En els últims anys, des de 2018 amb els Armilles Grogues, diversos països de diversos continents han sigut i són travessats per amplis processos de mobilització. És el segon cicle de lluita de classes des que va esclatar la crisi capitalista de 2008 i va començar la fase terminal de l’hegemonia neoliberal. Des de llavors els processos de mobilització i les revoltes són part ineludible de la situació mundial; una tendència que s’ha reactivat amb força després de la pausa per les restriccions de la pandèmia. Sobre aquests fenòmens, la filòsofa italiana Donatella Di Cesare ha publicat en castellà aquest 2021 el llibre El tiempo de la revuelta (originalment en italià, Il tempo della rivolta). En aquestes línies farem un repàs sobre alguns dels debats que planteja.

Di Cesare analitza la irrupció de la revolta i troba en ella diversos elements comuns. Aquests serien la manifestació d’un “clar ‘no’ d’un rebuig global al món global” i buscarien la reconfiguració de l’espai públic des de les places, en els actes de desobediència o en l’obertura d’“espais lliures” en els intersticis del capitalisme. Encara que no fa referències explícites als fenòmens neo-reformistes o “populistes d’esquerra” dels últims anys, assenyala que “l’antipolítica, tancada en les institucions representatives i atrinxerada en el joc electoral, va resultar ser un intent extrem i paroxismal de preservar i restaurar l’ordre de la política”. Per a Di Cesare, la revolta, en canvi, no només és “extrainstitucional, sinó que se situa en els marges de la política”.

L’autora parteix d’una polèmica entre Byung-Chul Han i Toni Negri, on el primer polemitzava amb el segon per a explicar-li “per què les revolucions ja no són possibles”. Segons Byung-Chul Han, el neo-liberalisme va establir de manera definitiva la seva dominació, eliminant no sols la possibilitat de la revolució, sinó fins i tot tota resistència. En una espècie de versió 2.0 del relat postmodern, sosté que Foucault no va fer el gir necessari des de la “biopolítica” cap a la “psicopolítica”. Ara el poder ja no estaria “a tot arreu” actuant a través de mecanismes disciplinaris com plantejava aquell; la dominació s’ha interioritzat en cada individu perquè el neo-liberalisme “explota principalment la psique”.

La filòsofa italiana recupera, contra aquesta mena d’escepticisme, la persistència de la protesta a nivell global com a marca d’aquests nous temps. Els detonants són disímils: un altre cas de violència racista als Estats Units, l’augment del preu dels combustibles a França o a l’Equador, la pujada de la tarifa del metro a Xile, etc. Per si mateixos no expliquen la irrupció profunda de la ira. “No hi ha revolta que es pugui reduir a una sola causa. Totes sorgeixen de la combinació i l’entrellaçament de diferents raons, no noméss econòmiques, sinó també polítiques i existencials” [1].

La lectura del llibre de Di Cesare permet algunes reflexions interessants, ja sigui sobre la dinàmica dels processos actuals de la lluita de classes, les seves potencialitats i límits. No obstant, el seu abordatge, encara que oposat des d’un punt de vista al de filòsofs com Byung-Chul Han, i més pròxim a un Antonio Negri, comparteix amb tots dos el pressupost fonamental que, en el capitalisme, així com el poder, “el centre està a tot arreu i en cap”. Enfront d’un poder que ja “no té rostre ni direcció”, seria infructuós intentar prendre el “Palau d’hivern”, assegura.

Sota aquesta òptica les revoltes remeten exclusivament a la possibilitat de resistència. No obstant, per sobre aquests límits autoimposats s’obre l’ampli camp de l’estratègia, la relació –complexa, per cert– entre revolta i revolució. Des d’aquí, el nostre contrapunt amb Di Cesare.

