http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONTRAPUNT
Dues estratègies: anar darrere del reformisme o lluitar per l’hegemonia obrera
Matías Maiello
Ver online

Recentment la revista Jacobin Latinoamérica va publicar una traducció d’un article d’Antoine Artous que aborda les anàlisis i la política de Trotsky i els trotskistes a la França de la dècada de 1930 titulat “1936: Trotsky i els trotskistes de cara al Front Popular”. Encara que no s’aclareix en la traducció, va ser publicat originalment en la revista Critique Communiste N.° 181 de novembre 2006. En aquells dies, Artous era membre de la (LCR) francesa, antecessora de l’NPA, agrupament que posteriorment abandonaria per a lligar-se a l’esquerra institucional de Jean-Luc Mélenchon.

La renovada actualitat del debat és doble. En particular, pels debats en l’esquerra francesa en el marc de la crisi terminal de l’NPA. I en general, perquè com abordem en un recent article escrit amb Emilio Albamonte, les elaboracions de Trotsky sobre França en els anys 30 contenen punts nodals per a la discussió estratègica sobre les vies d’emergència de la classe obrera com a subjecte hegemònic en formacions soci-polítiques “occidentals” o “occidentalitzades”.

Artous parteix de destacar l’originalitat de les elaboracions teòric-polítiques de Trotsky per a formacions “occidentals” com la francesa. No obstant, veu un obstacle en què “el seu marc de referència és sempre la defensa de la política bolxevic. Es comprèn la funció que pot complir aquest enfocament en la disputa per el ‘llegat’ de Lenin. Però la veritat és que oculta les seves pròpies petjades i fa pensar que les perspectives de Trotsky es redueixen a la mera reproducció del model d’Octubre de 1917”. Sobre aquesta base es proposa rastrejar en els seus escrits sobre França una intenció de “combinar” formes de democràcia burgesa amb democràcia obrera, així com un abordatge de la política enfront el Front Popular més enllà dels seus termes de classe. En aquest camí, Artous troba una sèrie de “paradoxes” existents en les elaboracions de Trotsky, en bona part inexplicables més enllà d’aquella “disputa pel llegat de Lenin”, les quals culminen en un “sovietisme” abstracte que, exacerbat pels trotskistes francesos, acabaria per separar-los del moviment real.

Aquí intentarem mostrar que darrere del que a Artous se li apareixen com a “paradoxes”, es troba en realitat la veritable originalitat del pensament estratègic de Trotsky sobre les vies per a l’emergència de la classe treballadora com a subjecte polític en formacions soci-polítiques occidentals, on la influència de la democràcia burgesa com a ideologia és majoritària entre les masses i existeix un profund procés d’estatització de les organitzacions (polítiques i sindicals) del moviment de masses.

Paradoxa 1: programa democràtic radical i govern obrer

Una primera paradoxa la troba Artous en la utilització que fa Trotsky de consignes democràtic-radicals que, segons interpreta, “barrejaria” formes de democràcia burgesa i formes soviètiques. És a dir, que aniria en el sentit d’un “Estat combinat”, plantejament que el propi Artous sosté per a “Occident” però que, a la seva manera de veure, després Trotsky va enfosquint infructuosament amb diferents formulacions de “govern obrer”. Vegem.

En 1934 la situació francesa dóna un gir molt important. El 6 de febrer les lligues d’extrema dreta franceses mobilitzen 40.000 persones. El 12 d’aquest mateix mes es produeix una contundent resposta amb una vaga general i una mobilització de més de 100.000 treballadors. Les crides a la unitat de les files obreres ressonaven als carrers. Això qüestionava la política passiva i divisionista de les direccions burocràtiques del Partit Socialista (SFIO) i de l’stalinista Partit Comunista (PCF) que s’havia negat sistemàticament a la unitat d’acció amb els socialdemòcrates –als quae catalogava socialfeixistes–. Per a juny, el PCF dóna un gir copernicà en la seva política i crida al PS a la unitat d’acció contra el feixisme i la guerra. És en aquest marc en que Trotsky, que per aquell moment residia en territori francès, redacta al març de 1934 “Un programa d’acció per a França” [1], el qual és publicat al juny en La Verité, el periòdic de la Lliga Comunista. Es tractava d’una disputa sobre quin seria el contingut d’aquella unitat d’acció.

