Què és la crisi dels xips?

Poques vegades podem contemplar una demostració tan palesa de les tesis de Lenin respecte a l’imperialisme i a la generació de monopolis.

La producció automobilística fa cinc mesos que agonitza de fam de xips. Amb el descens del consum de vehicles durant la pandèmia i les ajudes de diferents Estats per a assumir les pèrdues, les fàbriques i empreses automobilístiques van frenar la producció. Això va fer que cessessin en els seus contractes amb els fabricants de peces, en particular de microxips.

El mercat de microxips és un gegantesc monopoli controlat principalment per quatre empreses: TSMC, Samsung, Globalfoundries i STM Electronics. Les dues primeres, establertes a Taiwan i Corea del Sud suposen el 83% del mercat mundial de xips. Amb la pandèmia, la producció d’electrònica es va disparar a temps que va caure la d’automòbil. Tots els esforços d’aquesta empresa era explotar aquesta nova mina d’or que eren els confinaments, aconseguint xifres rècord.

Quan la indústria automobilística va tornar a obrir, les existències de semiconductors estaven extenuades. Això està portant no sols a problemes per a satisfer la demanda, sinó que els preus s’han disparat (fins a un 20%, per exemple, el principal semiconductor, el silici).

Tanmateix, això no es deu només a un control monopolístic de la producció, una conseqüència directa de la globalització i de la producció capitalista. La tesi de Lenin s’aprecia també en la disputa dels estats. En el marc de la guerra econòmica entre els Estats Units i la Xina, tots dos països han pres posicions per a protegir els seus interessos i tractar d’imposar-se al seu rival. Només la Xina va gastar més de 226.500 milions d’euros en importar xips semiconductors (un 25% del que va invertir en petroli). A això se suma que la Xina és el major productor del món de silici, encara que no té les infraestructures necessàries per a convertir-lo en peces electròniques. Malgrat la protecció militar estatunidenca, tant Taiwan com Corea del Sud depenen econòmicament del gegant asiàtic, una situació que els EUA veu amb temor.

Aquesta crisi ha afectat la producció també dels EUA, no sols la producció automobilística, també l’electrònica. Tant Intel com Google han fet una crida a Joe Biden per a crear mesures proteccionistes i moure la indústria del sud-est asiàtic a Amèrica del Nord. És, no obstant això, una jugada difícil si contemplem les condicions laborals i la filosofia de producció que hi ha a l’Àsia del Pacífic. De fet, ja els EUA havia disputat a la Xina els components, però aquesta va començar a acaparar per a tenir estoc suficient per a no frenar la seva producció, la qual cosa ha desestabilitzat els mercats.

Els interessos capitalistes, tant de les empreses pròpies com dels estats, es mostren aquí completament descarnats. La ironia és la contradicció del dogma neoliberal. El capitalisme que s’erigeix com el sistema que més riquesa produeix, genera tals contradiccions que tota la seva arquitectura penja sempre d’un fil. Té la perfecta estabilitat d’un castell de naips, n’hi ha prou amb tocar-ne un perquè caigui tot.

No obstant això, les víctimes no són precisament les empreses o els estats com a tal. És una crisi que els especialistes creuen que s’allargarà, com a mínim, fins a tardor, encara que hi ha alguns que creuen que fins a l’any que ve no tornarà una producció normal. Això ha conduït a les empreses a bregar amb una crisi que només saben resoldre d’una manera: precarietat i acomiadaments.

El sector automobilístic contra la classe treballadora

Ja des de l’inici de la pandèmia vam poder comprovar els escrúpols dels capitalistes. El govern progressista va oferir com a mesura per a protegir els guanys els ERTO (els quals no han arribat per a molts). En el sector automobilístic no podem oblidar la lluita que van donar els treballadors de Nissan contra els acomiadaments en massa que, malgrat tot, estaven disposats a efectuar les subcontractes afiliades a l’empresa automobilística.

Avui aquesta situació es renova, igual que la lluita obrera. A Espanya, de manera directa, aquesta crisi ha afectat ja 57.000 treballadors del sector, que han perdut el seu lloc de treball. A això cal comptar tot un ventall d’empreses annexes que viuen del sector i que es poden veure afectades i no estan comptabilitzades (es calcula que aproximadament 200.000 treballadors puguin veure en perill la seva feina).

Amb ERTO cíclics o ardits varis, el 17.3% de la producció a Espanya ha estat paralitzada. SEAT obria l’any amb un ERTO per a 14.000 treballadors. Ford paralitzava de manera absoluta la seva planta d’Almussafer. Renault va fer aturs interromputs. Stellantis preveu acomiadaments i Opel està en vistes de negociar un ERTO per a 5.500 treballadors.

Les xifres moltes vegades blanquegen la realitat. Si considerem l’abans exposat, estem a punt de veure una autèntica onada d’acomiadaments (permanents o temporals) a conseqüència de l’especulació monopolística de xips, de la guerra econòmica d’estats guiats pels interessos corporatius; centenars de milers (ara com ara) de treballadors, sense comptar amb les seves respectives famílies que puguin dependre del seu sou, poden veure’s abocats a la més absoluta misèria.

Al mateix temps que molts són enviats a les seves cases, la resta de treballadors (tant els d’aquí com els de les plantes sud-asiàtiques) mantenen el treball sota condicions infrahumanes, amb excés de treball, precarietat sense mesura, sotmesos al dictatorial capritx de la patronal disposada a estalviar-se a un altre treballador en qualsevol moment.

Davant aquesta situació, la combativitat dels sindicats brilla per la seva absència. En lloc d’organitzar als treballadors contra aquestes mesures, signen els acomiadaments i els ERTO i col·laboren amb la patronal ajupint el cap.

Contra els acomiadaments i la misèria: control obrer de la producció.

Molts treballadors encara confien en les burocràcies sindicals, però aquestes han demostrat ser aliats dels capitalistes a l’hora d’implantar retallades de plantilla. No obstant això, el desengany és palès, i la classe treballadora està cada vegada més disposada fer un pols a les patronals.

Així ho ha demostrat la plantilla de la Nissan, que després de la lluita de l’any passat, reprèn la vaga indefinida aquesta setmana per a posar sobre la taula les indemnitzacions que l’empresa a través de els seus subcontractes es nega a reconèixer després d’advertir el seu imminent tancament enguany. Això ocorre després que les direccions sindicals pactessin el tancament de la Nissan i traïssin la lluita d’una plantilla de desenes de milers.

Les conseqüències de la crisi són incertes, encara que es pot preveure processos de lluita en diferents fàbriques que no semblen aconseguir un acord amb les burocràcies que satisfaci als treballadors. L’única cosa clara són les lliçons que lluites com la de Nissan expressen.

El capitalisme és un sistema irracional el motor del qual són els beneficis econòmics d’uns pocs a costa de la misèria de molts. És una violenta locomotora desbocada cap a la seva fi per mandat de les empreses. Les seves crisis són abruptes, devastadores i freqüents, tant com els desitjos de negoci dels capitalistes.

És una locomotora que només pot ser controlada sota el comandament obrer. Enfront d’una crisi que sens dubte generarà més misèria, l’única solució és la lluita, l’acte-organització dels treballadors per sobre de les burocràcies sindicals. Això en vistes que la producció, el suport que sustenta la vida de milions de persones, sigui controlada en ritme i qualitat i no se subordini als dividends d’un pocs, sinó a les necessitats de la majoria. En altres paraules, planificació econòmica per a crear els béns necessaris sense dependre dels capritxos del mercat.