La il·lusió gradualista de la revolta

Di Cesare és una de les tantes autores que destaca l’ocupació de les places com a element distintiu de les revoltes dels últims anys, i ho és. La qüestió és com llegir-les. Per a l’autora del temps de la revolta:

Si la lluita frontal sembla antiquada, això no significa que no existeixin marges de dissidència que puguin consolidar-se gradualment. Basta canviar una mica de perspectiva, mirar més des de fora, des de les vores de la política, per a veure espais de resistència, places en les quals s’escenifica la solidaritat, s’articula el desig de comunitat.

El primer problema estratègic és que darrere de les places s’amaguen realitats diferents. La Plaça Catalunya amb els Indignats (2011), o la Plaça de la República a París amb el Nuit debout (2016), fins i tot en la Plaça Taksim a Istanbul (2013), van aconseguir una certa permanència producte del baix nivell d’enfrontament. Però aquests escenaris es van modificar radicalment allà on va haver-hi major nivell de violència i repressió. Un dels exemples més clars va ser la plaça Tahrir que va veure batalles campals durant el procés revolucionari a Egipte en 2011, derrotat després d’un breu interregne pel cruent cop d’estat d’Al Sisi. Aquesta relació pot rastrejar-se, en diversos nivells, també en les democràcies “occidentals”. Basta comparar aquelles places dels Indignats amb els infaltables enfrontaments als voltants de l’Arc del Triomf protagonitzats ples Armilles Grogues (2018), o els xocs finals en cada marxa a la Plaça Itàlia a Xile (2019). Que també entre elles guardaven diferències significatives. L’Arc del Triomf era territori innegociable per al govern francès, la Plaça Itàlia de Xile era l’espai “permès” per a les manifestacions en contraposició a la “blindada” Plaça de la Constitució on es troba el Palau de la Moneda.

Lluny d’una “consolidació gradual” de la dissidència, els processos del primer cicle de revoltes ja van donar un altre tipus de resultats. Va haver-hi sortides bonapartistes, des de les més extremes com la que esmentàvem a Egipte, fins a l’autocop d’Erdogan a Turquia en 2016. Però també, assimilacions per part del sistema polític de l’energia desplegada pels moviments de revolta, com en els casos de Grècia o l’Estat espanyol, que van fer sorgir formacions neo-reformistes com Syriza o Podemos que van acabar ignominiosament. Entre aquests pols també es juguen molts processos actuals. A Colòmbia, per exemple, durant els dos mesos de lluita i mobilització, el govern de Duque va desplegar una àmplia repressió amb desenes de morts, al mateix temps que es va mantenir una política conciliadora de les direccions del Comitè Nacional de l’Atur. A Xile, davant les dificultats per a sostenir l’original “estem en guerra” de Piñera a l’octubre de 2019 es va plantejar la convocatòria a un procés constituent falsejat; no obstant, les recents eleccions a la Convenció Constituent van expressar de manera distorsionada la relació de forces que va deixar l’aixecament i, en aquest marc, formacions neo-reformistes com el Frente Amplio –que van col·laborar amb la “cuina” parlamentària– pretenen repetir la mateixa estratègia de Syriza i Podemos.

Ara bé, la constatació que la revolta no troba la senda evolutiva o gradual per a la resistència que imagina Di Cesare no és més que l’inici del debat, la qüestió és per què.

Les places i les fàbriques

A partir de la seva anàlisi de les places, Di Cesare es pregunta: “Però per què ocupar les places?; per què no les fàbriques o les universitats si més no, com succeïa fa tan sols uns anys i com succeeix de forma cada vegada més esporàdica?”. La seva explicació és que aquest allunyament dels llocs de treball i estudi, així com de “molts nusos estratègics en els quals podien unir-se primer les forces en conflicte” es deu a un canvi d’època. Seria “el reconeixement que, en l’era del capitalisme avançat, del deute global, de les indústries deslocalitzades, del treball precari ubic, el treball mateix ja no crea comunitat”.