Com assenyala Artous, en aquell programa Trotsky realitza innovacions fonamentals. La principal és l’articulació que planteja entre consignes democràtic-radicals dins d’un programa transicional.

Som, doncs, ferms partidaris –diu Trotsky– de l’Estat obrer-camperol, que arrencarà el poder als explotadors. […] Mentrestant, i mentre la majoria de la classe obrera continuï secundant-se en les bases de la democràcia burgesa, estem disposats a defensar tal programa dels violents atacs de la burgesia bonapartista i feixista [2].

Però no es deté aquí, sinó que lliga això a la lluita per consignes com:

A baix el Senat, elegit per vot limitat, i que transforma el poder del sufragi universal en mera il·lusió! A baix la presidència de la República, que serveix com a ocult punt de concentració per a les forces del militarisme i la reacció! Una assemblea única ha de combinar els poders legislatiu i executiu. Els seus membres serien triats per dos anys, mitjançant sufragi universal de tots els majors de divuit anys, sense discriminacions de sexe o de nacionalitat. Els diputats serien electes sobre la base de les assemblees locals, constantment revocables pels seus constituents i rebrien el salari d’un obrer especialitzat [3].

Segons Artous l’enfocament de Trotsky enfronta una dificultat: “l’Assemblea única que proposa mescla una forma de poder ‘democràtic radical’ i uns certs elements de ‘poder proletari’: ‘Els diputats serien triats en assemblees locals, el seu mandat seria constantment revocable pels seus electors i rebrien el mateix tractament que un obrer qualificat’. Ara bé, Trotsky sol rebutjar emfàticament aquest tipus de mescles”.

Posteriorment Artous torna a sorprendre’s: “Des d’octubre de 1934, en el seu cèlebre article ‘On va França?’, Trotsky adopta una altra perspectiva sobre la lluita pel poder: ‘L’objectiu del front únic no pot ser un altre que un govern de front únic, és a dir un govern socialista-comunista, un ministeri Blum-Cachin’. No es tracta ja de la lluita per una Assemblea única, que desapareixerà de les perspectives trotskistes sense cap explicació. En canvi, la consigna del govern es torna central i inclou al PCF”.

El “secret” d’aquestes paradoxes que troba Artous tal vegada és menys complex del que sembla. Primer de tot cal aclarir que lluny d’aquella mescla que suggereix el nostre autor, Trotsky està plantejant el programa democràtic en termes de la tradició més radical de la revolució burgesa, la del jacobinisme. Així ho exposa explícitament: “demanem als nostres germans de classe que s’adhereixen al socialisme ‘democràtic’, que siguin fidels a les seves idees: que no s’inspirin en les idees i els mètodes de la III República sinó en els de la Convenció de 1793”. És a dir, no en la democràcia decadent de la França dels anys 30 sinó de la gran Revolució francesa. I d’altra banda, que lluny de descartar aquelles formulacions uns mesos més tard, en aquest mateix article referit per Artous, Trotsky assenyala explícitament que “no ens detindrem aquí en el contingut del programa pròpiament dit, i remetem al lector al programa d’acció editat per la Lliga Comunista en 1934” [4].

Però tornant a la pregunta del nostre autor, per què Trotsky al març/juny parla d’assemblea única i a l’octubre parla de govern socialista-comunista? El punt de partida és que ni la “assemblea única”, ni el “govern de front únic” eren per a ell plantejaments estratègics, equivalents “occidentals” a la “dictadura del proletariat”, com sembla interpretar Artous, sinó tàctics. Però tàctics per a quina estratègia? La de la classe treballadora transformant-se en subjecte hegemònic i conquistant efectivament un “Estat obrer-camperol, que arrencarà el poder als explotadors” –com Trotsky mateix assenyala en “Un programa d’acció per a França”–. Un Estat basat en el poder dels soviets (consells), que no refereix a una qüestió de noms, sinó a un poder democràtic (i armat) propi dels treballadors i pagesos, capaç de reemplaçar mitjançant la revolució a l’Estat capitalista.

I quina relació hi havia llavors entre aquelles tàctiques i aquesta estratègia? Els soviets (o el nom que adoptin) són organismes de front únic de masses, i quina era la condició per a poder constituir el front únic? La unitat d’acció amb la majoria dels obrers que confiaven en la democràcia burgesa i volien defensar-la contra l’avanç del feixisme. Per això en el seu programa de març/juny de 1934 Trotsky els proposa defensar la democràcia burgesa contra els atacs de la pròpia burgesia, però no amb els mètodes parlamentaris sinó amb els de la lluita de classes, no sota les banderes del règim decadent de la Tercera República sinó sota les de la democràcia radical; d’aquí la importància de plantejaments com a “assemblea única”.

