En aquest comunicat, signat per 296 militants de 34 comitès del Nou Partit Anticapitalista (NPA), fem un balanç de la nostra expulsió de l’organització. Aquesta obre als militants de Révolution Permanent una nova etapa en la batalla per la construcció d’un Partit revolucionari de les i els treballadors a França.
A uns dies de la conferència nacional destinada a definir l’orientació i el candidat del Nou Partit Anticapitalista (NPA) per a les pròximes eleccions presidencials, ens veiem obligats a assumir la nostra expulsió de facto d’aquesta organització que hem construït, alguns de nosaltres, al llarg de més de dotze anys. Com sovint en la història de les exclusions polítiques, els qui les duen a terme no les reconeixen i usen eufemismes de l’estil “separació” (en comptes d’expulsió) o fins i tot afirmen que “ells sols s’han col·locat fora del partit”. La realitat no obstant, és que s’ha produït un llarg procés d’exclusió orquestrat pas a pas pel nucli central de la majoria de direcció des de fa més d’un any, sobre el qual existeixen desenes de proves escrites (mocions d’expulsió, declaracions internes signades per membres d’aquesta direcció, decisions de la comissió de garanties incomplides…) que podem subministrar voluntàriament si se’ns sol·liciten.
Lluny del fals relat i les calúmnies llançades per la majoria de la direcció de l’NPA, la nostra expulsió respon a dos problemes polítics concrets: 1) la direcció històrica de l’NPA, hereva del que queda de la direcció de l’antiga Lliga Comunista Revolucionària (LCR) era cada vegada més minoritària en el si de l’organització i corria el risc, en el pròxim congrés, de perdre totalment el control; 2) aquesta mateixa direcció s’ha compromès en un gir a la dreta, cap a una política de compromís amb l’esquerra institucional, de la qual les llistes per a les regionals a Nouvelle-Aquitaine i a Occitanie són una mostra. Gir per al qual l’existència d’una ala esquerra forta, oposada al fet que l’NPA es converteixi en una espècie de satèl·lit de La France Insoumise, era un obstacle. Són les dues raons que han portat a la direcció, en primer lloc, a retardar indefinidament el congrés, després a usar la conferència nacional sobre les presidencials com a instrument d’escissió, a través de la privació de drets polítics a gairebé el 25% dels militants de l’organització.
Si és ridícul afirmar que no som membres de l’NPA mentre tenim una representació en totes les instàncies de la direcció nacional i que intervenim en nom de l’NPA en reunions i fins i tot en el clàssic debat NPA-Lutte Ouvrière a l’última Fira de Lutte Ouvrière; és clar que teníem importants desacords sobre el balanç del projecte inicial de l’NPA i sobre la manera de superar la crisi en la qual l’organització es troba immersa des de fa una dècada. No era inevitable que l’NPA perdés militància, en cada congrés, al punt de no representar a penes el 10% del nombre d’adherents a la seva fundació, i tres vegades menys que la força de la LCR en el moment de la seva dissolució. O que l’organització, sociològicament, reagrupi bàsicament a professors i funcionaris, més que a obrers i persones provinents de barris obrers i immigrants.
Sobretot, en un context on, des de 2016, hem assistit a una important onada de la lluita de classes i al sorgiment d’una nova generació militant, que desbordava radicalitat i buscava una alternativa política que abanderés aquesta radicalitat, de la qual el moviment de les Armilles Grogues i els seus cants sobre la revolució o fins i tot la vaga contra la reforma de les pensions d’hivern de 2019-2020 van ser perfectes exemples. Durant aquests anys hem defensat a l’NPA, i hem tractat a una escala de demostrar, que al voltant d’un perfil revolucionari assumit i amb una intervenció audaç en els principals fenòmens de la lluita de classes, és possible atreure cap a l’extrema esquerra a una part d’aquests nous militants i que això era la clau per a solucionar la crisi de l’organització, més que les polítiques “unitàries” en cap a una suposada “esquerra de l’esquerra” cada vegada més allunyada dels interessos de les treballadores i les classes populars.
Molts hem assumit durant aquest període les idees revolucionàries defensades pels camarades de Révolution Permanent i, una vegada hem entrat a l’NPA, desgraciadament no trobem l’acolliment que esperàvem: han tractat d’impedir-nos votar en el congrés, i després en la conferència nacional; ens han dit que no érem veritables militants de l’NPA; han denigrat internament la coordinació RATP-SNCF; després vagues com la de Grandpuits; han llançat una campanya tractant la proposta de candidatura per a les presidencials d’un camarada obrer, provinent de la immigració, reconegut pel seu rol en la lluita de classes com és Anasse, com un “atac a l’NPA”.
Arribats a aquest punt, no veiem possible que l’NPA pugui recompondre’s com a eina útil al servei dels interessos de la nostra classe. Hem tractat fins al final de transformar-lo, la qual cosa no es podia sinó sobre la base d’un balanç seriós sobre el fracàs del projecte inicial, de la immensa dificultat que ha tingut aquesta organització de ser una altra cosa que un comentarista dels grans processos de la lluita de classes, per a desembocar en una refundació revolucionària. Aquesta possibilitat ens és actualment vedada per la nostra expulsió, no renunciem en cap cas a l’objectiu de reconstruir una esquerra revolucionària a l’altura de les experiències de la lluita de classes dels últims anys i sobretot dels desafiaments futurs en aquesta nova fase de la crisi capitalista internacional.
És pel que, estant expulsats avui dia de l’NPA, ens llancem immediatament al procés de constitució d’una nova organització, en la perspectiva de la construcció d’un partit revolucionari de les i els treballadors, així com a la cerca dels 500 avals necessaris perquè Anasse pugui ser candidat a les eleccions presidencials de 2022.
Cridem a totes i tots els camarades que comparteixin aquestes conclusions al fet que se’ns uneixin en la batalla que comença.
Primers signants:
Adrien Cornet (petrolier de Grandputis), Anasse Kazib (ferroviari de Paris Nord, membre del Consell Polític Nacional), Alberta Nur (estudiant de Tolouse Mirail), Christian Porta (obrer agroalimentari de Neuhauser), Clément Alonso (ferroviari technicentre Châtillon), Daniela Cobet (professora de Val-de-Marne, membre del Comitè executiu), Enmanuel Barot (exprofessor titular en la Universitat de Tolouse Mirail), Elsa Marcel (estudiant de dret, membre del Consell Polític Nacional), Éric Bezou (ferroviari acomiadat de Maintes-la-Jolie) Faouzi Abou Ratllen (obrer de manteniment de RATP), Flora Carpentier (periodista), Gaëtan Gracia (obrer de l’aeronàutica a Tolouse), Jean-Philippe Divès (Advocat, membre del Consell Executiu), Juan Chingo (periodista), Laura Varlet (ferroviària Paris Nord, membre del Consell Polític Nacional), Léo Valadim (estudiant de París 8, membre del Bureau del Secretariat Juvenil), Lucas Dorin (treballador social de Montpellier), Marie-Laure Carchar (treballadora CHU Bordeaux), Marina Garrisi (editora), Marion Dujardin (professora en Seine Saint-Denis, membre del Consell Polític Nacional), Maude Vadot (professora titular a la Universitat Savoie Mont Blanc), Nima Santoja (música), Petra Bernus (estudiant de Bordeaux, membre del Bureau del Secretariat Juvenil), Philipe Alcoi (periodista), Rozenn Kevel (estudiant i treballadora acomiadada de Chronodrive Tolouse), Simon Hallet (obrer de fàbrica de paper Blois), Thomas Posado (investigador i escriptor), Valentin Leblanc (professor en Dukerque), Vincent Duse (obrer de PSA a Mulhouse, membre del Consell Polític Nacional), Yassine Jiwa (maquinista en RATP).
