En una elecció que s’ha nacionalitzat i polaritzat com mai, amb un percentatge de participació rècord en el marc de la pandèmia, Isabel Díaz Ayuso del Partit Popular ha resultat guanyadora amb el 44.48% dels vots i 65 escons.

Amb aquest resultat l’actual presidenta de la Comunitat pot formar Govern sense necessitar ni tan sols el suport extern de Vox, que va passar de 12 seients que va collir en 2019 a 13 seients en aquesta elecció. Encara que entre tots dos superen àmpliament els 69 diputats necessaris per a aconseguir la majoria absoluta (69 seients de 136 de l’Assemblea de Madrid).

El bloc de l’esquerra institucional es queda una altra vegada en l’oposició. El PSOE té una dura reculada i cau de 37 seients a 24. Más Madrid, la candidata del qual Mónica García va ser una “revelació”, supera en vots al PSOE i passant de 20 a 24, mentre que Unidas Podemos passa de 7 a 10 escons, però quedant en últim lloc i molt lluny de les expectatives de Pablo Iglesias, motiu pel qual Pablo Iglesias ha anunciat que es retira de la política. Ciutadans a penes arriba al 3,3% i es queda fora de l’assemblea per no superar el llindar del 5%.

Una campanya polaritzada que va enfortir a la dreta trumpista

L’arriscada operació política d’Isabel Díaz Ayuso, que va fer esclatar l’anterior executiu i va precipitar eleccions anticipades ha resultat una clara victòria: va duplicar els seus escons, va liquidar a Ciutadans i podrà governar en solitari amb el suport de Vox, però sense lligar-se a l’extrema dreta.

Ayuso va encarar una campanya polaritzant amb el lema “socialisme o llibertat” que poc després es convertiria en “comunisme o llibertat”. Un relat que Pablo Iglesias, després d’haver rebut amenaces al costat d’altres ministres del Govern nacional, va intentar transformar en una batalla entre “democràcia o feixisme”. Cosa que va aconseguir instal·lar bastant com a discurs, però no li va servir per a superar al bloc de la dreta.

La formació d’un nou Govern en solitari, amb el suport de l’extrema dreta -fins i tot valdria amb la seva abstenció- sense integrar el govern, li permetrà a Diaz Ayuso moderar una mica la polarització que es va viure durant la campanya. A això va semblar apuntar Pablo Casado, parlant de “convivència”.

Encara que fins ara bona part de l’èxit del tàndem Ayuso-Casado ha estat justament fomentar la polarització en clau trumpista per a no perdre terreny amb Vox. I previsiblement aquesta dinàmica continuarà, perquè Vox malgrat no haver avançat gaire respecte a 2019, és cada vegada més un factor actuant en la política madrilenya i en l’àmbit estatal.

En el cas de la dreta “cool” de Ciutadans és el gran perdedor de la jornada. No supera el llindar del 5% dels vots, el mínim per a entrar en la Cambra. En només cinquanta-quatre dies, Ciutadans va passar d’estar en el Govern regional a quedar-se sense representació. El partit d’Edmundo Bal, al qual no el va votar ni el seu fill, s’enfonsa perdent ni més ni menys que 26 parlamentaris que havia obtingut en els comicis de 2019.

L’esquerra del règim recull el sembrat

La participació electoral ha estat extraordinàriament alta, més fins i tot considerant que estem encara enmig de la pandèmia. Un 80,73% de la població amb dret a vot a acudit a un col·legi electoral, el que representa 16,46 punts percentuals més que en les eleccions de 2019 i 10,37 més que en 1995. Però aquesta dada històrica no es va aconseguir perquè el vot “progressista” superés a la mobilització del vot de la dreta. Tampoc va bastar apel·lar al relat de la lluita entre “democràcia i feixisme”. La suma dels vots del PSOE, Más Madrid i Podemos se situen 13 punts per sota de la suma del PP, Vox i Ciutadans. Aquest resultat és la conseqüència d’una esquerra del règim que ha promès molt, però ha fet poc i res.

El PSOE, amb el seu pitjor resultat històric a Madrid, és aparentment qui més ha pagat el seu paper en el Govern d’Espanya, quedant igualat a Madrid amb el partit de Mónica García i Iñigo Errejón.

En el cas de Podemos, el balanç és pèssim. La participació de Pablo Iglesias, un dels protagonistes indiscutits de la campanya després de la seva sorprenent renúncia al seu càrrec de vicepresident per a postular-se com a candidat a Madrid, va permetre evitar el complet enfonsament que vaticinaven els sondejos previs a l’“operació coletas”. Però per a una formació que ve en franca reculada i la participació de la qual en el Govern social liberal amb el PSOE només ha deixat una reguera de renúncies, d’obtenir el 7,30% dels vots i només 10 escons a Madrid, a ni tan sols poder considerar-se “salvar els mobles”.

Pablo Iglesias (perquè Unidas Podemos gairebé no va existir com a tal amb una IU semi liquidada en la capital) no va superar a Vox en el seu propi terreny i ni tan sols es va acostar molt als seus competidors en el camp neorreformista, Más Madrid. Com a líder d’una força minoritària en la Cambra madrilenya, amb un poder reduït a l’extrem dins del Parlament i sense influència en el Govern, el futur polític del líder de Podemos quedava molt compromès, però no liquidat. Però insòlitament el líder de la formació habitada ha pres la decisió d’abandonar la política, aportant a la desmoralització després del triomf de la dreta.

La notable elecció de Mónica García, que sent bastant desconeguda va obtenir un millor resultat que Íñigo Errejón en 2019, mostra per la seva part les possibilitats de l’"errejonisme" d’ocupar a escala madrilenya l’espai que deixa la crisi d’Unidas Podemos en clau transversal, i fins i tot li permet superar al PSOE. Encara que això difícilment sigui traduïble a l’arena política nacional.

La urgència de construir una alternativa d’esquerra anticapitalista i de classe

L’esquerra institucional no ha pres des del Govern central cap mesura favorable a la classe treballadora i els sectors populars, començant per derogar la reforma laboral, la llei mordassa i la llei d’estrangeria, imposar impostos progressius a les grans fortunes i expropiar els habitatges buits. Això és el que explica que la dreta hagi arrasat a Madrid, fins i tot en barris obrers tradicionalment d’esquerres malgrat la gran mobilització electoral.

La crisi de l’esquerra del règim i el fracàs del malmenorisme -la metàfora del qual més miserable és el retir de Pablo Iglesias-, enfront d’una dreta i extrema dreta embravides amb un discurs trumpista radical, planteja la urgència no sols de fer un balanç profund del cicle neorreformista que va ser del 15M al Palau de la Moncloa per a no canviar res, sinó fonamentalment de construir una alternativa política revolucionària, anticapitalista i de classe que no sols enfronti a la dreta trumpista, l’extrema dreta, sinó al conjunt dels partits del règim.

La imperiosa necessitat de posar en peus una esquerra anticapitalista i revolucionària, el centre de gravetat de la qual sigui la lluita de classes, no ocupar espais en les institucions d’aquesta democràcia per a rics, és la gran lliçó del 4M. I la gran tasca del moment.