Una vegada, segellat el pacte d’unitat d’acció entre el PCF i els socialistes al juliol de 1934, amb aquesta mateixa lògica Trotsky agrega el plantejament de “govern socialista-comunista” contra la idea que la unitat d’acció dels partits obrers havia de limitar-se a demandes parcials i excloure la lluita pel poder. Igual que la “assemblea única”, davant la pregunta pels mètodes Trotsky planteja “la utilització de totes les possibilitats que ofereix el règim bonapartista semi-parlamentari per a enderrocar-lo mitjançant una envestida revolucionària” [5].

Per fora de la relació entre programa, estratègia i tàctica difícilment pugui entendre’s alguna paraula d’aquestes elaboracions de Trotsky. I, sobretot, del seu combat contra la política de “front popular” que es troba en el centre del debat plantejat per Artous.

Paradoxa 2: front únic i front popular

Al maig de 1935 se signa el “pacte Stalin-Laval” donant suport a la política de “defensa nacional” del govern francès. Mesos després s’anirà conformant l’aliança del PS i el PC amb el Partit Radical, un partit lligat a l’opressió colonial francesa, que donarà lloc finalment al Front Popular.

Com assenyala Artous, Trotsky s’oposa radicalment a l’enfocament que sostenia el grup de François Pivert, i que existia també en les files trotskistes, d’un “Front Popular de combat”, és a dir, que no calia combatre al Front Popular sinó desenvolupar la lluita i el moviment per a empènyer-lo cap endavant perquè arribi al poder darrere de que les masses “facin l’experiència”. Artous cita, d’una banda, el plantejament de Trotsky sobre que: “L’experiència governamental dels reformistes i stalinistas està per fer-se. L’experiència radical està feta. Identificar, fins i tot relacionar les dues consignes: ‘govern socialista-comunista’ (govern de front únic), govern obrer-camperol etc. i el govern del Front Popular, incloent els radicals, seria absolutament fatal”. I d’altra banda, ressalta l’oposició del fundador de la IV Internacional a la consigna “A baix el Front Popular!” i com en el seu lloc sosté que cal atacar-lo “pels flancs”, no “frontalment”, personalitzant els atacs en les seves figures burgeses, amb plantejaments com “fem fora als polítics burgesos del Front Popular” i realitzant exigències com a manera de combatre’l millor sent que comptava amb el suport de les masses treballadores.

No obstant, la idea que extreu Artous de tot això és que “ha de destacar-se que Trotsky no argumenta en funció d’una posició de principi que estaria vinculada a una diferència de ‘naturalesa’ entre els partits (partits ‘obrers’ i partits burgesos), sinó simplement en funció de l’experiència de les masses”. Aquest punt és el més forçat de tot l’article. Justament, Trotsky es cansa de repetir afirmacions com ara: “el Front Popular justifica la seva política per la necessitat de la unió del proletariat i de la ‘petita burgesia’. No pot concebre’s una mentida major! El partit radical representa els interessos de la gran burgesia i no els de la petita burgesia. Bàsicament, és l’aparell polític de l’explotació de la petita burgesia per l’imperialisme” [6].

Però per què tanta necessitat d’Artous de relativitzar el problema de classe? És que es tracta de l’única via per a diluir en una genèrica “experiència de les masses” el que en realitat són dues estratègies oposades i enfrontades. Una apunta a una divisió polític-social horitzontal, on la classe treballadora es constitueixi com a subjecte hegemònic d’una aliança amb els sectors populars, lligada al desenvolupament d’institucions pròpies, de les quals el punt més alt són els soviets/consells i l’objectiu dels quals és la conquesta revolucionària de l’“Estat obrer-camperol, que arrencarà el poder als explotadors”. Una altra que aposta a la divisió vertical dels “camps” en els quals es fragmenta la burgesia –fins i tot l’aparell de l’Estat– en moments de crisis (entre els seus sectors més bonapartistes i més front populistes) on les masses (dividides) acaben oficiant de “base de maniobra” d’un projecte contra un altre [7].

