http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
VIOLÈNCIA
No condemno
Pablo Castilla
ContraCorrent Barcelona

Després de dues setmanes de mobilitzacions per la llibertat d’expressió, la campanya de “condemna de la violència” intenta criminalitzar la protesta juvenil. No em resigno a entrar en el seu joc. La violència és ells.

Ver online

L’empresonament de Pablo Hasél ha estat el detonant d’una onada de mobilitzacions majoritàriament juvenils que no s’expliquen únicament per la detenció del raper. Durant aquests dies, els mitjans de comunicació i els governs – central i autonòmic – s’han fet un tip de parlar de violència, aldarulls, saquejos i, quasi, terrorisme juvenil.

Ara bé, quan es parla de violència no és per posar sota el focus d’atenció la repressió policial que va mutilar l’ull a una noia de dinou anys. Tampoc s’esmenten les càrregues que ataquen el dret de manifestació intentant dissoldre les concentracions o el parany a un grup de manifestants en el barri de Gràcia de Barcelona.

Aquesta és la violència policial que s’exerceix sistemàticament contra les nostres mobilitzacions. Però no és l’única que patim. La violència és present també a cada desnonament protegint la propietat privada dels fons voltors i a cada vaga de treballadors quan es reprimeixen els seus piquets. Està present en els treballs precaris que obliguen a molts joves a jugar-se la vida per 300 o 400 euros. En les lleis d’estrangeria que porten a milers a morir ofegats en la mar.

També hi és en un règim monàrquic que ens condemna a haver d’acceptar un statu quo sobre el qual mai ens han preguntat i que volen que naturalitzem, mentre milers de nosaltres no poden continuar estudiant per no pagar les taxes, a la princesa li paguem entre tots 70 mil euros de matrícula en un col·legi d’elit a Gal·les.

Cremar un contenidor és violència; negar l’accés a la vacuna contra la covid a milions de persones a tot el món votant en contra de l’alliberament de les patents en l’OMC, com va fer el govern “progressista” juntament amb els Estats Units, els principals Estats de la Unió Europea, Austràlia i el Japó, sembla que no.

Resulta innegable que en les protestes hi ha ràbia, i com no hi d’haver?! L’atur juvenil és superior al 40% segons l’OCDE i el treball temporal i precari és una norma cada vegada més estesa; les universitats porten mesos tancades, sense retornar-se el cost de les matrícules – de 1.061 a 1.660 euros aquí a Catalunya– i obligant a fer exàmens presencials en plena ona de covid després de tot un semestre en línia; la possibilitat d’emancipar-se és gairebé un somni quan el lloguer mitjà suposa més d’un 90% del salari, segons dades del Consell de la Joventut d’Espanya (CJE).

Tot això es combina amb un empitjorament de la nostra salut mental, amb símptomes d’ansietat i depressió a causa de l’aïllament social i la criminalització que patim cada vegada que se’ns responsabilitza a nosaltres dels contagis, mentre es mira cada dia cap una altra banda en els metros abarrotats o els treballs sense mesures de seguretat.

Les protestes són l’expressió de tota aquesta ràbia acumulada contra aquest sistema que veiem com ens condemna a la precarietat, destrueix el planeta i cada vegada retalla més els drets i llibertats pels quals tant van lluitar els nostres avis i àvies.

Precisament, van ser aquestes generacions les que van enfrontar a la dictadura que va imposar la monarquia actual i ens van ensenyar que no hi ha millores en les condicions de vida sense lluita als carrers. Són aquells exemples de les vagues obreres, on també van participar amb protagonisme les dones, a les fàbriques plenes d’emigrants andalusos, aragonesos i extremenys que s’unien amb els seus companys catalans. Avui els migrants procedeixen de Llatinoamèrica, la Xina i Àfrica, però igual que van fer els qui van emigrar de la resta de l’Estat cap a Catalunya en els anys seixanta ocupen els treballs més precaris.

Cap dret s’ha conquistat sense enfrontar la resistència violenta dels capitalistes i els governs al seu servei. Ja n’hi ha prou de parlar de contenidors cremats per tapar els motius de la ràbia, ja n’hi ha prou de parlar disturbis i negar la violència sistèmica que aquest sistema i els seus governs apliquen dia a dia sobre nosaltres. Ja n’hi ha prou de donar-les-hi de banderers del petit comerç mentre defensen als bancs que els porten a la ruïna amb crèdits i lloguers asfixiants.

Per això recentment, en un programa de televisió en el qual vaig participar, davant la insistència perquè em posicionés en el bàndol dels quals “condemnen la violència” vaig dir “No, no condemno”. No em posaré en el mateix costat d’aquells que s’omplen la boca contra les protestes de la joventut i sostenen i avalen la veritable violència que s’exerceix contra nosaltres.

Ni el govern central ni el de la Generalitat tenen res a oferir-nos a la joventut. Avui veig esbalaït com una força que es proclama anticapitalista com la CUP negocia el seu suport a un nou govern dels qui fa anys que ens violenta, i segur que continuaran fent-ho. No hi ha camí possible de la mà d’aquells que ens precaritzen, criminalitzen i reprimeixen. Necessitem posar dempeus un gran moviment juvenil, des de les universitats, els instituts, els barris... que arribi també als centres de treball i conflueixi amb la classe treballadora i la resta de sectors populars que viuen el dia a dia aquesta violència. En aquestes estem.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic