels partits de la burgesia catalana.

Les aspiracions democràtiques pel dret a decidir no es podran assolir des d’una “lleial oposició” al Govern, sinó lluitant per l’emergència d’una esquerra diferent, ancorada en la independència política i que posi el centre de gravetat en el desenvolupament de la lluita de classes. Tornar als carrers és fonamental, i fer-ho sobre la base de les lliçons que va deixar 2017 és imprescindible.