Publiquem a continuació un article del diari Révolution Permanent, lloc web en francès de la Xarxa Internacional La Izquierda Diario. Una anàlisi de la situació actual a França i la política de l’extrema esquerra, com així també del cicle de lluita de classes dels últims anys va deixar una nova generació obrera des de la qual es pot pensar la possibilitat de construir un Partit Revolucionari.

Enfront de la crisi a França, les treballadores i treballadors es troben orfes de projecte polític?

Des de fa més d’un any, la pandèmia del coronavirus ha obert una situació de crisi amb conseqüències a llarg termini. Per això, per a assegurar-se el reintegrament del deute públic contret i restaurar la taxa de guany de les empreses capitalistes, les classes dominants es preparen per a fer pagar als treballadors a base de reformes neoliberals, d’augment de productivitat i de mesures d’austeritat. D’altra banda, enfront d’aquesta perspectiva catastròfica, cap projecte polític ha sorgit per a protegir els interessos de la classe treballadora amb una estratègia a l’altura de les circumstàncies.

Una situació en desajustament amb la politització i les intenses lluites que s’encadenen en els últims cinc anys a França. En 2016 contra la llei del Treball, en 2018 en el marc del moviment contra la reforma ferroviària i la lluita contra la selecció en la universitat, en 2018-19 amb l’històric moviment dels armilles grogues, en 2019-20 amb el moviment contra la reforma de les pensions i la vaga històrica del sector de transports a Île de France. En els diferents sectors s’ha produït en paral·lel una renovació de lluites, com en l’Educació Nacional o entre el personal universitari.

Aquestes experiències han estat marcades per la participació massiva i amb els seus propis mètodes de sectors concentrats de la classe obrera, però també per l’entrada al combat de fraccions de la classe obrera que es trobaven absents de les lluites com les de les zones semi rurals que després van ser la base del moviment dels armilles grogues.

Aquests moviments són acompanyats i han alimentat fenòmens de politització de fons. La joventut ha estat una caixa de ressonància d’aquesta dinàmica i ha portat al carrer la denúncia de la violència policial i el racisme, de la violència sexista i sexual i de la catàstrofe climàtica en curs.

No obstant, a pesar que els protagonistes d’aquestes lluites han assenyalat sovint al conjunt del sistema, ja siguin els Armilles Grogues, invocant un imaginari revolucionari, els joves mobilitzats contra el racisme d’Estat o els ecologistes per als quals el capitalisme és incompatible amb una defensa del medi ambient, l’única perspectiva que se li ofereix avui dia a aquestes lluites és tractar d’entrar a les institucions, per a, potser, aspirar a canviar alguna cosa des de dins.

És el cas per exemple del projecte de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, qui aspira a hegemonitzar l’esquerra i l’extrema esquerra al voltant d’una candidatura que busca reformar el sistema. No obstant això, aquest projecte electoralista i reformista implica articular sectors heterogenis i demostrar una certa responsabilitat enfront dels pilars del sistema.

Això ha portat i portarà a que la França Insubmisa s’adapti a les institucions i a les pressions de les forces polítiques dominants, com ha fet sumant-se a la unitat nacional reaccionària de Macron després de l’assassinat de Samuel Paty, o també, votant una part dels articles de la Llei del separatisme, quan en teoria rebutjava el text íntegrament. Pressions, que, en un període de crisi, no faran més que multiplicar-se a l’extrem en cas que Jean-Luc Melenchon arribi al poder, la qual cosa el conduiria a abandonar els elements més ambiciosos del seu programa polític, igual que Syriza a Grècia o Podemos a Espanya, que han acabat per acceptar totes les imposicions que se’ls van fer i han trait als treballadors.

En realitat, no sols per l’amplitud dels atacs que hi ha sinó també la politització de fons i la radicalitat existent en la societat i que posa en dubte els seus pilars, d’explotació i opressió, només podrien encarnar-se en un projecte revolucionari. Un projecte que assumeixi la necessitat de derrocar el capitalisme i construir un altre sistema. No obstant, paradoxalment, quan aquesta idea es torna comprensible per al gran públic, les organitzacions d’extrema esquerra no aconsegueixen defensar-la. Lluny de ser un desastre, això només demostra el fracàs de l’extrema esquerra en la prova de l’última onada de la lluita de classes.

