Aquesta llei substitueix a la Llei de Memòria Històrica, aprovada per Zapatero en 2004. Una Llei, que ha estat durant tot aquest temps qüestionada per les associacions de víctimes i represaliats del Franquisme. En el seu preàmbul i articulat quedaven igualades víctimes i botxins, fidel retrat dels relats de la guerra com una guerra “fratricida” que igualen a franquistes i antifranquistes, a les “dues Espanyes”.

A més en el seu desenvolupament l’exhumació de fosses, la retirada de símbols i nomenclàtor franquista dels nostres carrers o la reparació a les víctimes o no ha existit o s’ha aconseguit a base d’una permanent baralla social i judicial.
La Llei recentment aprovada aquest passat dimarts s’ha presentat com més ambiciosa. Recull algunes de les demandes de les associacions, però aquestes la continuen qualificant de tíbia, timorata i tímida".

Quines demandes s’inclouen en la Llei gràcies a la mobilització de les associacions?

Algunes de les demandes històriques de les associacions de víctimes del franquisme estarien incloses en el projecte de Llei aprovat en el Consell de Ministres. Una d’elles seria que l’Estat es faria càrrec, també econòmicament, de la cerca i exhumació de les fosses comunes. Per a això es compromet a elaborar un mapa estatal de fosses, la creació d’un cens oficial de víctimes i un banc d’ADN.

Tanmateix, no especifica la quantia econòmica destinada a això, ni com es repartiran aquests fons. Això ha estat fortament criticat per les associacions. La Llei continua deixant a les seves mans i en la dels particulars la presentació de projectes concrets d’exhumacions. Tal com ha denunciat Emilio Silva, un dels referents del moviment de memòria històrica en l’Estat espanyol, això farà que les associacions hagin de competir entre si per a accedir als fons, una baralla per veure qui exhuma abans als seus familiars.

Justament per a evitar això les associacions demanaven el contrari. Que sigui l’Estat, a través de les seves Delegacions i Subdelegacions del Govern en tot el territori, qui s’encarregués directament de la localització i exhumació dels milers de republicans assassinats d’ofici.

El projecte de Llei també parla de la creació d’una Fiscalia de Sala de Memòria Democràtica i Drets Humans en el Tribunal Suprem per a la recerca dels fets esdevinguts en la guerra civil i en la dictadura, fins a l’entrada en vigor de la Constitució, que “constitueixin violacions dels drets humans i del Dret Internacional Humanitari”. Aquesta seria l’encarregada de dur a terme un règim sancionador pels incompliments de la norma, gradual, que comprèn des dels 200 euros, per a les infraccions més lleus, fins als 150.000 euros, per a les més greus. Els brutals crims del franquisme se sancionarien, si el Constitucional no ho impedeix apel·lant a la immunitat de la Llei d’Amnistia de 1977, amb meres sancions econòmiques.

També declara nul·les les condemnes i sancions dictades durant la guerra civil i dictadura per òrgans de repressió franquista, per raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa o d’orientació i identitat sexual. Però es tracta d’una eina de reparació simbòlica que no comporta cap mena d’indemnització.

Quant als principals símbols feixistes actuals com són la Valle de los Caidos i la Fundació Francisco Franco, el primer es convertirà en un cementiri civil que només podrà acollir cadàvers de morts per la Guerra Civil. Quant a aquesta fundació, es vol il·legalitzar-la introduint una modificació de la llei d’associacions per a actuar contra aquelles entre els fins de les quals es trobi l’apologia del franquisme o la incitació directa o indirecta a l’odi o a la violència contra les víctimes de la guerra civil o de la dictadura.

Parla també de revocar els títols com el Ducat de Franco, o condemnacions i medalles policials com les de Billy “El Niño”, atorgades durant la dictadura, així com la creació d’un inventari dels béns espoliats durant la guerra civil i la dictadura, això sí sense possibilitat que es procedeixi a la seva devolució, o el reconeixement i reparació de les víctimes que van fer treballs forçats.

Finalment, en matèria educativa i simbòlica, es volen ampliar els continguts educatius de la memòria democràtica, incloent-hi: “el paper actiu i singular de les dones espanyoles com a protagonistes d’una llarga lluita per la democràcia i els valors de llibertat, igualtat i solidaritat, així com la repressió específica i el sofriment infligit pel fet de ser dones”. També insisteix en un dels objectius fallits de l’anterior llei, la retirada de tot símbol franquista, i declara dos dies anuals de record, tribut i memòria democràtica: el 31 d’octubre (dia en què les Corts van aprovar l’actual constitució) i el 8 de maig (dia de l’alliberament del camp d’extermini de Mauthausen).

Les associacions de víctimes i memòria històrica continuen assenyalant les demandes oblidades en favor de la impunitat

La llei ha estat rebuda amb crítiques no sols per la dreta hereva del Franquisme, com era d’esperar, sinó també per gran part de l’esquerra parlamentària. Per a Gabriel Rufián d’ERC: "falta la necessària derogació de la Llei d’Amnistia que "equipara a assassins franquistes amb víctimes republicanes". Fins i tot des d’UP, en un nou exercici de malabarisme perquè ells són part del govern que la promou, s’han pronunciat a favor de “millorar” la llei via esmenes.

Però sens dubte les crítiques més contundents han vingut de les associacions de víctimes del franquisme i de memòria històrica. Aquestes han denunciat en un comunicat conjunt que: “No estem disposats a assumir renúncies. Ni les víctimes del franquisme que encara viuen, ni les seves famílies, ni el conjunt de la societat i la democràcia poden permetre-l’hi. No podem esperar altres catorze anys a una nova Llei que satisfaci els drets irrenunciables de les víctimes a la Veritat, la Justícia i la Reparació. Com a col·lectius de víctimes, com a societat democràtica, no podem renunciar a exercir la justícia penal sobre els torturadors i criminals franquistes que encara viuen, i és un greu error que, si aquesta llei continua tancant l’accés de les víctimes a la Justícia, pugui acabar, al final, apuntalant definitivament la impunitat del franquisme”.

A més, reclamen que la llei: “declari il·legal al franquisme, s’anul·lin totes les sentències, en bloc, i de manera automàtica sense passar per un procés de revisió individual. Finalment, proposa canviar els dies de record proposats pel 12 de desembre, ja que va ser el dia de 1946 en què l’ONU va condemnar la dictadura franquista, o el 5 d’agost, ja que a l’alba d’aquest dia en 1939, els militars van afusellar a les 13 Roses. Així mateix, per a recordar l’exili espanyol, la data proposta per part de l’Associació va ser el 22 de febrer, pel fet que aquest dia en 1939 va morir un recentment exiliat Antonio Machado”.

Lluitem per acabar realment amb la impunitat del Franquisme

Malgrat les demandes incorporades, aquesta llei continua mantenint la impunitat dels torturadors i assassins franquistes. Només parla de la retirada dels símbols i títols i l’anul·lació simbòlica d’algunes sentències. Però en cap moment es planteja el fet de jutjar a assassins franquistes, com el ministre Martin Villa, que avui dia continuen lliures, i venut en molts mitjans com un dels “pares” de la democràcia. Per a això, caldria derogar la Llei d’Amnistia, de 1977, que continua prohibint jutjar als repressors franquistes.

La reparació a les víctimes passa també per l’inventari i devolució de tots els béns espoliats pels franquistes a famílies dels represaliats. Molts homes de negocis, ducs i polítics, haurien de desfer-se de gran part del seu patrimoni acumulat per aquest espoli sistemàtic perpetrat sobretot en els primers anys de la dictadura.

Quant a la il·legalització de la Fundació Francisco Franco, o perseguir penalment l’apologia del franquisme., encara que superficialment pugui semblar un “cop” a l’extrema dreta, en realitat endureix les eines polítiques repressives de l’Estat i obre la possibilitat de restringir durament la llibertat d’expressió. Com succeeix amb totes i cadascuna de les mesures que enforteixin l’aparell punitiu de l’Estat capitalista. A més el franquisme i els seus hereus no descansen fonamentalment en aquesta mena d’associacions, sinó en la Judicatura, els cossos policials, l’Exèrcit i bona part de la casta política.

Els lluitadors, la classe obrera, vam posar la majoria del mig milió d’assassinats pel franquisme i els centenars de milers més que van haver d’anar-se’n a l’exili o “podrir-se” en les presons i camps de concentració franquistes. Per a nosaltres no hi ha plaques, ni homenatges, ni grans actes, sol silenci i oblit per part del Règim del 78. Com a fills i nets dels represaliats pel franquisme no ens fiem d’ells.

Estem en contra de qualsevol intent de rentar la cara al Règim hereu del franquisme, alhora que es condemna institucionalment la Revolució espanyola. Aquest Règim no ha jutjat, ni el pretén, a cap assassí o torturador. Només busca reactualitzar el fals “consens de la Transició” en els nostres dies, per a apaivagar totes les veus que podrien sortir-se del marc constitucional.

Per tot això, avui més que mai, reivindiquem la memòria de tants companys i companyes que van donar la seva vida o van ser represaliats per lluitar contra la dictadura, i el règim continuador que va venir després. Nosaltres volem mantenir viva aquesta “flama” de lluita per a acabar amb tot això.

Sabem que, sota aquest règim del 78, sorgit de la “Transició” pactada i de la “traïció” dels principals dirigents de l’oposició antifranquista d’esquerres és impossible. Per això el nostre millor homenatge, la manera de portar fins al final aquesta baralla i aconseguir una veritable justícia i reparació, és continuar la lluita contra el règim hereu de Franco i la monarquia que ocupa per la gràcia del Dictador la seva Prefectura de l’Estat.