En els seus escrits sobre França Trotsky contraposava la tàctica del front únic al front popular de la següent forma: la regla de la primera era “Marxar separats, colpejar junts!”, la de la segona era “marxar junts per a ser colpejats per separat”. És a dir, el front únic consistia a unificar les files de la classe obrera en la lluita de classes (“colpejar junts”) més enllà de les divisions socials (ocupats-desocupats, efectius-precaris, etc.) i organitzatives sobre les quals es munta la burocràcia per a dividir, i així enfrontar amb tota la seva força a la burgesia; i “marxar separats” perquè és indispensable la construcció d’un partit revolucionari amb els sectors més perspicaços i decidits de la classe que lluiti conseqüentment pel poder. Mentre que amb la política de “front popular” les burocràcies del Partit Socialista i el Partit Comunista pretenien fer que el proletariat “marxi junt” amb la burgesia via el Partit Radical i el suport a la “defensa nacional”; i “colpejar separats” perquè el seu correlat era deixar als diferents conflictes i aixecaments parcials aïllats i que la burgesia pogués derrotar lloc per lloc a l’avantguarda i els sectors de masses que sortien a lluitar, evitant que les lluites es fessin creixentment revolucionàries.

Paradoxa 3: Comitès d’acció i “front popular de combat”

Ara bé, Artous sosté que hi ha una contradicció entre aquesta interpretació i el plantejament que realitzés Trotsky entorn dels “comitès d’acció”, que suggereix s’emparentarien més amb la idea de “front popular de combat”. Com desenvolupem en un article anterior, el plantejament de Trotsky dels comitès d’acció comença per “prendre-li la paraula” a la resolució del VII Congrés de la Internacional Comunista (1935) sobre la crida a la conformació de “comitès d’acció del Front Popular”, que defineix com a l’única cosa encertada de tota la declaració. Però amb aquest plantejament, que parteix de constatar la influència entre les masses del PC i el PS, no busca “esquerranitzar” al Front Popular de col·laboració de classes sinó, igual que en tot el període, articular les forces per a imposar el front únic obrer perquè la classe treballadora es postuli com a classe hegemònica. És a dir, trencar la subordinació a la burgesia, potenciant el pes de l’avantguarda a través del desenvolupament d’institucions pròpies lligades directament a la lluita de classes, la qual cosa facilitaria enormement l’expulsió dels partidaris del Partit Radical i la derrota de la política de conciliació de classes de les burocràcies del PC i el PG.

Aquí trobem una de les elaboracions més noves de Trotsky relacionada amb les vies de constitució de la classe treballadora com a subjecte en un escenari “saturat” d’aparells burocràtics propi de les estructures soci-polítiques occidentals. Aquest plantejament inicial dels comitès d’acció Trotsky l’anirà desenvolupant fins a convertir-lo en una concepció més general sobre l’articulació de l’avantguarda i sectors de masses a partir de la generació d’institucions d’unificació i coordinació de les lluites “com l’únic mitjà de fer fallida la resistència anti-revolucionària dels aparells dels partits i sindicats” [8]. El seu punt de partida és unir aquesta necessitat de “fer fallida la resistència” de les burocràcies amb l’enorme perill que plantejava que els conflictes parcials quedin aïllats i que l’energia de les masses sigui desgastada en explosions aïllades i acabin generant apatia. D’aquí que assenyali que enfront de les vagues, les manifestacions, les escaramusses de carrer o els alçaments directes, que són inevitables en una situació que es va fent revolucionària, la tasca clau dels revolucionaris consisteix “a unificar-los i donar-los una força major” [9].

En la concepció de Trotsky, els comitès d’acció no eren ja el “front únic” com a tàctica de masses (tampoc els “soviets” que, pròpiament dits, són organismes d’un front únic de masses), encara que en unes certes condicions de radicalització general podrien convertir-se en això, sinó institucions on articular la força per a poder imposar efectivament aquell front únic –unificar a la classe obrera contra els capitalistes– al qual la burocràcia es negava sistemàticament darrere de la col·laboració amb el Partit Radical i la burgesia. Es tractava de “unificar la lluita defensiva de les masses treballadores a França i també donar a aquestes masses la consciència de la seva pròpia força per a l’ofensiva futura” [10]. Al mateix temps, aquesta mateixa perspectiva l’associa a les possibilitats d’enfortiment dels revolucionaris –en aquell temps les forces dels trotskistes a França no passaven d’alguns centenars– com a organitzadors dels sectors més avançats del moviment obrer i de masses en lluita. Al revés del que suggereix Artous, era l’oposat a la perspectiva de “front popular de combat” sostinguda pel grup de Pivert que entenia el “front únic” com la convivència pacífica amb els aparells burocràtics.

Paradoxa 4: soviets i moviment real

En el seu article Artous, marca la distància que separa els plantejaments de Trotsky i la política que efectivament van tenint els trotskistes francesos durant aquells anys. Jean-Paul Joubert, en el seu treball “Trotsky i el Front Popular”, és encara més categòric: “La majoria d’aquests consells, en gran part, van quedar en lletra morta”. Ara bé, més enllà d’aquest debat específic, el que ens interessa és l’arrel dels problemes que troba el nostre autor en els trets “sovietistes” i “octubristes” dels plantejaments de Trotsky. “Per descomptat –planteja Artous–, els revolucionaris havien de pressionar en direcció a la auto-organització i, més enllà, cap a una dinàmica de doble poder. Però proposar l’eix dels soviets com a perspectiva immediata i central s’allunyava massa del moviment real. Era, en el millor dels casos, una forma de propagandisme abstracte que no permet distingir les diferents fases d’un procés revolucionari”. Vegem.

En el seu article del 9 juny de 1936, “La revolució francesa ha començat”, Trotsky planteja la crida a la construcció de soviets. És important remarcar que durant tot el període anterior la direcció stalinista del PCF, com a rèmora del “Tercer Període” [11] havia aixecat la consigna “Soviets per tot arreu!”, plantejament que Trotsky crítica sistemàticament com una postulació a destemps i una vulgarització de la consigna, una cobertura “d’esquerra” d’una política conciliadora amb la burgesia. Partint d’aquest fet Trotsky planteja en diàleg directe amb l’obrer comunista:

Un Estat Major revolucionari no pot néixer per acords de cúpules. L’organització de combat no coincidiria amb el partit encara si existís a França un partit revolucionari de masses, perquè el moviment és incomparablement més ampli que el partit. L’organització de combat tampoc pot coincidir amb els sindicats, perquè els sindicats no abasten més que una part insignificant de la classe i estan sotmesos a una burocràcia reaccionaria. La nova organització ha de respondre a la naturalesa del propi moviment, reflectir a les masses en lluita, expressar la seva voluntat més ferma. […] Més d’una vegada en el passat han cridat: “Soviets a tot arreu!”. Però, en l’actualitat, la situació ha canviat radicalment. El poderós conflicte de les classes marxa cap a un temible desenllaç. […] “Soviets a tot arreu?”. D’acord. Però és el moment de passar de les paraules als fets! [12].

En què consistia el “canvi radical” al que fa referència Trotsky que el porta a aixecar la consigna de soviets mentre que el PCF ho esborrava de la seva agitació [13]? Després de la victòria del Front Popular en les eleccions parlamentàries d’abril/maig de 1936 s’inicia un enorme moviment vaguistic amb ocupacions de fàbriques del qual participen més de 2 milions de treballadors. Un procés que continuarà durant els mesos següents. A principis de juny el Front Popular arriba al govern amb l’assumpció de León Blum com a primer ministre. El 7 de juny se signen els primers “acords de Matignon” on s’estipulaven una sèrie de concessions com a augments de salaris, i dies després es legislarà la setmana laboral de 40 hores, les vacances pagades, etc. Però el moviment no només continua sinó que s’estén. Aquest és el precís moment on Trotsky fa la crida a la constitució de soviets, gairebé en paral·lel a la crida de Thorez, principal dirigent del PCF, dient “cal saber acabar una vaga”, que es continuarà amb les crides a la “unitat nacional” i la impugnació del Front Popular a les ocupacions de fàbriques. Malgrat això el moviment durarà fins a agost.

Quina és l’alternativa que planteja Artous? Les seves crítiques es concentren en què en la política dels trotskistes, “la denúncia no va acompanyada de cap ‘interpel·lació’ als partits [es refereix al PC i al PS] en relació amb les tasques necessàries”, que es planteja el “desenvolupament d’un doble poder sense cap mena de relació amb les organitzacions tradicionals”. No obstant, oposar aquestes crítiques al plantejament de “comitès de fàbrica” i “soviets”, no sembla respondre a una superació del “propagandisme” com sosté el nostre autor (almenys des del punt de vista de trencar el mur anti-revolucionari d’aquelles direccions burocràtiques) sinó més aviat a l’objectiu de mantenir-se en l’òrbita de les “organitzacions tradicionals” tot i que que en aquest precís moment estaven traint la lluita. D’altra banda, al contrari del que planteja Artous, Trotsky dóna molta importància a “interpel·lar” als obrers comunistes, socialistes, i dels sindicats com a part d’aquesta política [14].

La veritable paradoxa a la qual sembla enfrontar-se Artous passa fonamentalment per tractar de “barrejar” dues estratègies completament diferents i enfrontades: la de replegar-se sobre les burocràcies reformistes amb la de lluitar per l’emergència de la classe treballadora com a subjecte hegemònic.

L’originalitat de Trotsky

“Sabem que al juny de 1936 –diu Artous– no es va desenvolupar res semblant als soviets. Excepte rares excepcions, ni tan sols va haver-hi formes importants d’auto-organització. Naturalment, no podem acontentar-nos amb explicar que els soviets no van aparèixer a causa de la política de la SFIO i del PCF, ja que, precisament, aquesta política és una de les dades de l’anàlisi de la situació”. Ara bé, com dèiem, tampoc podem acontentar-nos amb dir que era un problema de “diàleg” i “exigència” al Front Popular com suggereix Artous. Trotsky planteja una explicació:

El Front Popular a França ha assumit la mateixa tasca que l’anomenada “coalició” dels kadetes, menxevics i socialistes revolucionaris a Rússia, al març de 1917: contenir la revolució en la seva primera etapa. La diferència és que la burocràcia reformista a França (socialistes, comunistes, sindicalistes) és infinitament més poderosa que la de Rússia en 1917. A més, el Kremlin ha donat suport al Front Popular francès en nom de la Revolució d’Octubre, la que havia triomfat contra el Front Popular. Finalment, el partit revolucionari a França és molt més feble que el de Rússia [15].

Evidentment, tant la fortalesa de la burocràcia reformista com la utilització per part del Front Popular del prestigi de la Revolució d’Octubre, són dades de la situació objectiva per al període, però la feblesa dels revolucionaris ho era només en termes relatius, tenint en compte l’evolució de la situació i la progressiva radicalització de sectors d’avantguarda i del moviment de masses. I és aquí justament on podem trobar una de les majors innovacions de Trotsky en els seus desenvolupaments sobre França. No en un suposat intent de “barrejar” institucions de la democràcia burgesa (assemblea única) amb institucions de la democràcia obrera (soviets) ni en una suposada relativització del caràcter de classe del Partit Radical –i per tant del Front Popular com a conciliació de classe–. Sinó en els elements que planteja per a una teoria sobre les vies de constitució de la classe treballadora com a subjecte hegemònic en un escenari “saturat” d’aparells burocràtics i amb tradicions democràtic-burgeses, propi de les estructures soci-polítiques occidentals.

Particularment, la idea que només mitjançant el desenvolupament d’institucions pròpies de coordinació de l’avantguarda i sectors de les masses en lluita, la classe treballadora podria concentrar forces per a fer fallida el fre de les direccions burocràtiques i la seva col·laboració amb la burgesia. Era des d’aquesta perspectiva que Trotsky sostenia que un grup revolucionari –fins i tot petit– podia ser capaç d’influir a una porció suficient de la classe treballadora perquè la tàctica de front únic obrer, aquell “colpejar junts i marxar separats”, no sigui simplement una exigència impotent cap a la burocràcia sinó que tingui la força per a imposar-lo efectivament i obrir alhora el camí al desenvolupament de soviets/consells en tant organismes de front únic de masses.

Al contrari del que suggereix Artous, lluny de referir a un “propagandisme abstracte” “massa allunyat del moviment real”, justament la perspectiva de Trotsky passava per lligar-se a cadascun dels processos de lluita, aixecaments, etc. que es van desenvolupar a França durant tot el període, per a impedir que aquestes forces del moviment real es dissipin i poder transformar-les en institucions permanents, i per a lligar el desenvolupament del partit revolucionari estretament a aquest procés. El problema passava principalment per aquí. Com assenyalava Daniel Guérin –membre en el seu moment del grup de Pivert– en el seu balanç dels esdeveniments: “L’admirable article de Trotsky: ‘La Revolució Francesa ha començat’, que va aparèixer en el número confiscat de la Lutte Ouvriere, només va ser llegit per uns pocs iniciats. Si realment haguéssim complert la nostra missió dins del moviment popular, haguéssim tingut altres mitjans efectius per a fer-nos escoltar” [16]. En un mateix sentit, Joubert assenyala que: “En la derrota, l’anàlisi de Trotsky serà verificat, en definitiva, una derrota que era inevitable en la hipòtesi en què els trotskistes no aconseguissin jugar un rol decisiu”.

Addenda amb conclusions per al present

En l’article que hem debatut –i que és part de tot un recorregut polític i teòric de l’autor [17]–, Artous assenyalava que “hi ha en tot això una cosa molt profunda que resistirà al pas del temps”. I efectivament, hi ha alguna cosa de tot això en molts dels debats que travessen a l’esquerra trotskista o provinent d’aquesta tradició, a nivell internacional. Un exemple actual, com assenyalàvem al principi és la crisi terminal de l’NPA francès, encara que no l’únic per cert; tenim el cas del PSOL del Brasil en relació a Lula, l’esquerra espanyola que va saber diluir-se en Podemos, etc. Com hem reflectit en les pàgines Contrapunt, la divisió que es va desenvolupar en l’NPA respon a dos projectes estratègics antagònics. Un, representat per la vella majoria, que s’ha compromès a portar al partit després d’un acord polític electoral amb el reformisme de la France Insubmisse de Jean-Luc Mélenchon –figura provinent del PS que combrega amb un “soberanisme d’esquerra” i aliat al PCF– i convertir-lo en una espècie de satèl·lit d’aquest. Pas que el propi Artous ja havia donat fa temps juntament amb tot un sector de dirigents de l’antiga LCR (Lliga Comunista Revolucionària, fundada pel mort Ernest Mandel). L’altre, representat pel Courant Comuniste Revolutionere (CCR) o “Revolution Permanente” –com se la coneix pel nom del seu popular diari digital–, amb una política d’independència de classe i d’intervenció decidida en les lluites de la classe treballadora i la joventut, cap a la construcció d’un partit revolucionari.

En aquesta línia, el propi desenvolupament de la CCR ha estat lligat a l’avantguarda obrera que ha emergit dels processos de la lluita de classes. Treballadores i treballadors que s’acosten al trotskisme, que han estat al capdavant de grans vagues com les del ferrocarril en 2018 (que van donar lloc a la coordinació de Intergares), la revolta dels Armilles Grogues (on la crida “pol de Saint Lazare” va impulsar la unitat dels Armilles amb ferroviaris, col·lectius anti-racistes, etc., contra l’orientació de la CGT), la gran vaga dels transports públics que va paralitzar París durant setmanes contra la reforma jubilatoria (on es va desenvolupar la coordinadora que va arribar a reunir representants de fins a 14 terminals d’autobusos, de tres línies del metro i de les dues línies de trens urbans, així com d’algunes estacions i centres tècnics), i, més recentment, la vaga de la refineria de Grandpuits de la petroliera Total contra acomiadaments en massa (encapçalada pel comitè de vaga integrat per delegats triats dins dels diferents equips de producció que va aconseguir una aliança sense precedents amb organitzacions ecologistes). També dels processos de lluita contra la brutalitat policial i el racisme, entorn dels quals es va posar dempeus el Comitè per veritat i justícia per a Adama Traoré.

Avui la direcció històrica de l’NPA argumenta la necessitat de plegar-se al reformisme de Mélenchon [18] a partir de la pròpia feblesa, producte de la reculada dels últims anys en què s’ha mantingut preferentment al marge d’aquells processos, cedint a burocràcies sindicals de diferent tipus, enemigues del desenvolupament de l’auto-organització i la lluita de classes (la qual cosa és la contracara de l’electoralisme). Al mateix temps expulsa en forma sumària de l’NPA als militants de la CCR, gairebé 300 militants que representen al voltant d’un terç de la militància del partit i entre els quals es troben els principals dirigents obrers de l’organització referents de les lluites emblemàtiques de l’últim període. Podem veure aquí una mostra pràctica d’aquelles dues estratègies que referíem. Igual que la CCR, en cadascuna de les organitzacions que conformem la FT-CI busquem orientar-nos per la segona. No s’equivocava Artous en assenyalar que “hi ha en tot això una cosa molt profunda que resistirà al pas del temps”, però sobretot allò que refereix a la possibilitat d’una esquerra que no aposti a ser furgó de cua de diferents reformismes sinó a l’emergència de la classe treballadora com a subjecte hegemònic en el segle XXI.

Notes

[1] Veure: Trotsky, León, ¿A donde va Francia?/Diario del exilio, Buenos Aires, Edicions IPS-CEIP, 2013.

[2] Ibídem, p. 34.

[3] Idem

[4] Ibídem, p. 73.

[5] Ibídem, p. 72.

[6] Ibídem, p. 185.

[7] Un dels xocs “clàssics” de totes dues perspectives es va donar per aquells anys en la Revolució espanyola, més específicament, en les jornades de maig de 1937 a Barcelona, on els obrers catalans en armes van enfrontar els atacs de les Guàrdies d’Assalt dirigides pels stalinistes en nom del Front Popular.

[8] Trotsky, León, ¿A donde va Francia?/Diario del exilio, ob. cit., p. 135

[9] Ibídem, p. 134.

[10] Ibídem, pàg. 135-136.

[11] Segons l’stalinisme, a partir de 1928 s’obre el “tercer període”, l’últim del capitalisme, caracteritzat com el de la seva pròxima desaparició. D’aquí ve que es coneix amb aquest nom la política entre 1928 i 1934 de la III Internacional dirigida per Stalin, caracteritzada per un ultra esquerranisme i la negativa a constituir fronts únics amb altres organitzacions obreres.

[12] Trotsky, León, ¿A donde va Francia?/Diario del exilio, ob. cit., p. 164

[13] En el seu informe a la Conferència Nacional de juliol de 1936 Thorez, en parlar dels nous adherents, exclamava: “Pensen que la nostra consigna de propaganda: ‘Soviets a tot arreu!’ pot i ha de realitzar-se immediatament. Aquesta no és la nostra opinió” (ibídem, p. 164).

[14] Per exemple, enfront dels obrers confiters de Lilla Delespaul-Havez que havien decidit continuar la producció sota control obrer i havien elegit un “director” trotskista, Trotsky assenyala que: “podrien dirigir un manifest als obrers de França, explicant-lis que la direcció de les fàbriques en mans dels propis obrers és una cosa totalment realitzable, amb la condició que els bancs i les indústries claus estiguin a la disposició del poble. Es poden donar algunes cites dels respectius programes dels socialistes i comunistes i concloure en el sentit del govern obrer i camperol: si els burgesos radicals s’oposen a ell, cal secundar-se al poble veritable, en els quatre o cinc milions de sindicalitzats, etc. Aquest manifest no ha de criticar forçosament al govern, ha de fer-li propostes per la positiva, en nom d’una fàbrica que està fent una experiència molt gran”.

[15] Trotsky, León, ¿A donde va Francia?/Diario del exilio, ob. cit., p. 182.

[16] Guérin, Daniel, Front Populaire, révolution manquée, Marseille, Agone, 2013.

[17] Artous va desenvolupar una estratègia de “combinar” la democràcia burgesa (per a la política) amb els soviets (com “segona cambra social”, una espècie d’institució corporativa dedicada als assumptes “socials”) per a abandonar el concepte de “dictadura del proletariat” –aquell Estat obrer-camperol basat en la democràcia soviètica que arrencarà el poder als explotadors al qual es refereix Trotsky en el programa per a França– (veure: Artous, Antoine, “Democracia y emancipación social (II)”, Vientosur, 24/4/2005. També Artous, Antoine, Marx, l’État, et la politique, París, Syllepse, 1999). Per a una crítica dels plantejaments de Artous veure Cinatti, Claudia i Albamonte, Emilio, “Más allá de la democracia liberal i el totalitarismo”. També abordem el debat sobre la concepció d’“estat combinat” en Artous en: Albamonte, Emilio i Maiello, Matías, Estrategia Socialista y arte militar.

[18] Mentre que diversos corrents opositors a aquells acords com les tendències L´Etincelle (L’Espurna, ex fracció de Lutte Ouvrière), A&R (Anticapitalisme i Revolució) i DR (Democràcia Revolucionària) trien acceptar una convivència diplomàtica i avalar l’expulsió de la CCR.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic