http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONTRAPUNTO
Crisi pandèmica, lluita de classes i organització obrera a l’Estat espanyol
Clara Mallo
Madrid | @ClaraMallo
Pablo Juárez

El nou escenari en el qual es desenvolupa la lluita de classes ve fortament marcat per la crisi deslligada pel coronavirus. En aquest marc la patronal aprofita per a atacar les condicions laborals més bàsiques dels treballadors al mateix temps que destrueix centenars de milers de llocs de treball.

Ver online

El nou escenari en el qual es desenvolupa la lluita de classes ve fortament marcat per la crisi deslligada pel coronavirus. En aquest marc la patronal aprofita per a atacar les condicions laborals més bàsiques dels treballadors al mateix temps que destrueix centenars de milers de llocs de treball. El Govern de PSOE-UP aplana aquest camí, i malgrat les fortes contradiccions que li genera aquesta situació planeja fins i tot una deriva de majors retallades, mesures i reformes per a blindar els interessos dels grans capitalistes.

L’altra cara de la moneda són els incipients processos de resistència i organització per part de la classe treballadora. En aquests últims 15 mesos s’han produït importants lluites que mostren com la conflictivitat obrera tornarà amb força tard o d’hora, donada la magnitud dels atacs; així com també reflecteixen la necessitat de repensar quines són les tasques dels revolucionaris perquè aquests fenòmens de la lluita de classes puguin desenvolupar-se i obrir un escenari en el qual aconseguim recompondre, en clau revolucionària, la capacitat ofensiva i defensiva de la classe treballadora i la majoria social.

La crisi dels de baix

Després de més d’un any des que es decretés l’estat d’alarma i comencessin els confinaments domiciliaris hem vist com hi ha hagut una abrupta caiguda dels nivells de vida d’amplis sectors de les classes populars.

En concret a l’estat espanyol la pobresa ha tornat a retrunyir amb força escalant a nivells de l’anterior crisi. D’aquesta manera, segons un estudi de FUNCAS (Fundació de les caixes d’Estalvis) l’impacte ha colpejat sobretot entre les rendes més baixes. Així, més de 280.000 persones han deixat de percebre cap ingrés des que es va iniciar la pandèmia. Això ha comportat un augment considerable del que es denomina "pobresa severa", situant-se actualment en 790.000 persones.

L’altre gran indicador de com l’actual crisi està tenint conseqüències dramàtiques per a la majoria social és la desocupació. Des de l’inici mateix de la pandèmia s’ha produït un augment d’aproximadament 800.000 aturats. Al gener del 2020 el nombre d’aturats segons la EPA (Enquesta de Població Activa) era de 3.163.605. Al març del 2021 és de 3.949.640.

Aquesta sagnia de llocs de treball, no sembla que vagi a aturar-se en els pròxims mesos, sinó tot el contrari. L’esgotament de la mesura estrella de contenció social, els ERTO, pot implicar una autentica explosió d’EROs (Expedients de Regulació d’Ocupació), és a dir d’acomiadaments massius.

L’inici del 2021 està sent un preanunci en aquest sentithttps://www.esquerradiari.cat/2021-.... Diverses empreses, com El Corte Inglés, H&M, Tubacex i altres han recorregut a aquesta mesura. Mentre la patronal, exigeixen fins i tot més facilitats i flexibilitat per a poder tramitar ERTOs, preparant així el terreny per a una veritable ofensiva d’acomiadaments.

Aquesta situació de precarietat i desocupació galopants, com va ocórrer fa deu anys, provoca que torni també a aflorar el problema de l’habitatge. La falta d’ingressos de moltes de les famílies o la disminució dels salaris ha deslligat una allau de desnonaments. Mentre fins i tot i malgrat la crisi, els lloguers en les principals ciutats han continuat pujant amb un augment de prop de 4,6%.

La cruesa del drama social que s’està gestant entre les classes populars contrasta amb la tebiesa de les mesures socials que ha pres el Govern. Tant els ERTO per a frenar la desocupació, com el decret anti desnonaments s’han demostrat com a mecanismes inútils per als fins amb els quals havien estat presentats per PSOE i Unides Podemos. En última instància aquests han significat més aviat un salvament encobert, amb deute i diners de l’Estat, per a grans empreses i bancs.

