Quina paradoxa. El govern que es va presentar fa poc més d’un any com el “més feminista de la història” impedeix les concentracions del 8M a Madrid. Concentracions que ja estaven restringides amb un aforament màxim de 500 persones, en diferents punts de la ciutat i que havien estat planificades pel moviment de dones 8M amb molta anticipació amb importants mesures de seguretat sanitària i distància social.

L’excusa de la pandèmia per a prohibir-les és insostenible. Perquè, tal com ho expressava la periodista Cristina Fallarás en el diari Público: “A Madrid i durant lapandèmia s’han manifestat els negacionistes sense màscara, els ultres de VOX, els de les dretes variades en contra de la Llei Celaà, els hostalers, els sindicats, els franquistes, els que reclamen llibertat d’expressió… Totes aquestes manifestacions han estat comunicades a la Delegació del Govern, amb el socialista José Manuel Franco, al capdavant. Totes han estat permeses.”

I aquest doble barem ha estat denunciat no sols per nombroses organitzacions feministes i el moviment 8M (que demanen la dimissió del Delegat de Govern, José Manuel Franco) sinó també per juristes com Marta Esquembre, especialista en Dret Constitucional, qui sosté que "tractar dos casos iguals de manera desigual és discriminatori i l’arbitrarietat dels poders públics està absolutament prohibida per l’article 9.3 de la Constitució" per la qual cosa la prohibició de les manifestacions és inconstitucional.

Les mobilitzacions del 8M del 2020, celebrades pocs dies abans que es decretés l’Estat d’alarma en l’Estat espanyol, van ser utilitzades per la dreta i l’extrema dreta com a blanc per a culpar al moviment feminista com a responsable dels contagis. El mateix va ocórrer als Estats Units amb el moviment Black Lives Matter. Però, en tots dos casos, estudis posteriors van demostrar que l’índex de contagis en les manifestacions no va ser significatiu per a la pandèmia, que en canvi es va propagar amb virulència en espais tancats com a llocs de treball precaris o transports públics plens de gom a gom.

Enguany, cedint a les crítiques del flanc dret de l’arc parlamentari, el Govern de coalició ha prohibit les manifestacions a Madrid, mentre les permet amb aforaments reduïts en altres ciutats. Tal com apuntaven des de la revista CTXT en un article editorial sobre la decisió del Delegat de Govern en la Comunitat de Madrid, José Manuel Franco: “Enguany, Franco ha adoptat per si mateix aquest marc antifeminista que tracta d’identificar protesta social amb risc per a la salut. Un marc que a més serveix per a traslladar el feminisme del carrer als despatxos, i ser així objecte de capital polític per a determinats partits”.

Des del moviment 8M de Madrid s’ha denunciat la prohibició i s’ha demanat la dimissió del Delegat de Govern, encara que han prevalgut les posicions de sectors proclius a assumir les mateixes, per la qual cosa van ser suspeses oficialment les concentracions, per a no confrontar amb el Govern ni afrontar possibles sancions. Al mateix temps, s’anuncia que el moviment feminista “serà present” en diferents formes, i per desenes de grups de Telegram circulen propostes alternatives. De conjunt, encara que es mantinguin algunes accions aquest 8M, tota l’operació del govern “progressista” ha aconseguit crear incertesa i desactivar en gran part al moviment de dones, que en anys anteriors havia pres massivament els carrers.

Com a desafiament obert a aquestes prohibicions, es manté en peus la convocatòria a una concentració a la Puerta del Sol, aquest 8M al migdia. Aquesta havia estat convocada pel sindicat d’Estudiants i s’han sumat també col·lectius com a Contracorriente i l’agrupació de dones Pan y Rosas. Així ho hem expressat en un comunicat en el qual proposem que "tornem a sortir als carrers, amb totes les mesures sanitàries necessàries, perquè els drets es conquisten lluitant i no lliurarem un tan elemental com el de manifestació".

Un any de pandèmia amb les dones en la “primera línia”

"Si nosaltres parem es para al món” és un dels lemes que defensa el 8M des del seu inici. Una idea força que ha quedat demostrada al llarg d’enguany, en el qual milers de treballadores han posat el cos en la lluita contra el coronavirus. Una crisi que ha posat en relleu que aquells llocs majoritàriament ocupats per dones com la neteja, la sanitat, l’educació, les cures de majors, infància i dependents, les jornaleres del camp o les cadenes de distribució com els supermercats, treballs tradicionalment més precaris i pitjor remunerats, són indispensables per a poder donar cobertura de les necessitats bàsiques de la societat.

En diverses assemblees del 8M d’enguany es va acordar “donar visibilitat a l’essencialitat de les dones en la vida i a l’essencialitat del feminisme com a resposta". Per a les feministes anticapitalistes de Pan y Rosas això significa en primer lloc donar visibilitat a les dones treballadores que han estat en la primera línia dels treballs essencials. Però amb “visibilitzar” l’explotació i les opressions no és suficient. El que volem és acabar amb aquestes i per això apostem a l’autoorganització de les treballadores, migrants, estudiants i precàries, creant noves formes d’organització per a la lluita. I amb aquesta convicció les hem acompanyat, braç a braç, durant aquests mesos durs: a les jornaleres de Huelva en lluita, les treballadores de cures organitzades en el SAD a Barcelona i Madrid, les treballadores de residències de Biskaia, les netejadores dels hospitals, les infermeres i personal sanitari, les precàries de l’hostaleria o les riders de Glovo, les Kellys i treballadores de la llar que van crear nous sindicats, entre moltes altres.

Per més discursos “progres” que es facin des del Ministeri d’igualtat, la vida de les dones en l’Estat espanyol no ha millorat durant l’últim any, sinó que ha empitjorat per les conseqüències de la pandèmia i per la gestió que està duent a terme el govern de coalició. Una xifra recent ho demostra: segons les dades de l’atur del mes de febrer, set de cada deu persones que van perdre la seva ocupació són dones. I això es deu al fet que les dones encapçalen els índexs de precarietat, contractes a temps parcial, temporalitat i reducció de jornades, per la qual cosa són les primeres a ser acomiadades en moments de crisis. El Govern ha deixat completament desprotegides a les treballadores, les migrants i les víctimes de violència de gènere, sense ingressos i sense alternatives d’habitatge, mentre injectava ajudes multimilionàries a les empreses.

Per a les migrants la situació és encara pitjor perquè a més de la violència patriarcal i la precarietat laboral, s’enfronten al racisme institucional i a la xenòfoba Llei d’estrangeria que els impedeix exercir els seus drets. Elles són les que ocupen la major part dels treballs “de cures” en condicions d’extrema precarietat, molt afectats per la pandèmia. Un 60% de les dones que treballen com a empleades de la llar i cuidadores a Espanya són migrants, sense considerar les que no entren en les estadístiques. I aquest sector ha quedat per fora del “escut social” del Govern, sense poder ni tan sols cobrar l’Ingrés Mínim Vital. Les migrants estan exposades a múltiples violències des del poder judicial, les lleis d’estrangeria i un sistema sanitari excloent, a més de policies que les persegueixen i controlen en la via pública. Els CIEs, les batudes i les deportacions expresses són altres tantes baules en aquesta cadena de violències racistes que es manté intacta sota el “govern progressista”.

Del carrer a Palau: contorns d’un feminisme ministerial

Des de Pan y Rosas venim denunciant el doble discurs del Govern i del Ministeri d’igualtat, perquè no hi ha polítiques “feministes” sense derogar les lleis laborals, sense anul·lar la Llei d’estrangeria i regularitzar a les persones migrants, sense acabar amb les externalitzacions i sense augmentar els pressupostos de sanitat i educació, sense trencar els pactes amb la reaccionària Església catòlica, per a impartir educació sexual en tots els nivells educatius i combatre la violència de gènere amb alternatives residencials i d’habitatge a les dones que ho necessitin.

I encara que des del ministeri d’Irene Montero, dirigent de Podemos, mantinguin una disputa amb les seves sòcies del PSOE per qui ocupa les butaques del “feminisme governamental”, tots dos sectors coincideixen en allò essencial. Aposten per un feminisme neoliberal amb rostre “progressista” que no resol les reivindicacions més sentides per la majoria de les dones, les treballadores, migrants i precàries. Un feminisme que se sent còmode en actes de l’elitista fundació Forbes o saludant l’arribada de Biden a la presidència dels Estats Units, mentre es mantenen les seves polítiques imperialistes.

Quan va sorgir Podemos l’any 2014, grans sectors de l’activisme van passar d’una “il·lusió social” –la idea que es podia transformar el món des de les places del 15M, sense necessitat d’anar més enllà en la lluita política contra l’Estat i el capitalisme– a una “il·lusió política”. Aquesta era l’esperança que els canvis arribarien per la via electoral i amb l’acumulació de posicions parlamentàries en els marcs d’aquesta democràcia liberal. L’arribada de Podemos-IU al Govern, primer en els anomenats “Ajuntaments del canvi” i després en la coalició amb el PSOE, ocupant diversos ministeris i una vicepresidència, van ser la culminació d’aquesta il·lusió. I també la concreció del seu fracàs, com constata la seva total assimilació al Règim monàrquic del 78, subordinats als “poders reals” que controlen l’Estat capitalista espanyol (les empreses del Ibex35, la monarquia, l’Església, les forces repressives, la judicatura, etc.).

En el moviment de dones s’ha produït un desplaçament similar. Aquest 2021 ja no es fa una crida a la vaga feminista a nivell estatal, encara que hi ha sindicats de l’esquerra sindical com CGT i IAC que han convocat vaga laboral a Andalusia, Catalunya i Alacant. El Sindicat d’Estudiants per la seva part ha fet també una crida a la vaga estudiantil feminista en tot l’estat, convocatòria secundada per altres col·lectius estudiantils i juvenils com les nostres companyes de Contracorrent i Pan y Rosas.

De les grans vagues de dones que van commoure al món sencer en 2018 i 2019 -quan les mobilitzacions de l’Estat espanyol van ser les més grans del planeta-, hem passat a una gran desactivació del moviment. La pandèmia i la por al contagi evidentment paralitzen, però això no és tot. La il·lusió que els canvis vindran des dels ministeris pot ser encara més pasiviztant. També és possible que molts sectors del feminisme sobredimensionessin allò de “resignificar la idea de vaga” amb la vaga de dones, amb la il·lusió que massives mobilitzacions o performances creatives, per si mateixes, poguessin tenir el mateix contingut disruptiu per al sistema capitalista patriarcal que una vaga de dones amb eix en la vaga general. En 2018 i 2019 el moviment de dones havia aconseguit imposar a les burocràcies sindicals aquesta convocatòria, que va mostrar la potencialitat d’aquest mètode de lluita per a fer efectiva la idea de “paralitzar-lo tot”. La negativa posterior a convocar una “vaga de dones” com a vaga laboral en 2020 va significar una reculada respecte a les jornades dels anys anteriors. I no casualment aquest reflux es produïa pocs mesos després que es formés el govern de coalició entre el PSOE, Podemos i Esquerra Unida.

Per un feminisme anticapitalista, antiracista i revolucionari

Aquest últim any hem vist la consolidació d’un búnquer feminista transfòbic i cada vegada més reaccionari que ataca els drets de les persones trans, de les prostitutes i els col·lectius antiracistes com a manera de protegir els seus propis espais institucionals en el “feminisme governamental”. En aquestes posicions cada vegada més conservadores conflueixen sectors del PSOE, del partit (anti) feminista de Lídia Falcón i sectors de la dreta i l’extrema dreta. Des de Pa i Roses som part, en canvi, del moviment de dones que defensa els drets de les persones trans. I tot i que plantegem els límits del projecte de Llei proposat, donem suport a la seva aprovació, perquè implica una ampliació de drets per a un col·lectiu oprimit que ve lluitant per això.

Altres debats, potser menys visibles, travessen el moviment de dones en l’Estat espanyol. La pròxima aprovació d’una Llei sobre Llibertat sexual (coneguda com la Llei de “només sí que és sí”) hauria d’alertar sobre les derives punitivistes d’una legislació que intenta resoldre amb el Codi Penal el que són expressions d’una violència patriarcal estructural, i que de cap manera es resoldrà augmentant les penes i el poder de les institucions policials racistes i repressives.

Però l’auge de posicions d’extrema dreta i conservadores, fins i tot dins del moviment feminista, no ens pot portar a conformar-nos amb el “mal menor” del feminisme de butaques i despatxos, que un dia es reuneix amb les treballadores de la llar per a fer promeses buides i a l’altre dia s’asseu en la taula de la banquera Ana Botín per a negociar les ajudes per a les grans empreses. No ens conformem amb engrunes. Estem convençudes que no és possible acabar amb la violència patriarcal, amb la precarietat laboral de les dones i el racisme institucional si no apuntem a transformar les bases d’aquest sistema capitalista i patriarcal. Volem transformar-ho tot! Per això, el nostre feminisme és revolucionari, de classe i antiracista.

Aquesta setmana es compleixen 150 anys del naixement de Rosa Luxemburg, aquesta gran revolucionària que va combatre contra la barbàrie capitalista. En el seu butlletí Reforma o revolució, ella va polemitzar contra les il·lusions reformistes: “Quan Bernstein proposa transformar la mar de l’amargor capitalista en una mar de dolçor socialista bolcant progressivament en ell ampolles de llimonada social reformista, ens presenta una idea més insípida, però no menys fantàstica”. El mateix podríem dir d’aquelles que pretenen, amb menys ambicions, “tenyir de lila” un sistema de violència patriarcal i racista amb ampolles de llimonada social reformista, per més que ho facin des dels balcons d’un ministeri.