Recentment hem vist com la joventut ha estat protagonista dels grans fenòmens de la lluita de classes a tot el món. Als Estats Units com a part del Black Lives Matter; a Xile en les mobilitzacions que van obrir la porta a la caiguda de l’herència pinochetista van ser iniciades per estudiants; a Colòmbia les i els milers de joves enfronten la repressió de l’exèrcit; la joventut palestina enfrontant a l’Estat genocida d’Israel i posant-se al capdavant d’una vaga general que va paralitzar els territoris palestins i un bon nombre d’activitats de l’economia israeliana. Quatre exemples d’una llarga llista en un món cada vegada més convuls com a producte de la crisi deslligada per la pandèmia.

En l’Estat Espanyol, malgrat els esforços passivitzadors del reformisme en el poder i les burocràcies sindicals i dels moviments socials, també hi ha hagut mostres d’aquesta ona d’indignació que arrela amb força en tota una generació.

La principal la vam veure enguany quan van esclatar mobilitzacions massives en tot l’Estat contra l’entrada a la presó del raper Pablo Hasél, empresonat per cantar contra la monarquia borbònica, una família que viu en el luxe a costa del poble treballador. El cas de Catalunya va ser especialment destacat, on les manifestacions es van prolongar durant més de dues setmanes amb concentracions espontànies que enfrontaven la repressió de la policia a càrrec del Govern de la Generalitat.

En aquesta setmana saltava un nou cas repressiu escandalós. Marcel, un jove que es va manifestar en 2018 contra un acte de la ultradreta, era condemnat a cinc anys de presó. En aquest cas la Generalitat ha actuat d’acusació, la qual cosa constata encara més que el processisme no és cap aliat ni tan sols en la lluita antirepressiva. Les mobilitzacions exigint la seva absolució d’aquests dies són un possible avís que, en cas que es produeixi l’entrada a la presó, pot tornar a esclatar una ona de mobilitzacions com les de febrer.

Què hi havia darrere de les protestes per la llibertat de Hasel? Quina potencialitat van mostrar per a pensar les vies per a iniciar un nou cicle de lluites contra els efectes de l’actual crisi? Quins van ser els seus límits? Quines lliçons ens deixa per a les lluites de la joventut per les nostres reivindicacions en el pròxim període? Sobre aquests interrogants tractarem de reflexionar en aquest article.

La joventut i els danys col·laterals del coronavirus

Quan pensem en els efectes de la pandèmia sobre les diferents generacions, la joventut apareix com una de les més colpejades. Diversos centres d’estudi i grans mitjans han dedicat monogràfics a analitzar una realitat que desperta els temors per dalt que s’està conreant una legió de joves descontents amb l’ordre establert.

No compten només els efectes immediats d’un any i mig en les nostres vides – que n’hi ha – sinó també les perspectives de futur que ens deixa. Atur, augment de la precarietat, aïllament social, problemes de salut mental, criminalització o crisi educativa són només algunes de les conseqüències per a la joventut gràcies a la gestió dels diferents governs.

En l’àmbit educatiu, les facultats han estat pràcticament buides o tancades – com en el cas de les catalanes – des de l’inici de l’any acadèmic, imposant la docència híbrida o en línia, en comptes de garantir les condicions per a un retorn segur a les aules. Com ja es va fer durant el confinament, l’ensenyament a distància es va implantar sense garantir els recursos necessaris a qui no els tinguessin i sense tenir en compte la realitat de milers d’estudiants que no disposen d’espais d’estudi a casa.

Així i tot, s’han continuat pagant les matrícules universitàries, que continuen sent superiors als 1.000 € a Madrid o Catalunya, on malgrat la rebaixa de les taxes del Govern, segueixen sense recuperar-se els nivells previs a la pujada de taxes de 2012. Per descomptat, cap de les mesures excepcionals preses durant la pandèmia s’ha pres consultant als estudiants, sinó a porta tancada per part de la casta universitària, els governs autonòmics i els representants estudiantils adaptats a l’administració burocràtica.

En el terreny laboral els i les joves també hem estat un dels sectors més colpejats. Segons dades de l’Institut de la Joventut (INJUVE), el passat estiu l’ocupació juvenil va caure un 14,1% respecte a juliol de 2019, la qual cosa va suposar un cop dur per a la joventut que depèn del treball estacional com a única font d’ingressos. A més, el tancament o reducció d’activitat en sectors amb alt percentatge d’ocupació juvenil, com l’oci o la restauració, ha contribuït a engrossir la taxa d’atur juvenil, que se situa entre les més altes de la UE rondant el 40%.

L’aïllament social s’ha estès amb el tancament les universitats o la limitació dels espais de reunió i d’oci per a la joventut, la qual cosa ha fet augmentar els problemes de salut mental. La criminalització dels mitjans de comunicació i els polítics contrastava amb el 50% dels joves de tot el món que, segons dades de l’OIT, sofrien símptomes d’ansietat o depressió arran de la pandèmia. Si parlem de la joventut dels barris obrers, i molt especialment la d’origen immigrant, a aquesta situació se suma l’assetjament i la repressió policial quotidiana.

Aquests són alguns dels danys immediats, però els costos més durs per a la joventut estan per venir. Són els plans d’ajustos, les reformes laborals, la reforma de pensions, la precarització del treball, la destrucció d’ocupació i les retallades que vindran de la mà dels venerats fons europeus. Els i les joves no podem comprar-nos un pis, però ja ens han hipotecat la vida per a rescatar a les grans empreses.
No era només per Pablo Hasél

Com dèiem molts joves de les manifestacions contra l’empresonament del raper, "no és només per Pablo Hasél". Les protestes d’aquells dies expressaven el malestar profund de tota una generació amb les conseqüències més aberrants d’aquest sistema capitalista. Molts joves migrants o d’origen migrant també es van sumar, com ja va passar en les manifestacions contra la sentència del procés. També com llavors la repressió policial i judicial es va encebar especialment contra ells, ja que als cops i les detencions se’ls suma l’amenaça de deportació.

Els qui sortim aquells dies som la joventut que ha crescut marcada per la crisi del 2008 i que ara enfronta la del coronavirus amb una pauta comuna: els governs de torn protegint les grans fortunes i fent-la-hi pagar a la classe treballadora i els sectors populars. Gran part dels qui sortíem aquells dies, mentre els nostres pares es trencaven l’esquena en treballs precaris, vam ser criats pels nostres avis i àvies, els mateixos que malviuen amb pensions de misèria, veient com els seus néts es manifesten per un raper empresonat per cantar contra la monarquia hereva del règim contra el qual ells i elles van lluitar.

Matar-se a treballar tota la vida i confiar en reformes parcials que millorin el món a poc a poc: el conte que els nostres avis van ser obligats a creure’s, que van explicar als nostres pares i que ara veiem encara més clar que no se sosté.

Ara, nous i vells reformismes, Podemos i el PCE i IU, ens han volgut vendre el conte que amb ells en el poder al costat dels social-liberals de sempre, tot milloraria. Però ha bastat menys d’un any en el govern per a demostrar-nos que el reformisme del segle XXI no sols té les mans buides, amb només engrunes per oferir, sinó que en el fonamental aplica les mateixes polítiques de rescat de les grans empreses i defensa del llegat neoliberal dels governs del PP i el PSOE, com les reformes laborals, de pensions o fins a la llei Mordassa.

A Catalunya aquest relat va tenir l’expressió particular del "processisme". Un full de ruta basat en gestos i pressió sobre l’Estat, per a construir una república de la mà dels mateixos partits que han governat i governen al servei de La Caixa i les grans empreses i famílies catalanes. La claudicació de 2017, la brutal repressió de la Generalitat – que aquesta setmana va tenir un nou episodi amb la condemna a cinc anys de presó a Marcel, un jove que es va manifestar contra l’extrema dreta en 2018 – i la criminal gestió de la pandèmia i la crisi pels governs de Torra i Aragonès, despullen que el "procés" no sols era un engany màgic, sinó un projecte reaccionari.

La lluita per l’autoorganització i contra els desviaments que busquen contenir la ràbia: l’exemple de l’esquerra independentista juvenil

Si Catalunya va ser el lloc de tot l’Estat on el moviment per la llibertat d’Hasél va prendre més força, és important pensar quines lliçons immediates va deixar. La repressió policial, la falta de perspectiva i organització van fer que el moviment acabés retrocedint. No és la primera vegada que una forta explosió de lluita de carrer passa sense deixar un pòsit d’organització per a no partir de zero en les següents batalles.