Respostes i resistències davant els atacs

Després del xoc inicial d’aquests atacs i de la pròpia deterioració de la situació sanitària, econòmica i social, van començar a sorgir respostes i processos de lluita per part de la joventut, les dones, els immigrants i la classe treballadora que són obertament invisibilitzats pels grans mitjans de comunicació i molts d’ells reprimits pel Govern a través de les forces repressives.

En contra del que tant l’esquerra com la dreta del règim volen fer-nos creure, els conflictes i les lluites obreres, així com altres moviments de resistència, han estat presents en tots aquests mesos en major o menor mesura. Aquests encara estan per sota del nivell d’atac que patim, però per descomptat la seva mera existència desmenteix la imatge d’una classe treballadora que entra en aquesta crisi passiva i derrotada per endavant. En aquest article intentarem donar compte només d’alguns dels principals conflictes obrers que s’han produït des de març del 2020 fins ara i deixarem fos altres fenòmens de resistència que també han estat al capdavant de la resposta enfront dels atacs que sofrim els sectors populars com el moviment per la llibertat d’expressió, o les mobilitzacions contra els confinaments de classe.

A la indústria sens dubte els conflictes amb major rellevància van ser els que es van produir pel tancament de la històrica fàbrica de Nissan a Catalunya i el d’ Alcoa a Galícia. En els dos conflictes els treballadors van mostrar una enorme predisposició a enfrontar, fins i tot físicament, tant les amenaces de la patronal com la repressió policial. Si aquestes mobilitzacions no van arribar a traspassar les portes d’aquestes fàbriques va ser exclusivament al paper que van jugar els dirigents sindicals.

Et pot interessar:Nissan: L’acord d’una derrota anunciada

A les últimes setmanes és a Euskal Herria i a la zona nord de la península on novament sembla succeir-se conflictes importants davant els constants anuncis de EROs i acomiadaments. Entre ells destaquen la vaga dels treballadors de la planta de Bosch a Lliçà d’Amunt, els del sector de transports a Aragó, els dels treballadors públics a Galícia i Navarra o el conflicte que porta desenvolupant-se durant ja setmanes a Vitòria a l’empresa d’aliatges Tubacex. Aquesta empresa, com moltes altres, va decretar un ERO a 129 treballadors i una reducció de jornada d’un 60% a altres 521. Des de llavors les organitzacions sindicals han declarat vaga indefinida fins que l’empresa tiri enrere els seus plans. Han hagut d’enfrontar-se en diverses ocasions a la Ertxaintza produint-se en els fets una escalada important de la radicalitat en el conflicte.

Un altre dels grans sectors que ha mostrat gran capacitat de resistència ha estat el de la salut. A l’ull de l’huracà des del mateix inici de la pandèmia, els treballadors de la salut han hagut de suportar el pes de la situació i també han protagonitzat lluites en defensa d’una sanitat pública i de qualitat i en contra dels nombrosos intents de precarització, sobretot dels sectors més vulnerables. En aquest sentit un dels més importants i que va aconseguir doblegar el braç de l’administració pública i la gerència de l’hospital és el de les treballadores de la neteja de l’Hospital Gregorio Marañón a Madrid.

Aquest conflicte va ser tan sols un més del sector, entre els quals van estar la vaga dels MIR, del personal d’infermeria, dels serveis d’Urgències a Madrid, la vaga de tot el personal sanitari a Catalunya contra la privatització i les retallades, les ambulàncies d’Aragó, la bugaderia de l’Hospital Miguel Servet a Saragossa i molts altres a tot l’Estat. La importància del conflicte de les treballadores del Gregorio Marañón va ser la de la victòria de les treballadores que van barallar enfront dels intents de privatització que van tractar d’imposar-se immediatament després de finalitzar la primera onada.

Les netejadores, sense el suport dels grans sindicats presents a l’hospital, CCOO i UGT van organitzar concentracions i mobilitzacions pel qual van anar construint un ampli suport d’altres sectors, joves i estudiants. Finalment, el govern de la Comunitat de Madrid va haver de tirar marxa enrere.

També els sectors mes precaritzats i juvenils han protagonitzat processos de lluita i organització. És probablement en aquests centres de treball on està més invisibilitzat qualsevol intent de resistència al despotisme patronal. No obstant això malgrat aquest bloqueig mediàtic, conflictes com la vaga de Telepizza, o les mobilitzacions dels riders sí que van aconseguir una àmplia repercussió.

En tots dos casos la decisió de lluita d’aquests treballadors va aconseguir arrencar conquestes parcials a les empreses. Els joves de Telepizza van aconseguir que l’empresa els proporcioni millors equips de protecció per a prevenir possibles contagis. Mentre que els riders han obligat la patronal i al govern a legislar per a no continuar sent considerats autònoms sense cap dret i si treballadors assalariats.

Nous exemples d’organització

Al mateix temps, nous exemples d’organització es donen dia a dia a l’Estat. Des de nous espais de treballadors autoorganitzats com les treballadores cuidadores del SAD a Catalunya, les treballadores
de la llar SINTRAHOCU, col·lectius de riders, a noves seccions sindicals en sectors precaris. Moltes d’aquestes iniciatives estan protagonitzades per sectors molt precaris sobrerepresentats per dones, migrants i joves i totes elles emergeixen donant compte d’un creixent descontent i consciència d’organitzar-se en sectors molt precaris i atacats com l’hostaleria, el telemarketing, gegants de la tecnologia com Amazon, o el sector precari de l’educació com el del “temps Lliure” educatiu i sociocultural per a afrontar la situació que s’aveïna.

Totes aquestes lluites, — sorgides en un context en el qual les i els treballadors hem d’enfrontar-nos als atacs enmig d’una situació complexa marcada per una pandèmia i un ’consens pandèmic’—, així com els nous fenòmens d’organització, deixen entreveure un escenari en el qual el que no està en qüestió és que tots aquests fenòmens aniran multiplicant-se a mesura que s’agreugi la crisi i esgoti la capacitat de contenció del Govern i les burocràcies sindicals.

La burocràcia sindical com a bombers del règim del 78

La crisi posa fins i tot més de relleu el paper que fins ara vénen jugant els grans sindicats CCOO i UGT. Les burocràcies sindicals s’han convertit en “la columna vertebral” del Règim del 78. En aquest sentit podem apreciar com el fenomen de l’ “estatització” dels sindicats, és a dir la seva dependència material de l’Estat burgès, ha fet un salt qualitatiu a les últimes dècades. Aquest fenomen, que forma part de com la burgesia ha garantit el seu domini a nivell mundial, ha fet que aquestes organitzacions operin com a autèntics policies dins del moviment obrer, és a dir són els que vetllen per garantir que qualsevol intent de rebel·lió per part dels treballadors, per petit que sigui, acabi sent un fracàs.

Aquesta realitat no té a veure només amb què els qui dirigeixen els sindicats siguin uns corruptes i traïdors o del seu conservadorisme ideològic. Sinó que és l’expressió profunda de com els règims burgesos han cooptat reeixidament a bona part dels qui dirigeixen les grans organitzacions sindicals, provocant en els fets que es formi una casta amb interessos contraposats al conjunt de la classe treballadora. Això explica, i no la pandèmia solament, la paràlisi i les poques mobilitzacions convocades en aquests últims mesos, malgrat els atacs de la reculada de les condicions de vida de milions des de l’inici de la crisi.

En concret aquí, a l’Estat espanyol aquest rol d’agents de la burgesia per part dels buròcrates de CCOO i UGT s’ha evidenciat en els últims mesos d’una banda negociant amb el Govern i CEOE amb l’objectiu obert de contenir des del més alt un possible escenari de lluita de classes, reduint la seva estratègia de negociació als despatxos, al mateix temps que fan tímids anomenats a mobilitzacions que com a màxim es queden en un tuit. D’altra banda, en les diferents vagues i conflictes reals on tenen pes de representació, traeixen obertament els interessos de les i els treballadors, signant acords vergonyosos, aïllant aquests i no oferint cap pla de lluita als treballadors, com ja va ocórrer en Nissan i altres tants llocs.

Aquesta dependència de l’Estat s’ha incrementat encara més en aquests mesos de pandèmia. Al febrer d’enguany el Govern va augmentar en un 56% la partida per a subvencionar als sindicats. El Consell de Ministres va acordar destinar aquest any més de 13,88 milions a finançar les activitats de caràcter sindical, 5 milions més que en 2020. El Govern es prepara així, tractant de reforçar la burocràcia sindical, per als nous temps que vindran.

El retrat que fan de si mateixos els grans sindicats no és aliè a les i els treballadors. D’una banda, els que ja van fer l’experiència de la crisi posterior al 2008 coneixen àmpliament el paper d’aquestes burocràcies, i aquelles generacions que tenen les seves primeres experiències laborals comencen a descobrir molt ràpid el rol de les burocràcies. És per aquest motiu que molts dels nous exemples d’organització es donen lligats a l’esquerra sindical o en molts altres casos com a nous espais acte organitzats. Des de 2008 CCOO i UGT han perdut entorn de 600.000 afiliats, molts d’aquells treballadors que van sortir d’aquests sindicats van passar a formar part de sindicats de base i combatius, uns altres simplement es desafiliaron. Malgrat això tant CCOO com UGT compten (cadascun d’ells) amb prop de 900.000 afiliats.

En aquest sentit Govern i patronal es preparen per a escenaris més convulsos de la lluita de classes i són conscients que sense el paper de gendarmes dins del moviment obrer es poden trobar amb situacions de major lluita de classes i com diria Trotsky aparèixer davant els ulls de les masses proletàries com una minoria social ridícula i impotent. No obstant això a diferència d’altres moments, la burocràcia sindical entra en aquesta crisi amb el desenvolupament de dos fenòmens reals que dificulten aquest rol històric en el domini burgès: el del rebuig als sindicats majoritaris de cada vegada més sectors de treballadors principalment dones, joventut i migrants, i d’altra banda, la cada vegada major necessitat de lluitar que experimentarà la classe treballadora i que actualment s’expressa en aquestes noves experiències d’organització.

Això és una cosa que ha de posar a debat les tasques a les quals s’enfrontaran el moviment obrer de conjunt i en particular aquelles organitzacions polítiques i sindicals que tracten d’apostar per un veritable pla de lluita que davant els atacs de Govern i patronal.

Unitat per a enfrontar els històrics atacs que es vénen

Com anem veient, a mesura que les conseqüències de la crisi es vagin fent carn i els atacs es vagin concretant, nous sectors sortiran a la lluita. En aquests futurs escenaris, el rol dels qui dirigeixen els sindicats es farà més evident, és per això que la possibilitat de fer fallida a aquestes burocràcies sindicals i polítiques que tenallen a la classe obrera seran majors també.

Fins ara les burocràcies sindicals han incentivat i s’han recolzat en la divisió de les i els treballadors i dels seus conflictes per a i plantejar que no hi ha alternativa possible davant els acomiadaments, atacs, reformes laborals, o les retallades en pensions... Aquest escenari de divisió i de foment de la desmoralització obrera juga en favor de les burocràcies.

És necessari per tant avançar cap a la construcció d’una alternativa als grans sindicats que agrupi les experiències d’organització més combatives que desenvolupen els treballadors per dins o fora dels diferents sindicats. Una eina de les i els treballadors que aspiri a jugar un paper en la recomposició de la capacitat defensiva i ofensiva de lluita de les i els treballadors.

L’anomenada esquerra sindical té una responsabilitat de primer ordre en aquesta tasca. En tots aquests anys diversos sindicats amb un perfil de classe i combatius, crítics del paper dels dirigents de CCOO i UGT han tingut un cert desenvolupament que els ha permès guanyar majors afiliats i fins i tot conquistar alguna seccions sindicals i comitès d’empresa. No obstant això el que ha prevalgut és la competició entre les diferents sigles sindicals i una sort de lògica alternativista, segons la qual l’única alternativa als grans aparells sindicals és afiliar-se a la seva organització sindical. És la dinàmica que han tingut COBas, CGT, Solidadridad Obrera i tot l’espectre del sindicalisme combatiu. Al mateix temps aquest sectarisme ha estat el brou de cultiu perquè també es desenvolupin dinàmiques burocràtiques en aquests mateixos sindicats, les quals en diversos conflictes amb responsabilitat han caigut en posicions coorporativistes. El cas més emblemàtic és el de la CGT en Nissan, on van ser un dels garants de l’acord amb la patronal pel qual s’acabarà tancant aquesta històrica fàbrica, i que aquest sindicat el va vendre com un triomf.

Una possible superació d’aquesta dispersió de forces del sindicalisme combatiu hauria de ser la perspectiva d’un sindicat unificat i amb llibertat de tendències de tot el sindicalisme de base, combatiu i democràtic que s’identifica com l’esquerra sindical, que superi la divisió de l’esquerra sindical per a posar una alternativa real a les burocràcies sindicals de CCOO i UGT. Al mateix temps, és necessari lluitar per recuperar els sindicats de les mans de la burocràcia sindical. Els nous activistes i els processos de lluita i organització que comencen a sorgir, entre els quals hi ha seccions i comitès d’empresa de CCOO i UGT, són la base per a lluitar també per la democratització radical, de baix cap amunt, dels sindicats majoritaris per a posar-los al servei de la lluita de classes i la unitat de les files obreres

La creació d’una organització d’aquest tipus suposaria o almenys hauria d’aspirar a no ser només la sumatòria de les diferents sindicats combatius, sinó jugar-se a ser un pol de referència per als milions de treballadors precaritzats i explotats que no veuen en els sindicats cap eina útil que els serveixi per a lluitar contra aquesta situació. En l’organització d’aquesta enorme massa social per al combat, que no li deu res i sent un fort rebuig als buròcrates de CCOO i UGT, està la possibilitat de construir una alternativa sindical i política que impacti al conjunt de la classe obrera.

No obstant això, tota experiència que es proposi la unitat de les lluites i dels treballadors, no pot donar l’esquena als milers de treballadors que es troben agrupats sota les sigles dels grans sindicats. És necessari exigir a les burocràcies sindicals un front únic obrer per un programa d’emergència contra les patronals en cada conflicte, i contra el Govern i els seus atacs al conjunt de la classe, com a part del combat perquè els sectors que encara confien en aquestes direccions facin una experiència amb elles.

És degut a això que aspirar veritablement a escombrar amb les burocràcies conservadores que juguen el rol de direcció oficial del moviment obrer sol pot ser sobre la base d’una combinació no sols de denúncia del paper que juguen sinó també d’exigències concretes que sembrin la idea de la necessitat d’unificar les files obreres en cada conflicte o lluita. En això també l’esquerra sindical ha pecat en masses ocasions d’abstencionista respecte a CCOO i UGT. És a dir, de no tractar d’articular els volums de força necessaris que dialoguin amb la base dels grans sindicats per a obligar les burocràcies dels grans sindicats a mobilitzar als treballadors o fins i tot en el pitjor dels casos al fet que amb cada experiència de la lluita de classes aquestes burocràcies siguin desemmascarades per a un sector del moviment obrer.

La tasca del moment, per a començar a fer passos en aquest sentit, passaria per coordinar, a nivell local, regional i estatal, totes les lluites de la classe treballadora, per a enfortir un pol de lluita que pugui envoltar de solidaritat els conflictes i proposar-se batallar per una perspectiva unitària a nivell més ampli entre la classe obrera i diversos sectors populars. Un exemple auspiciós en aquest sentit és la declaració i convocatòria per al primer maig de les diferents organitzacions del sindicalisme combatiu a Catalunya.

Aquesta tasca d’unificar als sectors combatius per a articular una defensa en millors condicions davant els atacs que la crisi capitalista deslliga contra els sectors populars és la via perquè pugui plantejar-se en algun moment la possibilitat d’una ofensiva per part de la classe obrera. Permetent la irrupció d’aquesta en l’escena política amb els seus propis mètodes de lluita i d’aquesta manera avançar en la possibilitat d’acabar amb aquest sistema capitalista que amenaça amb portar-nos noves catàstrofes i misèries que les que ja estem vivint.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic