http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
GÈNERE
Violència obstètrica: una xacra aguditzada per la Covid-19 i el desfinançament de la sanitat
Irene Ruiz

És la violència que sofreixen les dones durant l’embaràs i el part, és una violència masclista estructural en el capitalisme patriarcal, associada al control dels cossos de les dones i la seva funció de producció i reproducció. Una sanitat pública cada vegada més desfinanciada i subcontractada, veu com aquesta realitat s’aguditza en temps de pandèmia.

Ver online

L’Observatori de Violència Obstètrica d’Espanya la defineix com “el desconeixement de les necessitats emocionals de la mare i del bebè en qualsevol moment de l’embaràs, del part i del puerperi immediat, així com de l’autoritat i autonomia que la dona té sobre la seva sexualitat, el seu cos i els seus bebès i les postures, ritmes i temps que requereix el part per a desenvolupar-se amb normalitat”.

A l’Estat espanyol abordar la violència obstètrica d’una forma integral continua sent una assignatura pendent. El Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW), el febrer passat va instar a Espanya a indemnitzar a una dona per les diverses situacions sofertes durant el part. A més l’International Journal of Environmental Research and Public Health revela a la seva última publicació que al nostre sistema sanitari la informació a les dones i la sol·licitud del seu consentiment informat està greument infra-practicat.

Els resultats llançats, que analitzen més de 17.500 qüestionaris realitzats entre gener de 2018 i juny de 2019 a l’Estat espanyol, mostren que el 38,3% de les dones va percebre haver patit violència obstètrica; el 44,4% va percebre que s’havien sotmès a procediments innecessaris o dolorosos, dels quals el 83,4% no van ser acceptats en un consentiment informat.

Els professionals afegeixen que els tests han estat respostos de forma majoritària per dones amb un nivell socioeconòmic mitjà, "tenint en compte que a major precarietat i menys mitjans la possibilitat de patir violència obstètrica és superior, aquestes dades poden ser només la punta de l’iceberg", afirmen.

Un dels indicadors de violència obstètrica fàcilment interpretable és el percentatge de cesàries practicades. A Espanya es practiquen un 26% de cesàries, segons dades del Ministeri de Sanitat, el doble del recomanat per l’OMS, la qual recomana que la taxa de cesàries no superi el 10-15% i es practiquin només en casos necessaris segons criteri mèdic. Estem parlant de sotmetre a les dones a intervencions quirúrgiques considerades de gravetat major, i la seva posterior recuperació, sense cap base científica que expliqui per què la mitjana de l’estat espanyol duplica la d’altres estats.

Un altre dels indicadors és la relació entre parts provocats i naturals. A la primera consulta obstètrica de seguiment de la seva gestació les dones són informades sobre la seva FPP (data de part probable), el que es coneix popularment com "sortir de comptes". Aquesta se situa sobre les 40 setmanes d’embaràs. Aquest càlcul va ser establert per Aristòtil per identificar el possible pare de la criatura després del seu naixement.

Va arribar a aquesta conclusió després multiplicar dos "nombres màgics" de la cultura grega, el 7 i el 40. Restant 280 dies al naixement del nadó podia afirmar gairebé amb seguretat qui era el pare, desestimant els temps i necessitats individuals de la mare en aquest esdeveniment, i concloent que tots els fetus finalitzen la seva gestació en una mateixa quantitat de temps. Com veiem aquest no és un càlcul ni actual ni fruit d’una àmplia observació, allunyat del mètode científic, i suposa un greu conflicte per atorgar la paternitat de multitud de nens i nenes.

La realitat és que, un 70% dels parts naturals tenen lloc entre les setmanes 40 i 42 de la gestació, sent el 30% de parts restants els ocorreguts abans de la setmana 40 i després de la 42. Aquesta premissa segueix sent la utilitzada en molts casos per a justificar la utilització de la inducció del part a la setmana 40 tot i que l’embaràs pugui continuar encara i concloure donant a llum de forma natural.

Les diferències entre comunitats autònomes i hospitals en l’ús d’aquest mètode mostren la mateixa arbitrarietat que s’observa amb les cesàries sense base científica que ho justifiqui. Novament de les pròpies dades s’abstreu que en molts casos se sotmet a les dones a intervencions innecessàries com la utilització d’altes dosis d’oxitocina, molt superiors a les que el propi cos allibera quan el nadó es troba de forma natural al canal del part.

La suposada neutralitat de la ciència és una de les bases de la violència obstètrica. En el capitalisme patriarcal la ciència, com tots els recursos, està posada al servei de la reproducció del capital, i per tant aquesta no pot ser aliena a l’objectiu de control i explotació tant de la productivitat com del cos de les dones i la reproducció de l’espècie.

De la mateixa manera, ens trobem que al llarg de la història s’han creat oportunament, sense cap base científica, patologies de les dones, com l’anomenada "histèria" que tenien i tenen un clar objectiu de control social mitjançant la desacreditació de la figura femenina.

La violència obstètrica és per tant una violència estructural que també inclou la infantilització de les dones, qüestionant la seva capacitat i racionalitat per a la presa de decisions, criteris dels que aquest sistema serveix per privar d’informació quan és sol·licitada sobre les decisions que es prenen respecte a la seva gestació, que de vegades ocorren de manera explícita però que en moltes altres ocasions tenen lloc sota l’empara del desconeixement de les mateixes.

Violència obstètrica en l’era covid

Durant la pandèmia i la crisi hospitalària es va realitzar un seguiment per part de la revista científica «Journal of Clinical Medicine» sobre la taxa de cesàries a Espanya durant la primera onada de Covid-19 de 2020. En l’article «El perfil de les pacients obstètriques amb infecció per SARS-CoV-2 segons el país d’origen » s’obté un increment del 10% en la taxa de cesàries pel que fa al mateix període en anys anteriors.

«En concret, el percentatge de cesàries que es van realitzar entre març i setembre, a dones amb Covid-19 va pujar fins el 35,9%», assegura el doctor Juan León, cap de secció de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, encarregat de liderar la investigació. «En aquells primers mesos, a falta d’eines terapèutiques per controlar la malaltia, la cesària es convertia en l’alternativa més oportuna per salvaguardar la salut de la dona que, a vegades, després de donar a llum passava a l’UCI amb l’objectiu de controlar la Covid-19».

Tirso Pérez de Medina, cap de servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Puerta de Hierro de Madrid, també reconeixia que "durant les primeres setmanes de març, davant gestants que presentaven pneumònia bilateral greu que amenaçava la seva vida es va optar per practicar cesària"

El doctor Pérez de Medina assegura que «les cesàries augmenten el risc de complicacions en les embarassades amb coronavirus». I segons un estudi dirigit per Óscar Martínez Pérez, adjunt del servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Puerta de Hierro-Majadahonda les dades ho corroboren. Aquest estudi, publicat a la revista científica «JAMA» al maig de 2020, va assenyalar que el 21,6% de les gestants Covid-19 van patir un empitjorament de la seva situació clínica després de donar a llum per cesària, davant el 4,9% de les que ho van fer per via vaginal. Després de la intervenció, un 13,5% de les mares van haver de ser ingressades a l’UCI, davant de cap de les que van donar a llum per via vaginal.

Les dades evidencien que aquestes decisions, en molts casos, no són preses en base a fets científics comprovats sinó a partir d’una lògica de privatització, desfinançament, infra-contractació i precarietat de gran part de personal de la sanitat pública, que ha instaurat un funcionament a cop de quadrant i agendes d’inducció, per sobre de les necessitats de pacients i treballadors.

Sanitat Pública en descomposició

La greu situació de la sanitat pública durant la pandèmia ha evidenciat i aguditzat situacions que ja abans eren terribles.

Les dades reflecteixen grans diferències entre hospitals, entre comunitats i entre la sanitat pública i privada. Així, la probabilitat de donar a llum per cesària en un hospital privat de València quadruplica la dels centres públics d’Euskadi i la taxa de cesàries en els centres públics de Càceres és 9 punts superior a la de Toledo.

La probabilitat que una dona doni a llum per cesària a la Rioja canvia segons en quin hospital ho faci. De 2000 a 2016 el 22% dels parts de la sanitat pública Rioja van ser per cesària, mentre que a la privada, encara que amb molt menys parts, la taxa va pujar al 47,8%.

Per posar un exemple de l’arbitrarietat en l’atenció dispensada i la possibilitat de patir violència obstètrica depenent de quin sigui el teu hospital de referència, assenyalarem que dels naixements registrats l’any passat a l’hospital Virgen del Puerto de Plasencia (Extremadura), el 45 % van tenir lloc mitjançant cesària, quan la mitjana nacional que recordem, dobla la d’altres estats de la UE, és del 26%.

La Gerència de l’àrea de salut d’aquest hospital va afirmar ser conscient de «la necessitat de millorar aquests percentatges» i va assenyalar que «s’ha doblat el nombre de llevadores en cada torn», passant d’una a dues i ha convocat «una reunió monogràfica» amb la idea de «crear un grup de treball específic per abordar aquesta qüestió, que farà una anàlisi de situació i plantejarà les mesures correctores necessàries».

És a dir, les dades mostren que la infra-contractació de personal i la manca de formació i actualització del personal existent en determinades tècniques que eviten la intervenció quirúrgica estan estretament i directament relacionades amb l’increment de la taxa de cesàries i per tant amb la possibilitat de patir violència obstètrica, pel fet de no poder ser ateses les necessitats de les pacients pel personal disponible, per falta de recursos humans numèrics, fatiga pandèmica, carestia de recursos i absència de formació complementària.

Tenint en compte que les dades de l’estudi que conclouen que a menor posició socioeconòmica més risc de patir violència obstètrica, s’arribaria a la conclusió lògica que aquelles persones amb accés a la sanitat privada o les contractacions publico-privades tindrien un menor risc de finalitzar el seu embaràs mitjançant cesària. Però les dades ens porten a una realitat diametralment oposada: en la sanitat privada o les contractacions público-privades que de facto amaguen privatitzacions de serveis veiem com en alguns casos es disparen.

Això es deu a un procés d’industrialització dels parts com denuncien alguns professionals, però també al fet que, en les contractacions publico-privades hi ha un catàleg de serveis amb un cost assignat que després es passa a la sanitat pública a mode de factura pels serveis prestats.

En aquest catàleg de serveis, la cesària comporta un import superior al part vaginal ja que és una intervenció de major risc, de manera que en molts hospitals privats o amb model de subcontractació de serveis es prioritza la pràctica de cesàries perquè són més còmodes per a aquesta lògica fabril que pretenen implantar, ja que permeten organitzar induccions (amb el seu major risc de cesària davant el part no induït) i cesàries, calendaritzar el part, amb el seu corresponent increment dels ingressos, per la lògica capitalista que estan millor remunerades en el catàleg de serveis.

La realitat és que la violència obstètrica és rendible. És conseqüència d’aplicar una lògica patriarcal i de mercat a la sanitat i en concret a la maternitat. Les contractacions publicoprivades dutes a terme no només pel PP com es vol fer creure, també en moltes ocasions per PSOE i UP, el seu desistiment de responsabilitats en aquest assumpte mentre són govern, i la gestió de la pandèmia per a rics que estan portant a terme, són directament responsables que les dones seguim patint violència obstètrica, i que aquesta vagi en augment.

Una mesura feminista bàsica seria injectar pressupost suficient a la sanitat pública, acabar amb les externalitzacions i la precarietat del personal sanitari, de neteja i serveis, altament feminitzat, i incrementar la contractació fins el nombre necessari per a garantir una atenció medico-sanitària adequada, posar a disposició de la mateixa els recursos usurpats per la privada, invertir en formar millors professionals i que la sanitat pública sigui realment per a totes i tots.

Per tot això cal deixar de perdonar-li la vida a un suposat "govern feminista" que no governa ni per a les treballadores ni per a les mares, ni de bon tros per a les mares treballadores. És hora d’aixecar un moviment imparable, irreverent, que ensenyi les dents, que mostri que no li deu res a ningú i que no es conformi amb gestos electorals, sinó que se la jugui a sortir als carrers i denunciar aquesta i moltes altres violències que patim diàriament.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic