Encara que fa només alguns anys això seria impensable, desgraciadament en l’actualitat aquest tipus d’imatges, en les que el sector més conservador i reaccionari del feminisme convergeix amb l’extrema dreta i l’Església en actes públics i prioritats polítiques, són cada vegada més comunes.

En aquest acte convocat sota el nom de “Desmuntant la Llei Trans” han analitzat les suposades catastròfiques conseqüències que per a ambdues implica aquesta norma, la seva redacció i aprovació, que vindria a ser alguna cosa així com la fi de l’imperi romà, de la civilització tal qual la coneixem o l’arribada de l’apocalipsi, segons a qui li preguntis, amb afirmacions tan essencialistes com “si neixes nena, ho continuaràs sent” L’única diferència entre totes dues formacions i representants polítiques ha estat sobre l’educació dels menors i la responsabilitat de les famílies sobre aquesta.

La presidenta del Partit Feminista, Lidia Falcón creu que el text del Ministeri d’Igualtat portarà al país a viure una "distopia" per la qual es busca un món "sense homes i dones" i basat en un gènere que "no existeix".

Falcón defensa una fal·làcia en afirmar que la identitat de gènere es tracta de “una filosofia que els éssers humans no existeixen, seguint les directrius de campanyes que diuen que hi ha persones que no se senten bé en el seu cos i que, per això, cal mutilar-lo, modificar-lo o canviar-lo".

Fa poc escrivíem sobre els mites més repetits que es llancen sobre la Llei on queda clar que les persones Trans precisament pretenen amb aquesta Llei que la seva transició sigui despatologitzada perquè el reconeixement de la seva identitat de gènere i amb això el canvi del seu document d’identitat no depengui de cap d’aquests processos si la persona no els tria.

Falcón també ha dit que "aquests llots" vénen de l’aprovació, amb el seu "rotund disgust", en 2004 de la Llei contra la Violència de Gènere perquè "va eliminar" a la dona i la va convertir en un gènere com a terme que "importa".

Per part seva, Rubio, la sotssecretària de mobilització de la formació d’extrema dreta que compartia acte amb Lídia Falcón sota el paraigua de “Hazte Oír”, i per a la qual l’existència de les classes socials i grups oprimits només és una “teoria d’interseccionalitat” que divideix a la societat, ha dit que “la Llei Trans serveix perquè aquelles persones que no vulguin ser oprimides passin a dir, per exemple, que se senten homes o blancs i viceversa. És un mètode, que té com a objectiu que la societat sigui "igual" per a acabar "no sent res", ha afirmat.

Sigui el que sigui el que Alicia Rubio hagi volgut dir amb això, no sabem si no li sembla bé que la societat sigui “igual” o si ha de ser una cosa concreta que no diu, encara que podem imaginar-nos-ho.

Ambdues argumenten també que en el món de l’esport les dones trans acabaran amb les categories femenines; i parlen d’intrusió d’aquestes persones en altres àmbits com Eurovisió o Miss España, l’última representant dels quals va ser una dona trans, com a grans problemes que, els han de semblar a elles que ens afecten les dones de la plebs diàriament.

Ambdues criminalitzen a les persones trans en alertar de que persones que s’autodeterminen d’un gènere puguin entrar en banys o presons del gènere contrari. Resulta típic de qualsevol posició reaccionària replegar-se i témer el canvi en comptes de dedicar-nos a pensar com podem avançar a construir un món menys binari i basat en el sexe biològic i els rols de gènere, i mes en les característiques personals de cada persona independentment d’això.
L’argumentari de l’odi que defensen Lídia Falcón i també Alicia Rubio es basa és una visió bàsica i esencialista de l’ésser humà que es troba toscament obstinada en alguna mena de destí biològic.

Com veiem, Falcón es mostra molt preocupada pels termes, però malgrat formar part d’una organització que es considera d’esquerra no l’hem vist posar tantes energies per a exigir la derogació de les reformes laborals, la fi de les externalitzacions, la derogació de la Llei d’estrangeria, o la mobilització de recursos per a posar-los al servei de les víctimes de violència masclista com expropiar els habitatges buits dels bancs, qüestions que afecten tantes dones i que suposarien un canvi real en la vida d’aquestes, alguna cosa que ni es plantegen ni s’aconsegueix amb la seva lluita pels “termes”.

Lídia Falcon identifica a les que sostenen les seves postures com "les feministes" que estan en "primera línia de foc contra" la norma i contra els "populismes" que s’han "ficat en els governs" fent "campanyes" en aquest sentit i que el moviment feminista "mai defensarà" perquè segons ella, això suposaria la "desaparició" del "objecte de la lluita" d’aquest, que és "la dona". Té pinta que la dona en el pensament de Lídia només és “dona”, però no és treballadora, ni cuidadora, ni precària, ni migrant, ni lesbiana, ni trans.

Malgrat ser una figura coneguda en l’esquerra espanyola, no està demés explicar qui és per a les noves generacions. Lídia Falcón és una política i escriptora espanyola, llicenciada en Dret, Art Dramàtic i Periodisme i doctora en Filosofia, que es va destacar per la seva defensa del feminisme durant la Transició. Va ser militant del PSUC i va sofrir persecució i tortures per les seves idees polítiques durant la dictadura franquista. En 1976 va crear el Col·lectiu Feminista de Barcelona. En 1977 va fundar l’Organització Feminista Revolucionària, a partir de la qual es va crear el Partit Feminista d’Espanya des del qual llança avui aquests missatges de l’odi.

Expliquem això perquè, malgrat les nostres diferències ideològiques amb les organitzacions i la tradició i ideologia estalinista de la qual forma part, és necessari assenyalar la degeneració absoluta que està travessant a un sector del moviment feminista, un moviment que hauria de plantejar-se i organitzar-se per a transformar-lo tot es converteix en una ala reaccionària mes de la societat de mà de l’extrema dreta i de l’Església.

Sigui la senyora Falcón, o les senyores de dretes de missa dominical, les que defensin aquest discurs reaccionari ens tindran davant, la nostra lluita no està determinada pel nostre sexe biològic. Deixin de voler encapsular-nos en els seus petits esquemes mentals sobre com han de ser les persones per a merèixer la seva aprovació perquè no la necessitem, el nostre enemic és el capitalisme patriarcal i els qui li fan de sustentació, no les persones trans, que són les nostres companyes, amigues i família.