Nou Partit Anticapitalista i Lutte Ouvrière: un balanç de l’extrema esquerra

Una organització que es reivindica revolucionària, i que aspira a jugar un rol d’organitzadora dels treballadors i les classes populars en la seva lluita a mort contra el sistema capitalista, se sotmet a proves en els grans combats de classe que precedeixen a la revolució. És en gran part per la seva intervenció en la lluita de classes que pot convèncer a nombrosos treballadors de la seva utilitat i de la justícia de la seva política. No obstant, hem d’assenyalar que, en els últims episodis de la lluita de classes, l’extrema esquerra ha fracassat en aquestes proves.

El moviment dels Armilles Grogues ha cristal·litzat visiblement les dificultats de l’extrema esquerra per a interpretar els fenòmens polítics nous i complexos, però també per a intervenir en ells. Lutte Ouvrière va decidir conscientment no intervenir en un moviment que havien vist el seu possible abast des del principi, construint una barrera artificial entre els Armilles Grogues i els “comunistes revolucionaris”, i la majoria de l’NPA van cedir en part; i durant un gran temps va ser la idea dominant en l’esquerra política i sindical, de què es tractava d’un moviment reaccionari al voltant del qual calia fer un cordó sanitari, abans de diluir-se, sense haver en cap moment aconseguit fer una política pròpia, conseqüent i coordinada a escala nacional.

Desgraciadament, en la lluita contra les pensions, en circumstàncies aparentment més accessibles per a l’extrema esquerra, les dues organitzacions van mostrar els mateixos límits. Lutte Ouvrière es va negar a participar en els intents de coordinar als vaguistes en independència de la burocràcia sindical, oposant de manera abstracta a la construcció de la vaga en els dipòsits, estacions o empreses a la creació d’elements de coordinació del moviment. La majoria del NPA no ha sabut estructurar una intervenció a escala nacional, les úniques iniciatives d’una certa importància han estat realitzades per tendències minoritàries de l’ala esquerra del partit. En tots dos casos és impossibles assenyalar aportacions significatives d’aquestes organitzacions a aquesta lluita històrica.

Respecte al NPA, aquesta reculada en la seva capacitat d’intervenció es troba lligada amb la crisi profunda que travessa el partit i que fa avui dia que pesi sobre ell l’amenaça de la implosió. Però això no és més que el desenvolupament d’un llarg procés, iniciat per la LCR (Lligui Communiste Révolutionnaire) en els anys 1980-1990, d’abandonament d’una estratègia centrada en el rol de la classe obrera (el qual havia estat donat per mort pel neoliberalisme), en benefici d’una intervenció en “els moviments socials”, abans de dissoldre’s en un partit ampli sense delimitació estratègica, l’NPA.

Del costat de Lutte Ouvrière, que encara manté bastions en sectors estratègics, reina una espècie d’escepticisme, acompanyat d’una dosi de nostàlgia del moviment obrer francès, dirigit pel Partit Comunista Francès. Aquest escepticisme, que tira la culpa constantment als treballadors que no volen lluitar, cobreix en realitat el seu rebuig a prendre part en un treball d’organització de les capes més avançades de la classe i de la nova generació obrera que s’està format, així com de combatre les nefastes polítiques de les direccions sindicals burocràtiques.

Una nova generació obrera i l’espai per a la construcció d’un partit revolucionari a França

Més que mai, com ho mostren els elements més avançats, existeix un espai objectiu per a construir un partit revolucionari amb un fort component obrer i una potent intervenció en la lluita de classes. Un partit que es reivindiqui clarament per un projecte de societat sense explotació ni opressió, el comunisme, i que sigui portaveu d’un discurs revolucionari, antiracista, antiimperialista, feministes i ecològic, capaç de dirigir-se als actors de la nova onada de la lluita de classes, amb mobilitzacions i actuacions concretes en la realitat.

El moviment obrer ha vist sorgir una nova generació que podria ser la palanca de construcció d’una organització d’aquest tipus. Nosaltres ho vam veure per primera vegada en 2014, amb la vaga de la SNCF (l’empresa de ferroviaris francesa), on no van compartir les tàctiques de l’esquerra política i sindical, o sense saber-ho, les de personatges confusos com Dieudonné (estàvem en l’apogeu del fenomen de les “quenelles”) sovint rebutjades per militants d’extrema esquerra. Des de llavors, els hem vist prendre partit en cada gran mobilització que ha travessat el país, amb perfils variats: sovint racialitzats i provinents de la immigració en les grans aglomeracions, obrers i obreres dels “armilla-groguencs” a la França perifèrica, militants sindicalista combatius o treballadors de base…

Entre ells, dirigents sindicals radicals del qual el seu sorgiment es pot emmarcar en circumstàncies particulars. En el context d’una reculada del Partit Comunista Francès en el si de la CGT i de la crisi de renovació militant, joves sindicalistes es trobaven ràpidament dirigint organitzacions o estructures sindicals importants. No obstant això, aquesta emergència en el context post moviment dels Armilles Grogues, ha obert una crisi en el sindicalisme, afeblint les barreres imposades per la burocràcia entre sindicalisme i polític, modelant aquesta nova generació de militants obrers.

Tot revolucionari digne de considerar-se com a tal hauria de prestar gran atenció a aquest fenomen i buscar confluir amb aquesta nova generació. Sobre aquesta qüestió, Trotsky afirmava en un passatge D’on va França?, escrit al començament de la vaga general de juny 1936:

“Malgrat tot, el proletariat no reprèn la història des del principi. Sempre i a tot arreu, la vaga ha fet sortir a la superfície als obrers més conscients i audaços. La iniciativa els pertany (...) La principal conquesta de la primera onada radica en el fet que han aparegut dirigents en els tallers i les fàbriques. Van aparèixer elements d’Estats Majors locals i barrials. Les masses els coneixen. Ells es coneixen. Els veritables revolucionaris buscaran relacionar-se amb ells. Així, la primera automobilització de les masses ha marcat, i en part designat, als primers elements d’una direcció revolucionària. La vaga ha sacsejat, reanimat, renovat, al gegantesc organisme de la classe en el seu conjunt. La vella closca organitzativa encara està lluny d’haver desaparegut, per contra, es manté amb massa obstinació. Però sota ella ja apareix una nova pell."

L’onada de lluita de classes d’aquests últims anys no ha tingut encara la mateixa profunditat que aquella que va culminar amb la vaga general de 1936, en la qual el sorgiment de nous dirigents obrers es va generalitzar. Però és en gran manera una “nova pell” de la classe encarnada en aquesta nova generació de militants obrers, sorgits de les últimes experiències de la lluita de classes.

És amb ells amb els qui es podrà construir un partit revolucionari de les treballadores a l’altura de les circumstàncies de la situació i crisis actuals, a condició de trencar amb el conservadorisme i l’escepticisme dominants en l’extrema esquerra.

Révolution Permanent i els seus referents obrers al servei del projecte d’un Partit Revolucionari de les i els Treballadors

A Révolution Permanent-NPA, tenim el mèrit relatiu d’haver-hi interpretat primerencament el sorgiment d’aquesta nova generació obrera i haver tractat de fusionar-nos amb ella. Ja sigui en el marc de la “Bataille du Rail” en 2018 amb la construcció de la Intergare, amb la vaga victoriosa de Onet, amb el moviment dels Armilles Grogues, amb el moviment de pensionistes a través de la Coordinadora RATP-SNCF, o actualment amb les vagues de Grandpuits i els agents de manteniment de vies (Infra-pôle) de Gare du Nord, hem intervingut amb la mateixa lògica: la de desplegar en cada batalla un arsenal estratègic i programàtic que permeti impulsar les experiències el més lluny possible, sortint del marc imposat per la rutina sindicalista.

És a través d’aquestes experiències que hem pogut incloure entre les nostres files a nombrosos joves militants obrers, entre ells veritables referents a la seva regió o en la seva branca, com Anasse Kazib en l’SNCF, Adrien Cornet en Total, Gaëtan Gràcia en el bastió tolusià de l’aeronàutica, Christian Porta en Neuhauser (indústria agro-alimentària) a Moselle, però també joves militants com Rozenn en Chronodrive aixó com a camarades en el sector privat o públic, en la RATP, en Sanitat, Cultura o Educació Nacional. És al costat i a través d’aquests militants que desitgem avui llançar una campanya al voltant de la necessitat d’un Partit Revolucionari de les i els Treballadors.

Portarem aquesta perspectiva al si del NPA en vista al seu pròxim congrés. Estem convençuts de l’única sortida progressiva a la profunda crisi que travessa l’organització és la seva refundació al voltant d’un projecte d’aquest tipus, més a l’altura de les tasques de la nova situació, així com de les tendències a la radicalització existents en el si de la classe i que es visibilitzen en cada mobilització dels últims anys.

Però també volem dirigir-nos a les i els militants de Lutte Ouvrière; a les i els sindicalistes combatius; així com al conjunt de la classe i a la joventut; a les i els militants anti racistes, feministes o ecologistes, conscients que cadascun dels seus combats requereix de la destrucció d’aquest sistema de mort que és el capitalisme. I que, per a això, necessitem una eina política revolucionària a l’altura dels combats que se’ns vénen damunt.