http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
INTERNACIONAL
La Convenció Constitucional a Xile està lluny de ser sobirana
Rafaella Ruilova

A una setmana d’iniciada la Convenció Constitucional, ja s’han anat mostrant unes certes tendències a les quals han girat les diferents forces. Trencarà la convenció amb les traves de l’Acord per la Pau per a lluitar per les demandes de la rebel·lió?

Ver online

A una setmana d’iniciada la Convenció Constitucional, ja s’han anat mostrant unes certes tendències a les quals han girat les diferents forces, en un escenari marcat per un govern feble que intenta tenir ingerència en la instància, una dreta en minoria, i els sectors d’esquerra cada vegada més a prop de les pràctiques de la cuina dels 30 anys. Trencarà la convenció amb les traves de l’Acord per la Pau per a lluitar per les demandes de la rebel·lió?

Crònica de la setmana de la convenció

Ha passat una setmana des de la instal·lació de la Convenció Constitucional, el seu inici va estar marcat per la repressió realitzada per les Forces Especials a la mobilització als carrers que exigia l’alliberament dels presos polítics de la rebel·lió.

La Lista del Pueblo va exigir no partir si continuava la repressió als carrers, la sessió es va suspendre una hora, el FA i el PC van acabar plegant-se i van fer una crida al govern a “que tragués a les forces especials del carrer”. Tot i que el govern va fer cas omís d’aquella petició, la convenció va començar. Aquí va entrar a escena una de les primeres negociacions per baix, el FA li va proposar a la Lista del Pueblo que entressin per a la instal·lació de la convenció. A canvi, el primer punt que posarien en taula seria una declaració pels presos polítics per a pressionar la votació de l’indult en el congrés.

Aquest dia també va guanyar la presidència de la taula executiva Elisa Loncón, constituent maputxe que era la candidata del FA i el PS per a aquest càrrec, i la vicepresidència Jaime Bassa, que era el candidat de FA i el PG. Tots dos van sortir amb els vots del PC en la segona volta.

El primer dia mostrava diverses coses: el règim no podia anar amb tot contra el carrer, respectat per àmplies franges de masses, justament una de les seves preocupacions era que s’instal·lés la convenció seguint el seu itinerari, i que el carrer no marqués l’agenda; el FA va començar a cuinar darrere de “legitimar” la convenció sota el respecte estricte a l’Acord per la Pau i els poders constituïts. El desviament de la convenció amb camises de forces s’assentava, però plagada de contradiccions.

La segona sessió va estar marcada per l’intent de la dreta d’ajornar la discussió sobre els presos polítics, sense la instal·lació de les condicions perquè pogués sesionar. Tot i que diversos constituents van denunciar aquest fet com a boicot o com a negligència de part del govern, cap va posar accent en el centre del problema: el criminal Piñera està a càrrec de l’administració de la Convenció, així ho va estipular l’Acord per la Pau, és el propi govern violador dels DDHH el que ha de vetllar pel bon funcionament d’aquesta instància. Una mostra d’això, és que després d’aquesta situació va renunciar Francisco Encina com a secretari executiu de la CC, substituida per la pinochetista Catalina Parot.

La discussió de la declaració dels presos es va ajornar diversos dies darrere de resoldre les qüestions administratives, com augmentar la taula executiva. Molta gent podria dir “paciència cal esperar que s’instal·lin per a donar aquestes discussions” però el que no diuen és que supeditar-se a qüestions administratives abans que respondre a les necessitats de les grans majories, replica moltes de les pràctiques del vell Congrés nacional, odiat per les masses.

La declaració pels presos

Les primeres hores es van dedicar novament a coses procedimentals de com es desenvoluparia la discussió i votació. On es donar la primera maniobra de la taula del FA i la centre-esquerra va ser la instal·lació d’una mesura completament anti-democràtica: per a poder representar un projecte i que pugui ser votat, s’havia de tenir la signatura de 30 convencionals. Allò antidemocràtic resideix en què restringeix que qualsevol pugui presentar una moció, imposant la lògica dels consensos i cuina més pròxima a la política d’aquests 30 anys.

Amb aquesta maniobra anti-democràtica van deixar fora la proposta de María Rivera, moció que li exigia als poders constituïts que promulgui la llei d’indult i l’amnistia als presos polítics, donant-li un termini de 15 dies, de no complir-se, la convenció havia de decretar-la i cridar a mobilització per a fer-la efectiva.

Les declaracions que es van votar finalment van ser dues, una proposta pel PC-FA-PS, i una altra per la de la Lista del Pueblo i els moviments socials. Més enllà de les diferències de narrativa tenien un aspecte comú: totes dues en el seu contingut, es limitaven a sol·licitar als poders constituïts, demanant a Piñera i a l’odiat congrés, que tramitin amb màxima celeritat la llei d’indult. Sí, al mateix govern criminal, que no reconeix presos polítics i que ja va assenyalar que en cas que el congrés aprovi la llei d’indult el vetarà, usant els seus poders de monarca.

La declaració que finalment va guanyar va ser la del PC-FA-PS, ja que les i els constituents que havien votat per l’altra declaració van decidir anar per la més votada en segona volta, total en contingut res canviava. Vegem què deia respecte a la sobirania aquesta declaració votada des de la ex concertació a la Lista del pueblo:

“La Convenció Constitucional, sense pretendre interferir ni arrogar-se les competències o atribucions d’altres poders de l’Estat”. Deixant clar d’entrada que els qui van escriure i van votar per aquesta declaració si bé diuen estar a favor de l’alliberament de les i els presos polítics, no faran res que no estipulin els poders constituïts (els mateixos que els van empresonar i mantenen a la presó). Aquesta declaració no és només una bandera de bona voluntat respecte a la llei d’indult, sinó que principalment és una declaració d’acceptació de la supeditació als poders constituïts. No es preocupin que renunciem a la nostra sobirania!

De la “sobirania” a la cuina: com hem arribat fins aquí?

No és d’estranyar-se que l’ex concertació i el FA posessin eix en el respecte als poders constituïts en la seva declaració, deixant clar que se subordinen a les regles de l’acord per la pau que van signar el 15 de novembre del 2019 al costat de la dreta, que si bé el PC no va signar va acabar plegant-se, cosa que ara reafirma amb aquesta declaració.

Però què va passar amb la Vocería de los Pueblos? Els qui només un mes enrere havien tret un pronunciament que plantejava “Ens diem a fer efectiva la sobirania popular de la constituent, expressada tant en el reglament com en la normativa que ha de donar-se, sense subordinar-nos a un Acord per la Pau que mai van subscriure els pobles”.

Menys d’un mes es van demorar a esborrar amb el colze el que havien escrit amb la mà, totes i tots (només María Rivera es va abstenir) els constituents de la “vocería del pueblo” en la seva primera votació es van supeditar a l’Acord per la Pau, van renunciar a lluitar per la sobirania de la convenció per a reconèixer la del vell règim. No només això, sinó que fins i tot no van denunciar la maniobra anti-democràtica de la taula d’exigir 30 convencionals de suport per a votar una moció, ni cap li va donar el suport a la presentada per María Rivera, així van evitar per secretaria haver de votar en contra d’ella, quelcom que hagués fet més evident encara els qui estaven a favor de la sobirania de la convenció i els qui no.

Recordem que el pronunciament de la “Vocería de los pueblos” signat per 34 constituents, principalment de la Lista del Pueblo, de moviments socials i pobles originaris, va generar una enorme campanya del terror per part dels partits dels 30 anys i els mitjans de comunicació, als qui els van tractar d’autoritaris, anti-democràtics, anarquistes i jacobins, per voler passar per sobre de l’“Acord per la Pau”. La campanya en els constituents va assortir el seu efecte, es van sotmetre ràpidament al terror empresarial i de l’opinió pública i van acabar acceptant que l’única cosa “democràtica” és respectar a l’odiat vell règim del pinochetisme.

I és que pel que sembla el poder seductor de les cuines va poder més, si la mateixa presidenta de la mesa executiva va ser part dels qui van adscriure a la Vocería de los Pobles, la qual cosa podria haver estat una enorme tribuna per a lluitar per la sobirania de la convenció, però va acabar sent una instància de maniobres anti-democràtiques.

El règim, victòries tàctiques i la correlació de forces

Sens dubte hi ha una pregunta necessària de respondre per què a pesar que el règim amb l’ajuda de la seva pota esquerra el FA i el PC va aconseguir supeditar en un parell de setmanes als qui qüestionaven la cuina a ser part d’ella, la dreta no està contenta?

El titular del diari El Mercurio d’aquest dissabte reflecteix l’estat d’ànim de la dreta “Acord que valguda la violència com a mètode de pressió política marca la primera setmana de la Convenció Constitucional”.

I és que fins i tot tenint el règim un triomf tàctic important a quadrar darrere del respecte a l’Acord per la Pau a les i els convencionals, la convenció estarà pressionada a respondre a l’estat de l’ànim de les masses, completament a favor de l’alliberament dels presos i que es resolguin les demandes d’octubre. És per això, que fins i tot per fora de la DC tota l’ex concertació va votar a favor de la declaració de bones intencions no només perquè no té poder real i és una salutació a la bandera, sinó perquè ha de tractar de dialogar amb l’ànim de masses perquè la mateixa convenció no perdi legitimitat i pugui renovar-se el règim sense tocar els pilars estructurals.

Als poders reals els interessa amortitzar el més possible la convenció. Ells mateixos van retallar la seva sobirania. Ara el règim i en particular la dreta volen anar a per més, buscaran que la convenció ni tan sols es pronunciï per res i es restringeixin a discutir una nova constitució. Així ho manifesta el titular de El mercurio i com va sortir Chile Vamos denunciant la declaració per “atribuir-se facultats que no li corresponen".

A trencar amb l’Acord per la pau i acabar amb el vell règim hereu de la dictadura

La dinàmica d’aquesta primera setmana ha mostrat que la convenció governada per l’esquerra parlamentària s’acosta cada vegada més a la lògica de les institucions dels 30 anys, més enllà de tots els simbolismes importants. Respectant els vells poders constituïts, no resoldrà les demandes plantejades a l’octubre i altres més com la llibertat dels presos.

A menys d’una setmana d’assumir la presidència una maputxe que en el seu discurs va plantejar que naixia un nou Xile que respectaria els DDHH, el govern criminal que continua governant acaba d’assassinar a un weichafe de la CAM en la zona maputxe. Al “poder” de les declaracions i les paraules, el govern estableix el poder de les armes.

Aquest procés constituent recordem que va néixer de l’“Acord per la Pau” signat entre galls i mitjanit, com a resultat d’una cuina entre els vells partits dels 30 anys,el FA de la mà de Boric i Jackson, el govern i el parlament. Va ser la resposta del règim enfront de l’atur i acció independent de les masses més gran des de la dictadura, que va posar a Piñera entre les cordes i amenaçava amb transformar la revolta en un procés revolucionari que tragués al govern i a tot el règim i imposés com demanaven els carrers, una assemblea constituent lliure i sobirana, sense estar lligada a les regles dels vells i odiats poders.

No obstant, aquesta convenció estarà plagada de contradiccions. D’una banda, no sols no estan resoltes les demandes d’octubre (pensions, salut, educació, salaris) sinó que a més la situació social és pitjor que abans. La convenció s’està emmanillant cada vegada més malgrat comptar amb la majoria l’esquerra per fora de la ex concertació. Les expectatives de les masses aviat aniran xocant amb la incapacitat de la convenció de canviar elements estructurals o de concedir coses tan mínimes com l’alliberament dels presos polítics.

Avui resulta clar que la Convenció Constitucionalment és dirigida políticament pel Frente Amplio, el PS i el Partit Comunista, amb els vots de la Lista del Pueblo i moviments socials en les decisions claus. La cruïlla en la que es troba La Lista del Pueblo és si se situarà cobrint el flanc esquerre de Loncón-Bassa i s’abocarà a construir la seva pròpia organització (o el seu propi "partit" sense anomenar-lo partit) i promoure els seus candidats al parlament; o utilitzarà la seva bancada per a desemmascarar cada maniobra que intentin els partits reformistes (cosa que no van fer en el cas de la declaració per la llibertat de les i els presos), lluitar per mesures de fons i fer una crida a una àmplia mobilització popular perquè la Convenció es declari sobirana i voti les principals demandes de la rebel·lió d’octubre.

El poble treballador no està emmanillat per a reprendre el camí d’octubre i baralla per les conquestes de totes les nostres demandes, la batalla per l’alliberament de les i els presos polítics continua vigent, lluitar perquè la convenció prengui mesures d’emergència favorables al poble com un ingrés universal d’emergència de 600 mil pesos per a tots; que institueixi un salari i pensió bàsica de 600 mil pesos mínim, que derogui el DFL 2 posant fi a les AFP reemplaçant-lo per un sistema universal de pensions. Que imposi impostos extraordinaris a banquers, mineres i grans fortunes. Que destitueixi jutges que van col·laborar amb la dictadura i instauri elecció popular de jutges. Que baixi immediatament les dietes i privilegis de polítics i funcionaris i que guanyin com un treballador qualificat. Tot com a punt de partida per a avançar a prendre mesures més estructurals com la nacionalització dels recursos naturals sense indemnització sota control de les i els treballadors.

Però aquestes mesures només podrien ser preses si es trenca amb aquesta camisa de força que fins al moment la majoria dels constituents va abraçar com a pròpia. I només es podran fer efectives amb la força social de milions de treballadors i d’una coordinació amb sectors populars. Per això es fa fonamental aixecar comitès d’acció, de lluita, de vaga, al costat d’assemblees territorials. Sense la mobilització i auto-organització serà impossible enfrontar els paranys de les noves cuines que no sols planteja la dreta i la concertació, sinó que ara és liderada en la convenció pel reformisme. Per a conquistar el programa d’octubre caldrà enfrontar els paranys i els poders reals, el desenvolupament i extensió de l’auto-organització és indispensable per a arribar millor preparats.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic