Per a aquest sacerdot la mort de les nenes i la possible mort del seu assassí (possible, perquè encara no es descarten altres escenaris) estarien al mateix nivell, ja que la causant de tal desgràcia seria la mare i exparella per haver-se separat d’ell i haver refet la seva vida.

Sota el nom de Déu i d’una institució històricament repressiva de la dona com és l’Església catòlica, clama al cel i demana “parar les ruptures matrimonials, reforçar la fidelitat i no lliurar els fills d’un pare a un altre” per a així evitar tragèdies com l’ocorreguda.

No seria la primera de les escandaloses declaracions LGBTI-fòbiques i masclistes – fins i tot fent apologia de la violència de gènere- per part d’importants representants de la institució catòlica amb total impunitat. Un reflex de l’estreta relació que continua havent-hi entre l’Església i l’Estat, i de l’enorme influència que continua exercint una institució tan reaccionària en l’Estat Espanyol.

Et pot interessar: De concepcions teòriques i estratègies per a lluitar per una societat no patriarcal

Mentrestant, ens trobem amb un cas brutal de violència masclista a través de la violència vicària, és a dir, atacar a les filles, enteses com una propietat, per a fer sofrir a la seva exparella pel fet de poder estar tenint una vida millor després de la seva relació.

Els sectors més reaccionaris i conservadors parlen d’una violència sense adjectius i es neguen a veure després d’aquests casos com a part d’una violència estructural com la que exerceix el patriarcat. Algunes postures arriben a culpar de la violència masclista a les dones per aguantar menys i valorar amb major assiduïtat la seva llibertat a l’hora de decidir sobre les seves vides.

Les conquestes que permeten aquests canvis es deuen a l’històric moviment de dones, que continua enfrontant les violències masclistes que s’emporten la vida de tantes dones. Ara, després de la pandèmia, això es mostra fins i tot amb major ímpetu per la denominada “ressaca pandèmica”, aquesta que ha portat a moltes dones que han passat aquests mesos de confinament amb les seves parelles a prendre una decisió per a acabar amb el seu sofriment.

Davant la brutalitat d’aquests crims, l’extrema dreta continua instrumentalitzant i aprofitant-se per a defensar amb major ímpetu la presó permanent revisable o la cadena perpètua. Uns certs sectors del moviment feminista també advoquen per augmentar les penes als maltractadors, abusadors i assassins. Però aquesta postura és bastant qüestionable quan pensem a aconseguir la destrucció total d’una societat patriarcal basada en fortes relacions de poder i violències que s’estenen per tota ella, sense ser l’Estat una excepció.

Sobre el endurecimiento de penas: si matas a dos crías y te suicidas, endurecer penas aporta poco. No queremos construir un feminismo obsesionado con el punitivismo, queremos hacer temblar la estructura patriarcal. Queremos desmontarla.

— M (@ByebyeEme) June 11, 2021

Donar més poder als mecanismes repressors de l’Estat no serà mai la solució. Perquè aquest és el mateix que reprimeix a dones en manifestacions contra la violència de gènere, que expulsa a dones migrants, que deixa actuar i enriquir-se en el seu territori a multinacionals que exploten mà d’obra barata de dones i nenes en països pobres o que tampoc es preocupa per posar els recursos necessaris perquè es pugui exercir el dret a l’avortament amb seguretat i qualitat.

Per tot això, no hem de confiar en l’Estat per a acabar amb aquesta xacra social que és la violència masclista, sinó organitzar-nos dones joves, velles, precàries, parades, solteres, mares, lesbianes, bisexuals… i fer caure al patriarcat amb les nostres pròpies mans.

Et pot interessar: Una onada d’indignació contra la violència masclista: “No són morts, són assassinats”