Si alguna cosa ens ensenyen mobilitzacions com les d’enguany, o les de la tardor de 2019 contra la sentència del procés, és que si bé la ràbia pot esclatar de manera espontània, no basta per si sola. La falta d’autoorganització impedeix que existeixin les instàncies en les quals discutir des de baix per què barallar, com fer-ho i al costat de qui, així com crear organismes que perdurin més enllà de l’esclat conjuntural i serveixin per a no començar de zero en futures lluites. Ara bé, cap d’aquestes coses cau del cel, sinó que és responsabilitat de les direccions polítiques actuants desenvolupar-la o, com ve succeint, bloquejar-la.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (*SEPC) com a corrent majoritari en la universitat, i Arran com a organització juvenil principal a Catalunya, van demostrar una vegada més aquest curs ser contràries al desenvolupament de l’autoorganització. Com ja va passar durant les manifestacions contra la sentència del procés en 2019, es va produir una contradicció: mentre milers de joves omplien els carrers a la nit i enfrontaven la repressió policial, les assemblees de facultat i institut estaven buides o eren inexistents.

Si bé el SEPC va convocar una vaga universitària, va mantenir la seva línia permanent d’evitar qualsevol desenvolupament d’assemblees massives en les facultats, negant-se a impulsar comitès d’urgència davant la situació viscuda. D’acord amb el seu rol de burocràcia sindical estudiantil, la seva lògica és la de tractar de dirigir el moviment des de dalt a costa d’impedir que es massifiqui i els sobrepassi. Mentre que milers de joves es van manifestar durant dies, el moviment estudiantil organitzat no ha crescut.

Aquesta contradicció en el pla de l’organització té el seu correlat també en el de les reivindicacions i orientació política cap a la qual s’ha volgut canalitzar el malestar juvenil. La radicalitat i el malestar profund de les protestes contrasta amb la hiper moderació de la principal campanya coneguda del curs universitari, la campanya del “Compromís”. La falta d’autoorganització feia això més possible.

Es tracta d’un programa de mínims conegut que ha posat el centre de gravetat a aconseguir un acord amb els rectors que es limita a una vaga promesa de treballar per a equiparar el preu dels màsters i graus i graus entre si, sent els graus més barats superiors a 1.000€; garantir la remuneració de les pràctiques; suport de la Universitat als encausats per defensar la universitat pública; millorar els protocols de gènere i la garantia de poder estudiar en català. A sobre, aconseguir aquests objectius es planteja per al llarg termini.

Aquesta va ser la proposta del SEPC. Perquè les assemblees de facultat l’aprovessin feia falta que aquestes no fossin ni molt massives ni que estiguessin “a to” amb el malestar que s’expressava als carrers. A més del moderat programa, el moviment es limitava a exigir un compromís als rectors, negant-se explícitament a plantejar qualsevol denúncia o exigència a la Generalitat, amb la qual, oh casualitat!, la CUP estava en plenes negociacions d’investidura.

Així, la perspectiva que s’ofereix a la lluita dels i les estudiants és la de limitar les seves demandes als punts del “Compromís”, deixant de costat unes altres com la baralla per la gratuïtat, per la sortida de les empreses de la universitat o acabar amb el treball no remunerat o en condicions d’ultraprecariedad de pràctiques i beques, i apostant per un full de ruta basat en la subordinació del moviment als humors de la casta universitària, sense pertorbar gens ni mica al nou Govern d’ERC i JxCat, els responsables polítics de la crisi universitària.

La política d’aquesta burocràcia estudiantil, com a organització alineada amb la CUP, ha estat doncs coherent amb el temor a un possible desenvolupament d’un moviment que denunciés la repressió de la Generalitat durant les protestes i el seu rol criminal amb la gestió de la pandèmia. Un subjecte gens còmode per al “nou curs” de la CUP, que estava en plena negociació d’un nou govern d’ERC i JxCat mentre els carrers cremaven, i segueix sense trencar l’acord de legislatura signat amb el President Pere Aragonès, malgrat el seu rumb cada vegada més obertament autonomista i neoliberal, com hem vist aquests dies amb la instantània al costat del Rei en el Cercle d’Economia.

Com ha succeït en els últims anys de processisme, les principals organitzacions juvenils de l’esquerra independentista s’han mantingut fidels a línia de subordinació als partits de la burgesia catalana.

La il·lusió de la “revolta”: els límits de la ràbia

La visió diferent molt present en el moviment juvenil català, i en gran part de l’Estat, és aquella que sostenen altres corrents anarquistes o autonomistes. Una estratègia que manté una confiança gairebé absoluta en la mobilització permanent de per se – sense demandes ni subjecte clars – com a mecanisme que farà canviar d’opinió als governs. L’espontaneïtat del moviment i els esclats de ràbia per si sols com a eina de transformació.

Se sobrevalora així la capacitat de la protesta social desorganitzada, alhora que se subvalúa la importància d’una organització duradora i des de baix i la lluita política contra els corrents que treballen conscientment per a limitar els seus objectius.

Els fenòmens de lluita espontanis enfronten un doble problema. D’una banda, l’absència d’autoorganització impedeix que l’esclat de ràbia pot fer-se carn en organismes que perdurin més enllà de l’explosió conjuntural i estableixin les bases per a discutir les demandes i els mètodes de lluita del moviment. D’altra banda, els moviments acaben per buscar una orientació política tard o d’hora i, davant el rebuig dels sectors autonomistes a la política, s’obre la porta al fet que la lluita sigui cooptada per altres corrents, ja siguin reformistes o de conciliació amb el govern independentista, que tractaran de desviar el descontentament.

La història del procés, sobretot les tardors de 2017 i 2019, són dos grans exemples d’això. Moments en els quals el carrer amenaçava amb desbordar – amb experiències d’autoorganització com els CDR o l’ocupació d’escoles, i fins i tot fites en el moviment obrer com la vaga del 3-O – van poder ser continguts i desviats per les direccions burgeses i petitburgeses de l’independentisme, mancant una autoorganització sòlida i una alternativa política al republicanisme màgic de JxCat, ERC i les entitats sobiranistes.

En el cas de les mobilitzacions per la llibertat de Hasél, desenvolupar organismes d’autoorganització i barallar públicament contra les organitzacions que els bloquejaven com a part d’una política de contenir la ràbia i no entorpir les negociacions de la investidura, era igual d’important. Des de Contracorrent així ho tractem de fer, plantejant-li-ho a la resta d’organitzacions estudiantils malgrat la seva negativa, arribant a reunir joves d’instituts, universitat i treballadors en una assemblea contra la repressió i la Corona durant les setmanes de protestes i denunciant les negociacions d’investidura de la CUP amb els mateixos que enviaven als Mossos totes les nits a reprimir-nos.

Aquesta és una baralla permanent que està plantejada en els diferents escenaris. A Madrid, les nostres companyes i companys la plantegen sistemàticament en la Universitat Autònoma i la Complutense. Aquest curs promovent assemblees contra els exàmens presencials, i barallant a aquelles associacions vinculades al PCE i IU, que volien evitar costi el que costi que s’assenyalés la responsabilitat política del seu govern. O en el 8M, al costat de l’agrupació Pan y Rosas, barallant i desafiant les prohibicions a manifestar-se de la Delegació del Govern.

Per un moviment estudiantil aliat amb la classe treballadora i independent dels partits i governs dels empresaris

D’altra banda, la confiança gairebé absoluta en la mobilització social espontània tendeix a mesurar aquesta únicament en termes numèrics. Es valora per igual si els qui participen són treballadors del transport, estudiants universitaris o classes mitjanes que veuen frustrades les seves aspiracions d’ascens social. S’obvia, o a vegades es nega obertament, que existeixen sectors amb major poder de foc que uns altres per a poder posar contra les cordes a l’Estat capitalista. No és el mateix una vaga estudiantil que una vaga del transport, com tampoc és el mateix el tancament de petits comerços que la paralització de tota la indústria alimentària.

Les protestes contra l’empresonament d’Hasél van ser protagonitzades gairebé enterament per la joventut. Com en altres moments de la història això implicava al mateix temps una gran potencialitat i un límit, i per a superar aquest últim era clau apel·lar a la classe treballadora i les seves organitzacions perquè prenguessin també a les seves mans l’“agenda” de reivindicacions per les quals ens mobilitzàvem totes les nits.

El moviment estudiantil hem de pensar-lo més enllà dels instituts i universitats si volem aconseguir les nostres demandes. Crear espais d’autoorganització en els centres d’estudi és el primer pas no sols per a discutir per què programa barallar i com fer-ho, sinó també per a bastir ponts amb els sectors en lluita de classe treballadora, aquella que efectivament té la capacitat moure l’economia.

Espais d’aquest tipus on els i les joves haguéssim pres conjuntament les demandes dels sectors de la sanitat en lluita, els docents precaritzats o de les fàbriques que tancaven a més de les nostres pròpies. Es tracta que la joventut actuem com a punta de llança per a despertar al gegant adormit de la classe treballadora, qüestió fonamental per a poder lluitar per resoldre les principals demandes democràtiques i socials de forma totalment independent dels partits i governs al servei de la patronal, confiant només en les nostres pròpies forces i mètodes de lluita.

Per aquesta perspectiva és per la qual barallem des de Contracorrent i Pan y Rosas en els nostres centres d’estudi i de treball. Treballant per la unitat obrer-estudiantil solidaritzant-nos amb lluites com la dels treballadors de Nissan i les subcontractes contra el tancament a Barcelona, les treballadores de la neteja de l’Hospital Marañón a Madrid contra la privatització o recentment a Saragossa al costat de la vaga d’ambulàncies, autobusos i tramvies.

La necessitat de construir una esquerra revolucionària en el segle XXI

La generació que ens mobilitzem arran de l’empresonament d’Hasél som la mateixa que ha vist com a ERC-Junts ens reprimia en les mobilitzacions, aplicava les seves polítiques neoliberals i es negava a mobilitzar les úniques forces socials capaces de conquistar el dret a l’autodeterminació. La burgesia catalana és tan incapaç de resoldre el problema democràtic de l’autodeterminació com a enemiga de la classe treballadora en les seves aspiracions de transformació social.

Així mateix, hem vist a Podemos o IU passar ràpidament de criticar a la casta i voler reformar el règim a ser part d’un govern amb el PSOE que reprimeix manifestacions, augmentar el pressupost de la Casa Reial, enviar l’exèrcit a Ceuta i destinada els fons de la UE a les grans empreses. Els qui deien venir a defensar als de baix han acabat protegint els capitalistes i descarregant la crisi sobre la classe treballadora (una vegada més).

El panorama internacional dóna mostres de l’augment de la tensió social i la lluita de classes. En els últims mesos hem vist el Black Lives Matter com a esclat del poble negre contra el racisme de l’imperialisme estatunidenc; la revolta xilena contra el règim hereu del pinochetisme; la vaga general palestina contra l’estat genocida d’Israel; grans vagues obreres a França i mobilitzacions de les Armilles Grogues; ocupacions de terra a l’Argentina... Pensar que el coronavirus acabarà amb aquesta tendència és ingenu. De fet, l’FMI ja anuncia que després de la pandèmia "el risc de tensió social es dispara" i augmenta "el risc de disturbis i manifestacions antigovernamentals."

Davant l’esclat de nous processos de lluita, resulta necessari organitzar la ràbia i també polititzar-la. Des d’aquesta perspectiva aquest curso Contracorrent i Pa i Roses estem fent passos a organitzar a desenes de joves, amb diverses trobades estatals que van reunir més de 200 joves, sumant així més forces per a aconseguir multiplicar aquests petits exemples que mostren un altre moviment estudiantil diferent pel qual barallar.

Davant els problemes de la classe treballadora i els sectors populars, fa falta convertir el malestar profund en un programa que els doni resposta atacant als capitalista. Enfront del problema de l’habitatge, defensem l’expropiació dels pisos buits en mans de grans forquilles; davant l’augment de l’atur i la precarietat, lluitem pel repartiment d’hores de treball sense reducció del salari; nacionalitzar sense indemnització els sectors estratègics de l’economia com les elèctriques o les agroalimentàries per a dur a terme una transformació de la producció compatible amb la vida en el planeta; n’hi ha prou de que les farmacèutiques es lucrin amb les vacunes, barallem per l’alliberament de les patents; sufraguem una sanitat i educació totalment públiques mitjançant impostos a les grans fortunes.

Un programa que enfronti també a l’imperialisme espanyol que espolia als pobles germans d’Amèrica Llatina i Àfrica, militaritza les fronteres i sotmet els qui aconsegueixen creuar-les a la sobreexplotació laboral, la falta de drets i el racisme institucional. Lluitem contra la repressió que pateixen quotidianament les persones migrants, pel tancament dels CIEs, la fi de les lleis d’estrangeria i la devolució dels enclavaments colonials de Ceuta i Melilla, així com per la nacionalització de les multinacionals espanyoles i la devolució de tots l’espoliat.

Tampoc n’hi ha prou amb la necessària autoorganització dels moviments arribat el moment, des d’ara fa falta la construcció de partits revolucionaris en cada país i a nivell mundial que barallin amb una estratègia d’independència de classe que lluiti per un programa com aquest. Ens referim a una força material de milers que intervingui en moviments com l’antiracista, l’estudiantil i el de dones per a construir fraccions revolucionàries en aliança amb la classe treballadora.

Sens dubte, els i les joves no som capaces de dur a terme tal tasca per nosaltres mateixos, però sí que podem ser part d’ella. León Trotsky deia: "La vida és bella. Que les futures generacions la deslliurin de tot malament, opressió i violència i la gaudeixin plenament.” En aquest sistema capitalista que ens lleva fins al temps, dedicar la nostra vida a construir un partit revolucionari no és cap sacrifici, sinó un alliberament.