L’última reunió celebrada ahir -prorrogada avui abans de finalitzar el Consell de Ministres- entre el Govern del PSOE i Unidas Podemos amb la patronal i la burocràcia sindical de CCOO i UGT, a tan sols cinc dies que expiri la pròrroga dels ERTO, s’ha saldat amb una animadversió en les postures enfrontades en relació amb les exoneracions de la Seguretat Social i sobre quins treballadors s’incideix més amb les ajudes públiques, als que surten o als qui es queden en l’ERTO.

Se suposava que hi hauria “fumata blanca” i que ahir s’hauria aconseguit l’acord previ en la taula de negociació que permetria que avui, en l’última reunió ordinària del Consell de Ministres del mes abans de l’expiració de l’última pròrroga dels ERTO -que finalitza el dia 31 de maig-, es podria apuntar el Govern un altre èxit més en el seu llarg recorregut d’acords reeixits amb la patronal i els sindicats majoritaris per a tractar d’assegurar la pau social. No obstant això, tot s’ha encallat.

La patronal i els sindicats han format un front comú, una vegada més i com amb tot l’ampli ventall d’acords de tota mena que han estat signant entre si i amb el Govern “progressista”, exigint als ministres presents en la reunió, Yolanda Díaz i José Luis Escrivá, no sols l’ampliació dels ERTO fins al mes de setembre, sinó que no es toqui ni una coma de l’acord preexistent. Malgrat que la realitat econòmica està evolucionant cap a la desescalada de les mesures restrictives de mobilitat i, per tant, cap a una major activitat, la qual cosa fa que s’està reduint el nombre de treballadors en ERTO. En l’actualitat es xifra en 625.000, quan es va arribar als 3,5 milions en els moments més àlgids de la pandèmia. I això, en una bona lògica exigiria deixar de dopar amb tants fons a les empreses per a mantenir treballadors desocupats, mentre aquests paguen les conseqüències en veure els seus ingressos molt disminuïts. I no diguem continuar pagant exoneracions a la Seguretat Social per a les empreses que han incorporat treballadors i reiniciat l’activitat a velocitat de creuer, per la qual cosa estan fent abundants beneficis. Tot això, mentre el deute i el dèficit es disparen, la qual cosa més aviat que tard implicarà exigir retallades socials i de drets tant per la patronal, el Banc d’Espanya-com ja l’ha fet- o el mateix Govern del PSOE i Unidas Podemos que, sens dubte, els durà a terme.

La postura unitària de la patronal i les cúpules sindicals majoritàries és que es mantingui l’acord dels ERTO tal com està i ara tan sols es prorrogui. És a dir que segueixi el mateix esquema de regulació pel qual s’exonera actualment amb fins a un 85% de les quotes per a les empreses amb menys de 50 treballadors, i un 75% per a les que tinguin més de 50 empleats. I això tant per als suspesos d’activitat com per als reincorporats. Això implica que grans empreses, fins a 50 ni tan sols és el límit per a la qualificació de PIME -arriben fins a 250 treballadors- es poden beneficiar exactament igual que moltes petites i mitjanes d’aquest ingent volum d’ajudes. D’altra banda, cal tenir en compte que si al treballador se li ha incorporat és perquè aporta un benefici a l’empresa i, malgrat això, l’empresa es continua beneficiant de l’exoneració de la Seguretat Social. No s’entén com el treballador incorporat, no obstant això, deixa de percebre la prestació per ERTO. És clar que són lògiques diferents per al Govern “progressista”, la manera de tractar a la classe treballadora respecte dels capitalistes. Després dirà el ministre Escrivá -com ha estat dient i volent legislar-, que la Seguretat Social no té fons per a pagar les pensions i que cal retardar l’edat de jubilació i donar un tall a les pensions, amb l’enorme forat que està provocant en la guardiola de les pensions.

Però és que aquestes increïbles ajudes públiques a les empreses són encara majors quan parlem d’aquelles que sofreixen impediment de l’activitat, no impossibilitat, n’hi ha prou amb l’impediment, perquè en aquest cas les exoneracions s’eleven a percentatges d’entre el 90% i fins i tot el 100%. I també, és clar, s’apliquen si el treballador s’ha incorporat o no al seu lloc de treball. Hi ha una tercera tipologia dels tipus d’ERTO, és que no es deixen cap problema empresarial sense atendre, que són els de “limitació d’activitat”. Això passa per qualsevol reducció de l’activitat normal i per a aquests supòsits s’apliquen exempcions que són decreixents: 100% per a empreses de menys de 50 treballadors durant el mes de febrer d’enguany, 90% al març, 85% a l’abril i 80% al maig.

Tot aquest ingent cabal d’ajudes públiques a les empreses, incloent-hi el sou reduït al 70% de la base imposable de les i els treballadors, ha suposat per a les arques públiques en 2020 més de 30.000 milions d’euros- hi ha falta de transparència i les xifres no s’ofereixen desagregades i concretades-. Mentre per a l’Ingrés Mínim vital s’han destinat a penes 1.500 milions d’euros per a enguany- la previsió era el doble-, vint vegades menys, i és pràcticament el doble, 16.000 milions, del destinat al conjunt de les comunitats autònomes per a atallar les conseqüències de la covid-19.

Enfront de la posició de la patronal i els sindicats oficialitzats, sembla que Yolanda Díaz es va inclinar més en favor de mantenir les ajudes per ERTO segons estan- va defensar reduir les exoneracions per als treballadors que romanguin en ERTO a partir del 31 de maig, per a augmentar més les dels incorporats als seus llocs, segons el ministre, per a estimular la reincorporació. Una posició realment increïble perquè, encara que és cert que la situació està canviant i l’Estat hauria de deixar de costejar les plantilles de les empreses, prohibint d’altra banda l’acomiadament és clar, i deixar d’incrementar el forat de la Seguretat Social quan hi ha moltes empreses que ja estan en beneficis i no diguem les grans empreses de l’IBEX35, per la qual cosa en cap cas s’hauria d’estimular a les empreses per incorporar treballadors i obtenir encara més guanys.

Els ERTO que segons la ministra Yolanda Díaz, una autèntica fan d’aquest mecanisme flexibilitzador de les plantilles, “han vingut per a quedar-se”, només tracten de garantir el benefici empresarial a costa de les i els treballadors i de l’erari públic. Tot això sense tot just contrapartides atès que ni tan sols asseguren l’ocupació, suposadament defensat amb aquesta eina flexibilitzadora, a mitjà termini. Només hem de veure els més de 35.000 acomiadaments que s’han anunciat mitjançant ERO recentment per les grans empreses de multitud de sectors (automòbil, banca, aeroespacial, elèctric, gran comerç, etc.).

Cal desemmascarar el “consens pandèmic” en favor de la patronal i sostingut amb la complicitat de les cúpules dels sindicats burocratitzats de CCOO i UGT en aliança amb el Govern progressista del PSOE i Unidas Podemos, per a mantenir la pau social i una de les eines d’atac de la qual, embolicada en preciosa cel·lofana de defensa de l’ocupació, són els ERTO.

Per això, cal plantejar la defensa irreductible dels llocs de treball sobre la base del repartiment del temps de treball- treballar menys per a treballar tots- sense reducció salarial. Un programa d’inversions públiques que possibiliti l’ocupació massiva de joves, dones i aturats de llarga durada recolzat en una reforma fiscal perquè recaigui sobre les grans fortunes i empreses que a penes paguen impostos. A més de la prohibició dels acomiadaments i els desnonaments, dels talls de llum, aigua, telèfon i gas, i la nacionalització de les grans empreses que tanquin o acomiadin, entre altres mesures d’emergència social.

Per a això, cal mobilitzar-se al carrer de manera unitària i amb independència de classe, sense deixar passar un sol atac de la patronal o del Govern contra els nostres drets laborals i socials. Trencant i desemmascarant les capitulacions de les burocràcies sindicals i impulsant la coordinació i l’autoorganització en cada barri, centre de treball o estudi mitjançant assemblees, en la perspectiva d’exigir un front únic per a la lluita.