Aquí arribem al segon problema estratègic. La mirada obnubilada per les places emmalalteix d’una aproximació estereotipada al que sol dir-se “espai públic”. En canvi, si partim d’una idea d’espai públic entrellaçada amb la geografia econòmic-social, veiem, d’una banda, que en els processos més recents han anat cobrant protagonisme també els suburbis i les zones periurbanes. Des dels piquets dels Armilles Grogues a França, passant pels incessants enfrontaments dels joves en “les poblacions” amb els carabiners i l’exèrcit a Xile en 2019, o els recents talls de ruta a Colòmbia, nodes fonamentals de l’aixecament i en molts casos de la repressió. Com a rerefons està el fenomen de l’expulsió de bona part de la classe treballadora dels grans centres urbans cap a la perifèria, que per al cas de França ha estat exposat pel controvertit geògraf Christophe Guilluy en el seu llibre No Society [2].

Aquesta fragmentació geogràfica es combina amb un procés de fragmentació social. La classe treballadora es va estendre com mai abans en la història a escala internacional, però de la mà de l’ofensiva neo-liberal es va fer molt més heterogènia i va sofrir un ampli procés de fragmentació (efectius, contractats, terceritzats, sense contracte, desocupats, nadius, immigrants, etc.) generant una divisió entre treballadors “de primera” i “de segona”. Colpejats per l’exponencial creixement de la desigualtat, rerefons de les revoltes, existeixen, com hem anomenat en un altre article, “perdedors relatius” de la “globalització”: els que d’alguna manera van aconseguir algun avanç (encara que sigui sortir de la pobresa) i van veure les seves expectatives de progrés frustrades per la crisi. I “perdedors absoluts”: sectors empobrits, precaritzats, quan no desocupats, especialment de classe treballadora, joves molts, que van quedar virtualment per fora del “pacte social” neo-liberal. Amb la pandèmia, aquests sectors s’han estès àmpliament amb l’increment de la precarietat i l’empobriment, alimentant un profund descontentament social que està en la base de noves protestes.

En aquest context, sota l’argument que “el treball mateix ja no crea comunitat” –com si alguna vegada ho hagués fet per fora de l’organització de la classe treballadora–, Di Cesare presenta com una novetat, fruit de transformacions sociològiques, quelcom que en realitat és un dels problemes estratègics principals que travessa a les actuals revoltes: la falta d’hegemonia de la classe treballadora que, encara que fragmentada, continua posseint totes les “posicions estratègiques”. És a dir, aquelles que reprenent críticament la definició de John Womack [3], podem definir com les posicions en la producció, la circulació i els serveis que determinen el funcionament de l’ampli entramat de la societat capitalista (el transport, la indústria, serveis essencials, etc.) i que no només fan a la classe treballadora capaç de paralitzar-la (vaga general) sinó també, en perspectiva, de reorganitzar-la sobre noves bases.

Són justament aquell tipus de divisions, que en aproximacions com la Di Cesare apareixen com a “naturals” o “d’època”, les que fan que els processos de mobilització s’expressin majorment sota formes atomitzades (ciutadanes). En aquesta atomització es basen les classes dominants i els seus diferents règims polítics per a intentar canalitzar i dividir les protestes entre els manifestants “bons”, “legítims”, i els “violents” i “incivilitzats”. Per als primers està la possibilitat d’assajar algun tipus de concessió buscant treure’ls del carrer, per a poder aïllar als segons i criminalitzar-los. Una operatòria que es reitera en cadascun dels processos.

Política i policia

Des d’aquest punt de partida, la pregunta sobre per què ocupar les places i no les fàbriques o les universitats?, que en Di Cesare es respon naturalitzant la barrera que les revoltes troben a l’hora d’entrar en els llocs de treball i d’estudi, en el nostre cas ens porta a un tercer problema estratègic.

Per a la filòsofa italiana, la revolta amb el seu desplegament devela el caràcter policial de l’Estat. Des de l’operatiu antiavalots a França contra els armilles grogues, sense precedents en les últimes dècades, a la brutalitat policial als Estats Units. Aquesta repressió que ara es manifesta de manera oberta i en el centre de les ciutats té punts de continuïtat amb una violència policial sistemàtica sobre les perifèries urbanes, cap a les poblacions migrants i racialitzades, la joventut pobra, etc. Això és un fet, i encara que l’autora no es deté en el cas de Llatinoamèrica, un dels trets distintius de l’últim cicle de revoltes ha estat l’acció redoblada de les forces repressives, i en particular el desplegament de l’exèrcit per a la repressió de la protesta de carrer. Di Cesare planteja que la qüestió va més enllà:

La policia preventiva de les relacions, aquest blindatge reglamentat que aconsegueix la seva cúspide en l’abolició del contacte amb l’altre, possible enemic, focus de contagi, és ja contínuament norma i segell de la democràcia immunitària en la qual s’allunya el perill de la massa viva i incontrolable, el perill de la comunitat oberta, el fantasma de la revolta.

En aquest sentit la policia, emparentada amb la noció de biopolítica, inficiona tot i caracteritza a la democràcia com a “democràcia immunitària”, concepte que desenvolupa –molt abans de la pandèmia, cal aclarir–, entre altres, el filòsof italià Roberto Esposito i segons el qual –dit molt succintament– el comú passa a ser una amenaça, sorgint l’exigència d’“immunitat” com a confinament individual [4]. D’aquí el “perill” que representa la revolta en plantejar un principi alternatiu de “comunitat oberta”. Però la qüestió és que el punt d’arribada en aquest plantejament coincideix amb un dels fonaments clàssics del pensament antiestratègic. Diu Di Cesare:

La pregunta crítica "on està el poder" de la qual sorgeix en gran manera la crisi actual de la política, segueix sense resposta en la democràcia de la globalització. No perquè s’hagi afeblit el poder –de fet, s’exerceix amb més vehemència que mai–, sinó perquè l’origen ja no es pot situar en cap lloc.

Ara bé, en la seva formulació de “policia preventiva” deixa de costat una que ha complert un paper fonamental condicionant el curs de cadascun dels processos i que mostra “al poder” com una cosa molt menys ubiqua. Ens referim a la que sorgeix de l’estatització de les organitzacions del moviment obrer i els moviments socials. Com assenyalés Gramsci –també ho farà Trotsky– amb “la formació d’àmplies burocràcies estatals i “privades” (polític-privades, de partits i sindicals) […] partits ‘polítics’ sencers i altres organitzacions econòmiques o d’un altre gènere han de ser considerats organismes de policia política, de caràcter investigatiu i preventiu” [5]. Pensar la dinàmica de la revolta, i la seva relació amb “les fàbriques i les universitats”, per fora de l’acció d’aquestes burocràcies que en el moviment obrer, estudiantil i en altres moviments busquen llimar els rivets més radicals de les protestes equival a tancar els ulls davant un fenomen essencial. Ho vam veure en el cas de França (2018), on no sols les burocràcies grogues com la de la CFDT, sinó la direcció suposadament “combativa” de la CGT, es van cuidar de mantenir distanciats als sectors sindicalitzats del moviment dels Armilles Grogues. O a l’Equador (2019) amb la Conaie retirant dels carrers de Quito al moviment indígena en el moment més àlgid dels enfrontaments contra el govern. A Xile (2019), on les burocràcies sindicals, estudiantils i socials de la Mesa de Unidad Social van pugnar per entrar al diàleg amb el govern, mentre als carrers ressonava el “Fora Piñera!”. També a Colòmbia (2021) on el “Comitè Nacional de l’Atur” contribueix a mantenir una façana de diàleg mentre el govern de Duque redobla la repressió.

Revolta i revolució

Això ens porta a un quart problema estratègic més general que fa a la relació complexa entre revolta i revolució. Di Cesare represa la famosa anècdota en què Lluís XVI, la nit del 14 de juliol de 1789, després de la presa de la Bastilla, li pregunta suposadament al duc de la Rochefoucauld-Liancourt “És una revolta?” i aquest li respon: “No, senyor, és una revolució”; resposta que d’alguna manera està en els anals del significat modern de revolució. L’autora agrega que aquesta anècdota moltes vegades és llegida en el pensament polític com una antinòmia, com si la revolució, per a ser reconeguda hagués de contraposar-se a la revolta. L’assenyalament que fa és summament pertinent, encara que Di Cesare acaba per invertir els termes d’aquella crítica donant primacia a la revolta, però mantenint l’oposició entre tots dos. Si és il·lusori que la revolta pugui reemplaçar a la revolució com a mitjà perquè una classe oprimida pugui transformar-se en classe dominant, també ho és pensar que existeix un mur entre ambdues.

Sobre aquest tema, en la convulsiva França de mitjan 1930, Trotsky fa una variació, per un d’altre més actual, de l’anècdota esmentada. Diu:

Segons la llegenda, a la pregunta de Lluís XVI: "Però això és una revolta?", un dels seus cortesans va respondre: "No, majestat, és una revolució". Actualment, a la pregunta de la burgesia: "És una revolta?", els seus cortesans responen: "No, no són més que vagues corporatives". Tranquil·litzant als capitalistes, Blum i Jouhaux [dirigents del PCF i la CGT respectivament] es tranquil·litzen a si mateixos [6].

Avui podria dir-se una cosa similar en relació a l’arc del neo-reformisme, el “populisme d’esquerra” i les conduccions burocràtiques dels sindicats i moviments socials –així com de l’esquerra que se’ls plega–, per als qui les masses mobilitzades són com a màxim una “massa de maniobra” per a impulsar canvis dins dels règims capitalistes instituïts. Però també enfront dels qui, com Di Cesare, fan lloes a les revoltes mentre proclamen que la revolució està perimida i que el moviment obrer ha quedat en la nostra època fora de l’escena.

El plantejament de Trotsky que citàvem és pertinent per a pensar moments clau del cicle de lluita de classes dels últims anys. Per exemple, el 12 de novembre de 2019 a Xile, la jornada d’atur més important des de la fi de la dictadura. Aquest desplegament, parcial i de només un dia, de la força obrera, ja no simplement com a part de la “ciutadania”, juntament amb els importants enfrontaments que es van donar en “les poblacions”, van marcar un salt en el procés de conjunt. Van obligar els partits del règim a tancar-se a negociar l’anomenat “Acord per la pau social”, amb els seus plebiscits i constituent falsejada, per a frenar l’escalada. Un altre moment clau van ser les jornades de vaga contra la reforma previsional que van commoure a França a la fi de 2019, on el govern i la burocràcia sindical en les seves diferents variants van fer tot el que va estar al seu abast per a evitar que es transformi en una vaga indefinida que articuli un veritable moviment popular capaç de derrotar la reforma. D’altra banda, entre els exemples més recents, està Myanmar, un dels punts més àlgids de la lluita de classes actual on la classe treballadora és una de les principals protagonistes de la resistència al cop bonapartista, en el que és un dels majors aixecaments populars de la ja convulsiva història del país.

Poder constituent i autoorganització

En el seu llibre, Di Cesare contraposa l’espai de la revolta al de la política institucional. D’un costat, pura espontaneïtat; de l’altre, processos electorals i institucions. Però en bona part la “il·lusió de la política” és l’altra moneda de la “il·lusió social”. En el temps de la revolta continuen actuant partits i burocràcies, s’intensifica el joc d’acció i reacció pel qual els diferents règims aposten o bé liquidar o bé a assimilar els processos de mobilització. Reprenent l’exemple de Xile, és un fet que sense la rebel·lió del 2019 no hi hagués hagut Convenció Constituent [7]. Però si la revolta va imposar la Convenció (com a important concessió per a evitar una caiguda de Piñera per la via de la vaga general), la cruïlla torna a estar plantejada: sense la mobilització i autoorganització serà impossible enfrontar els paranys de les noves cuines que plantegen la dreta i la Concertació però també el reformisme per a subordinar la Convenció als poders constituïts. Reprendre aquest camí de lluita als carrers serà fonamental per a conquistar el programa d’octubre. Novament es tracta que el moviment no sigui ni base de maniobra de polítiques neo-reformistes o “populistes d’esquerra”, ni quedi confinat a la mera resistència.

I això ens porta al cinquè problema estratègic que volíem destacar: com fer fallida la relació circular entre processos de mobilització i d’institucionalització per a donar lloc a un desenvolupament políticament independent enfront de les diferents fraccions que en cada lloc es disputen l’administració del capitalisme. És a dir, recórrer el camí que porta de la revolta a la revolució. Aquest passa per desenvolupar noves institucions per a la unificació i coordinació dels sectors en lluita, per fer fallida la resistència dels aparells burocràtics, i desplegar una estratègia d’autoorganització capaç d’articular allò que s’ha fragmentat durant dècades d’ofensiva neoliberal, els diferents sectors de la classe treballadora (precària, desocupada, sindicalitzada, etc.) juntament amb el moviment de dones, estudiantil, mediambiental, antiracista, etc., en la perspectiva de constituir consells o soviets que siguin la base d’un poder alternatiu capaç de derrotar al (no tan ubic) Estat capitalista.

Aquí i ara

A partir de les premisses que desenvolupa en el seu llibre, Di Cesare planteja que és necessària “una altra manera d’entendre la dinàmica revolucionària. És inútil pensar en la revolució, imaginada com la presa del Palau d’Hivern, esperant canviar la vida: la forma de la vida ja pot canviar”. Solucions aquí i ara, suposadament més realistes que aquella revolució socialista que considera impossible. No obstant això, les mateixes es redueixen a escapolir-se de la llei, iniciar la fugida, encara que sigui de manera individual o intentar obrir “espais lliures” en els intersticis del capitalisme reprenent el vell concepte de “zones d’autonomia temporal” de Hakin Bey [8]. Però les experiències autonomistes d’“espais alliberats” dins dels límits del capitalisme no han aconseguit mai tenir més que una existència efímera ja que acaben assimilades per l’Estat o brutalment eliminades per aquest.

Però més enllà d’això, els nous processos de lluita de classes i les forces socials que comencen a posar-se en moviment plantegen possibilitats que van molt més allà de la utopia de conquistar una zona d’autonomia en el mitjà de la misèria capitalista. La pregunta estratègica és: com fer perquè tota l’energia dels processos no sigui continguda en els marcs dels règims polítics capitalistes o s’acabin imposant sortides reaccionàries, o pitjor encara, contrarevolucionàries, sinó al contrari que obrin a les noves revolucions?

I aquí, als problemes estratègics que vam anar enumerant, volem agregar un sisè i últim. En el seu famós pròleg a la Història de la Revolució Russa, on Trotsky sintetitza alguns elements d’una teoria dels canvis polítics revolucionaris; al contrari del que podria dictar el sentit comú, el que pren com a punt de partida és el caràcter profundament conservador de la psiquis humana. Les institucions no canvien mai en la mesura en què la societat ho necessita. Aquest caràcter crònicament ressagat de les idees i les relacions humanes respecte a les condicions en les quals estan immerses és el que fa que quan aquelles condicions es desplomen catastròficament fent a l’ordre establert insuportable per a les majories i aquestes irrompen en l’escenari polític, els canvis en la consciència en pocs dies superin als d’anys d’evolució pacífica.

Aquesta complexa discordança de temps entre les crisis econòmiques, les crisis polítiques i la subjectivitat del moviment de masses, és el que fa indispensable la preparació estratègica. Trotsky, que alguna cosa sabia de revoltes i revolucions, deia que: “Només estudiant els processos polítics sobre les pròpies masses s’aconsegueix comprendre el paper dels partits i els líders que de cap manera volem negar. Són un element, si no independent, sí molt important, d’aquest procés”. I agregava: “Sense una organització dirigent, l’energia de les masses es dissiparia, com es dissipa el vapor no contingut en una caldera. Però, sigui com sigui, el que impulsa el moviment no és la caldera ni el pistó, sinó el vapor” [9]. D’aquí que no es tracta d’esperar passivament que arribi el moment de la radicalització i imaginar la revolució simplement com la presa del Palau d’Hivern, com suggereix Di Cesare. La preparació i els combats lliurats en l’aquí i ara són determinants per a definir el curs dels processos una vegada que s’aguditza l’enfrontament de classes, tant si inicia com a revolta per al passatge a la revolució, com per a la revolució mateixa. Les revoltes mostren que aquella energia de la qual parlava Trotsky ha començat a desplegar-se, la qüestió és si es dissipa, ja sigui en combats aïllats sense continuïtat o en els intersticis del capitalisme, o bé es concentra per a fer saltar per l’aire l’estructura burocràtica que s’alça sobre el moviment obrer i de masses. Si dóna lloc al desenvolupament d’organitzacions revolucionàries capaces d’aconseguir que els futurs processos revolucionaris del nostre segle posin fi a la barbàrie capitalista.

Notes al peu

[1] Di Cesare, Donatella, El tiempo de la revuelta, Siglo XXI, 2021 (edició digital).

[2] Guilluy, Christophe, No Society. El fin de la clase media occidental, Taurus, Madrid, 2019.

[3] Veure: Womack, John Jr., Posición estratégica y fuerza obrera, México, FCE, 2007, p. 50 y ss. I per a una crítica de l’abordatge de Womack, veure: Albamonte, Emilio y Maiello, Matías, Estrategia socialista y arte militar, Bs. As., Ediciones IPS, 2017, p.79 y ss.

[4] Esposito, Roberto; Pensamiento viviente, p. 295. El concepte de “democracia inmunitaria” rep un tractment especial en Di Cesare en el seu llibre El virus soberano. La asfixia capitalista (Siglo XXI, 2020).

[5] Gramsci, Antonio; “El cesarismo” (Q13, §27), ob. cit., p. 66.

[6] Trotsky, León, ¿Adónde va Francia?/Diario del exilio, Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP, 2013, p. 161.

[7] Per a tenir dimensió del que va implicar la intervenció de la classe treballadora el 12N a Xile i fins a quin punt va afectar el règim de la Concertació, es pot contrastar amb el cas espanyol, on la indignació del 15M no va ser suficient per a posar en escac la constitució del 78. També podem veure un cicle complet de l’accionar del neo-reformisme amb Podemos, que va irrompre en la política espanyola prometent un procés constituent i va acabar blindant la vella Constitució monàrquica, especialment contra el desafiament que va constituir el moviment democràtic català.

[8] El concepte de Zones d’Autonomia Temporal (TAZ) va ser elaborat per l’anarquista Hakin Bey a principis dels anys ‘90, amb la idea de crear espais d’autonomia en els intersticis del capital, ja siguin aquests reals –l’ocupació temporal d’un territori o d’un edifici– o virtuals –espais per a compartir dades en la web. Bey considera que les TAZ són una “una forma de revolta que no atempta directament contra l’Estat, una operació guerrillera que allibera una àrea –de terra, de temps, d’imaginació– i llavors s’autodissol per a reconstruir-se en qualsevol altre lloc o temps, abans que l’Estat pugui aixafar-la”. I argumenta que “el realisme ens imposa no sols deixar d’esperar ‘la Revolució’, sinó fins i tot deixar de desitjar-la”.

[9] Trotsky, León, Historia de la Revolución Rusa (Tomo I), Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP, 2017, pp. 16-17.