|
Perquè "no són demòcrates", per la Llei de Partits, perquè "a Alemanya no es podria", etc. La idea es va estendre aquesta última setmana entre veus d’esquerra per xarxes i mitjans: il·legalitzar a VOX.
El context és significatiu: mítings de provocació amb càrregues en barris obrers de Madrid en els quals la policia actuava com a seguretat privada de VOX; enviaments de cartes amb amenaces de mort en les quals es van col·locar bales d’ús militar per a l’exvicepresident Pablo Iglesias, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska i la directora general de la Guàrdia Civil, María Gámez, i una navalla ensangonada per a la ministra d’Indústria, Reyes Maroto; o la sortida del debat a cadena SER, després que la candidata de VOX qüestionés la veracitat de les amenaces de mort.
Aquest tipus de propostes no sorgeixen únicament dels últims dies, sinó que han estat objecte de debat durant dècades sobre com enfrontar a l’extrema dreta i quin paper té l’estat sobre aquest tema. Tota l’esquerra "institucional", des del neorreformisme de Podemos i Esquerra Unida, fins als socials liberals del PSOE, plantegen el debat en termes d’oposició entre "democràcia o feixisme", enfront de la qual l’estat (neutral, sense cognoms ni adjectius) seria garant de la democràcia (neutral, sense cognoms ni adjectius) enfront "dels extremistes", i el combat es donaria a base de vots a partits "democràtics". Però la realitat no és un llibre de Ciutadania de 3r de la ESO.
No hi ha democràcies ni estats neutrals sense cognoms, ni extremistes neutrals sense adjectius que els qualifiquin. L’estat i les seves aparences democràtiques tenen com a nom "Règim del 78" i de cognom "capitalista i hereu del franquisme". I un estat no és neutral, és l’eina fonamental que estructura, organitza i defensa els interessos d’una classe sobre una altra a través del monopoli de la força.
Les aparences democràtiques que amaguen el domini d’un grapat de capitalistes es poden esquinçar quan fa falta usar la força, carregar contra un piquet, torturar a un detingut, finançar el terrorisme d’estat o alimentar a l’extrema dreta. Quan ja no se sostenen les tres veritats de la democràcia burgesa, Llibertat, Igualtat i Fraternitat; i arriben les de veritat: Artilleria, Infanteria i Cavalleria. Llavors, a quin de les tres últimes els vols demanar que il·legalitzi a l’extrema dreta, però a tu no?
La via per a combatre a aquesta extrema dreta no passa doncs pel reforç de la capacitat punitiva de l’Estat que la integra com una de les seves ales. Implica desenvolupar un moviment independent que combati totes les seves expressions. Quan s’invoca que "a Alemanya estaria prohibit" s’oblida la importància i impunitat d’AfD i el terrorisme domèstic cap a refugiats que sacseja el país en impunitat.
No obstant, quan es demana l’ús de la Llei de Partits contra VOX és necessari un exercici d’oblit de la grandària de vint anys d’il·legalització de partits polítics d’esquerra a Euskal Herria mentre es repartien copets a l’esquena a organitzacions neonazis. Si fem memòria de forma a curt termini en 2018 i 2019 primer el PP i després VOX i Ciutadans van demanar l’ús de la Llei de Partits per a prohibir partits com JxC, ERC, CUP, Bildu i tot l’espectre polític independentista.
Les mesures que enforteixen la capacitat punitiva de l’Estat acaben tornant-se contra la classe treballadora i els sectors populars. En 1935 a França es van aprovar els decrets per a la dissolució de les organitzacions paramilitars. Es van presentar com una llei contra les lligues feixistes i van comptar amb el suport dels diputats estalinistes i socialdemòcrates.
Aquesta llei es va aplicar realment contra els grups d’autodefensa de les organitzacions obreres, com els piquets de vaga. De fet, les lleis contra les lligues feixistes de 1935 van ser el corpus legal empleat pel general De Gaulle per a la il·legalització dels grups d’extrema esquerra el 12 de juny de 1968. Aquest dia va aprovar un decret que ordenava la seva dissolució i va començar la detenció dels seus principals dirigents. Quatre dies més tard desallotjava la Sorbona, epicentre del maig francès, i entre el 17 i el 24 de juny aconseguia acabar amb les últimes empreses en vaga ocupades pels seus treballadors.
Un dels grans perills que obren les formacions que es diuen d’esquerres i apliquen polítiques per a salvar als capitalistes de la crisi, no són només aquestes polítiques, sinó la desmobilització que generen, minant la confiança de la classe treballadora en les seves pròpies forces i aplanant així el camí a l’extrema dreta. L’objectiu de l’extrema dreta no passaria únicament per aconseguir cada vegada més vots en les eleccions i governar, és una forma de contrarevolució preventiva armada per la burgesia i amb importants bases en les forces policials i militars.
Aquests dies hem vist com l’extrema dreta avança quan es balancegen cap a la dreta les polítiques de l’esquerra per a evitar que els disputi el terreny, marcant així l’agenda i generant una subjectivitat que escora cap a la dreta i que, oh sorpresa, beneficia a la dreta. També avança quan és capaç d’excitar a la part de les seves bases que usaria les bales en comptes d’enviar-les en cartes i no perdre als seguidors, pactadors i equidistants que condemnarien públicament "la violència" aguantant el riure i entre un núvol de "peròs".
Mentre es desarma a la classe treballadora de la mobilització, es generen il·lusions de derrotar a l’extrema dreta per la via pacífica i electoral, i no mitjançant la lluita de classes, que és el que fa falta. En tant no avancem a posar fi a tota aquesta impunitat, l’extrema dreta continuarà campant a plaer.
Els feixistes no sols voten i no es frenen votant ni demanant que s’il·legalitzin. Quan davant cada atac i provocació ultradretana l’esquerra reformista crida a votar i desmobilitzar-se estan cridant a amagar-se i deixar via lliure. No tothom pot amagar-se mentre augmenten les agressions racistes, LGBTI-fòbiques i ultradretanes. No tothom creu que calgui desmobilitzar-se.
Si volem frenar a l’extrema dreta, hem de construir una esquerra que no respecti fil per randa l’ordre del dia dels capitalistes, una esquerra radicalment diferent que baralli amb una estratègia i un programa radicalment diferent.
|
