Portem un any i mig de pandèmia amb un Govern "progressista" que, davant una nova crisi social, ha aplicat un nou rescat dels capitalistes en un marc de restauració del Règim del 78 i de la Monarquia.

Alhora, en els últims anys estem vivint un retorn de la lluita de classes en l’escenari internacional, amb diferents fenòmens de lluita que reactualitzen els trets de la nostra època de crisi, guerra i si no revolucions encara, almenys sí de revoltes.

Algú podria objectar: "Però en l’Estat espanyol hi ha una situació de desmobilització, de pau social i fins i tot un auge de l’extrema dreta, no permet que parlem de revolucions, és utòpic". Veiem quines són les raons d’aquesta situació, i, cosa que és més important, què podem fer perquè canviï.

En primer lloc, el clima polític de desmobilització i "dretització" és el resultat precisament de les polítiques reformistes i del rol de les burocràcies polítiques, socials i sindicals, cada vegada més moderades i adaptades a la misèria del possible, a les engrunes d’aquest govern. Alhora que garanteixen la pau social necessària per a la restauració del règim i que passi el full de ruta de sortida d’aquesta crisi a la nostra costa, deixen el terreny lliure a una extrema dreta que, per contra, llança una demagògia cada vegada més radicalitzada aprofitant la crisi social.

Però, així i tot, fins i tot durant aquest any i mig de pandèmia, hem vist un augment de diferents processos de lluita i de resistència cada vegada més interessants, també en l’Estat espanyol. És important veure quines són les forces socials que poden revertir aquest procés i poder reiniciar un nou cicle de lluites que obrin noves oportunitats de transformació social.

Una gradual però constant recomposició de la conflictivitat obrera

Durant la pandèmia ha existit una política de "contenció" de part del govern, de la qual la principal eina ha estat i són els ERTO. Amb aquesta "subvenció" directa als costos salarials de les empreses, s’ha aconseguit evitar el tancament de moltes i alguns acomiadaments massius, si el comparem amb l’inici de la crisi de 2008. Així i tot, no s’han evitat milers d’acomiadaments i menys encara l’augment de la precarietat.

Amb l’avanç de la pandèmia i la major reobertura de l’economia, si bé s’està produint una certa estabilització i una relativa recuperació econòmica – molt subjecta a l’evolució de la pandèmia, l’economia mundial i l’arribada dels fons europeus -, també estem veient tancaments d’empreses, acomiadaments i ERO en sectors com la banca, el comerç o la indústria. La patronal aprofita per a fer reestructuracions en la plantilla, servint-se de les ajudes rebudes i els mateixos fons de la UE, amb el beneplàcit del govern i les burocràcies sindicals.

En aquest marc s’han donat conflictes destacats com els d’Alcoa, Tubacex o Airbus Puerto Real, amb processos de vaga que s’han allargat durant centenars de dies i que tenen gran repercussió social. A això cal afegir a sectors de treballadors públics que s’han precaritzat encara més amb la pandèmia, com el sanitari o l’educatiu. Conflictes on, en alguns d’ells, comencen a aparèixer consignes molt interessants com la intervenció o nacionalització d’empreses o la seva municipalització.

Moltes d’aquestes lluites a més s’enfronten no sols a les empreses privades, sinó al "progressisme" que, des del govern, les autonomies o els ajuntaments, acaba sent còmplice de les patronals i aplicant directament retallades i externalitzacions. En un procés que no ha fet més que començar, ja que reformes com la dels interins o l’endeutament públic a causa del rescat i la dependència dels fons, vindrà acompanyada de nous ajustos i retallades socials. Una situació que obre l’escenari a què treballadors en lluita facin experiències polítiques amb aquest reformisme de mans buides.

La lluita contra la burocràcia sindical, una tasca urgent i imprescindible

Tot això es va produint a pesar que les mateixes burocràcies sindicals, fins i tot les de l’"esquerra sindical", mantenen aïllats aquests conflictes i sota lògiques corporatives, sense plantejar la unitat de les diferents lluites ni la perspectiva d’un pla general de lluita que davant a les patronals i als governs. El sindicalisme més cooptat pel règim, com són les grans centrals sindicals de CCOO i UGT, fins i tot sent sindicats obrers, tenen direccions i una burocràcia que s’ha creat molts interessos dins de l’Estat capitalista i acaben operant com el seu apèndix. Directament han actuat i continuaran actuant com a "bombers socials" impedint el desenvolupament de mobilitzacions socials i laborals com vam veure durant el cicle anterior que va arrencar amb el 15M.

Aquest va ser un dels elements clau que va explicar l’esgotament i final d’aquell cicle de mobilitzacions, juntament amb el desviament reformista i electoralista que va suposar el sorgiment de Podemos. Molts d’aquests buròcrates ja han de buscar en el diccionari que és una vaga general, perquè ni s’acorden. D’aquesta manera, que fenòmens de resistència o protesta s’expressin en clau "ciutadana", fora dels centres de treball, és també conseqüència en gran part d’aquest bloqueig que suposen les burocràcies sindicals.

Aquestes lògiques corporativistes en els sindicats, que es donen fins i tot en l’"esquerra sindical" que es presenta com a alternativa, s’expressen a més en la seva total passivitat davant fenòmens polítics com la situació a Catalunya, les crisis ecològiques, la crisi migratòria, el racisme institucional, la repressió política o les lluites LGTBI. De fet, en les vagues de dones dels passats 8M, van mostrar la seva total des-ubicació política per a posar tots els seus mitjans sindicals a fer realment efectiva la vaga laboral, les convocatòries de la qual van ser imposades a la burocràcia sindical (fins i tot de l’"esquerra sindical") pel mateix moviment de dones. Molt al seu pesar. Sordo i Álvarez van acabar cridant a aturs encara que reduint-los a un parell d’hores.

Aquesta política encara s’ha fet més clara amb l’arribada del govern "progressista" del PSOE i Unidas Podemos. Cosa que també hem vist en bona part de l’"esquerra sindical", amb una forta adaptació al mateix i evitant plantejar la necessitat d’enfrontar els seus ajustos i polítiques. O fins i tot amb papers nefastos com el que vam veure fa ara un any a Barcelona, amb la signatura de la CGT de l’acord en Nissan que accepta el tancament de la fàbrica i va deixar a l’estacada a 25 mil treballadors de les subcontractes.

Aquest rol de les burocràcies sindicals és un dels grans bloquejos que existeixen, que llastren el desenvolupament de la mobilització social i sobretot impedeixen que irrompi en escena la classe obrera amb tot el seu potencial polític. I és contra aquestes burocràcies contra les quals hem de barallar, criticant i combatent les seves claudicacions, barallant per assemblees, coordinadores i tots els organismes que permetin superar-les, a la qual els exigim constantment que cridin a la mobilització, a la unitat de les lluites i fins i tot la perspectiva de la unificació sindical, en primer lloc, de les forces de l’esquerra sindical. Alliberar la força de la classe treballadora, unificant les seves files, dotant-se d’organismes d’autoorganització democràtics... és una tasca clau per a aconseguir que entri en escena.

Una crisi social que s’expressa en la reemergència de múltiples moviments

A la calor de la profunda crisi social que deixa el coronavirus, i de la qual l’anomenada recuperació queda al marge, s’estan donant altres processos de resistència protagonitzats per diversos sectors populars. Potser el més important i desenvolupat és el de la lluita per l’habitatge i contra els desnonaments, sobretot organitzada des dels barris, és un clar exemple contra ajustos com les pujades de la llum. També les mobilitzacions pels drets de les persones migrants i el racisme institucional. Segurament el tema en el qual més s’ha posat en evidència la hipocresia "progressista", que ha aplicat des del govern bàsicament la política de l’extrema dreta, com a Ceuta i Melilla.

De la mateixa manera que en el moviment obrer, en els moviments socials és clau barallar perquè es dotin d’organismes d’autoorganització, que es coordinin, entre si i al costat de la classe treballadora i barallar contra les polítiques d’aquelles direccions burocràtiques que juguen també un rol conservador o desmoralitzador.

Ho hem vist enguany en el moviment de dones, on les seves direccions es van plegar a les restriccions i prohibicions del govern el 8M, cosa contra la qual van barallar les nostres companyes de Pan y Rosa al costat d’altres activistes a Madrid, o en el moviment LGTBI, on la burocràcia dels PRIDE està sent qüestionada cada vegada més en el marc de les mobilitzacions contra la LGTBIfòbia i per Justícia Per a Samuel, o denunciat el govern "progre", per les retallades a la Llei Trans.

La ràbia juvenil, com a avançament d’un malestar que ha d’esclatar

Finalment, està la joventut, que està sent protagonista de grans fenòmens de lluita a tot el món, com hem vist a Xile, Colòmbia, els EUA o Myanmar... En l’Estat espanyol també, l’hem vist en el moviment de dones, a Catalunya amb l’aparició d’una jove generació combativa enfrontant la repressió al moviment democràtic català, o més recentment en les mobilitzacions per la llibertat d’Hasél i per Justícia Per a Samuel en tot l’Estat.

La generació Z només ha conegut la crisi i que projectes polítics com Podemos o el processisme, els apareixen, no obstant això, com a projectes ja plenament adaptats.

Una generació que no li deu res al PSOE, Podemos o IU. Si bé, això no vol dir que ja no pervisquin encara il·lusions reformistes o "malmenoristes" en la joventut, o que fins i tot l’extrema dreta també estigui avançant mostrant-se com un fals discurs rebel contra l’statu quo. Però també estem veient com el qüestionament a aquest sistema i a l’esquerra del règim és cada vegada més estès, i s’expressa en moviments, major interès per les idees anticapitalistes.

Fins i tot en el moviment obrer aquest fenomen juvenil s’expressa. Les noves generacions obreres moltes vegades se senten, amb raó, abandonades per les grans centrals sindicals. Tampoc li deuen res a les grans mediacions sindicals, com a CCOO i UGT. Això fa que sectors de la joventut, aturada i precària, no sindicalitzada, es mobilitzi més a través de moviments i espais socials, o amb formes d’organització dels precaris, però també ho fa amb un major qüestionament al capitalisme en el seu conjunt.

Aconseguir que aquesta nova generació obrera impacti i es fusioni amb la resta del moviment obrer, sigui una força material que ajudi a combatre la burocràcia sindical que dèiem abans i escombrar amb el conservadorisme que moltes vegades pot prevaler en els sectors més tradicionals del moviment obrer, és una cosa clau. Per això des de la CRT li donem molta importància a la lluita per l’organització de la joventut precària, en aquesta perspectiva.

En temps de malestar social és recurrent que el descontentament social s’expressi abans en la joventut i els estudiants, per la seva pròpia situació vital, més oberts a qüestionar la realitat i a pensar en alternatives. El que estem veient en la joventut, al costat dels altres símptomes que dèiem del moviment obrer o altres moviments socials, l’hem de veure com una cosa anticipatòria. La restauració del règim, els plans per a fer-nos pagar la crisi... tenen bases febles. La situació internacional, la pandèmia que encara no ha acabat lamentablement i les desil·lusions amb el "progressisme", auguren que tornarà a haver-hi oportunitats per donar la volta a la truita. La clau és com ens preparem, per a això, amb quin programa i amb quina estratègia.