EFE/ Kai Försterling/Arxiu

Era un dels grans forats de l’impacte de la pandèmia en l’Estat espanyol, el nombre d’ancians morts en residències des que es detectés el primer cas de Covid-19 fa en aquestes dates un any.

Doncs bé, l’esgarrifosa dada és ni més ni menys que 29.408 morts per Covid-19 o símptomes compatibles amb el virus. Les dades han estat recaptades per les comunitats autònomes i sistematitzats conjuntament pels ministeris de Drets Socials, de Sanitat i de Ciència amb data de fins al 21 de febrer.

Com no podia ser d’una altra manera, aquesta dramàtica xifra mostra en números l’impacte de la covid en el sector de la societat més vulnerable al virus, els nostres majors. És innegable que parteix de la vulnerabilitat és producte de l’edat i de les pluripatologies prèvies que la majoria d’ancians presenten en les residències.

Però no és menys cert que la gestió de la pandèmia en residències, especialment en les privades i concertades i la (in)acció del govern central i els governs autonòmics, també ha jugat un paper clau en la situació de les residències i que avui ens deixen aquesta desoladora dada.

A partir d’ara les dades s’aniran publicant cada setmana, segons fonts oficials, cada divendres. Encara així assenyalen les mateixes fonts que encara es tractaran de dades provisionals, atès que la informació procedeix de les autonomies i s’ha d’homogeneïtzar.

Les CCAA amb major nombre de morts han estat Madrid (6.187) i Catalunya (5.418), seguida de Castella i Lleó (3.987) segons dades oficials del Imserso (Institut de Majors i Serveis Socials).

La distribució de les defuncions no ha estat homogènia i analitzant les dades s’observa clarament l’impacte de la primera ona en aquests números. Des del mes de març al 22 de juny de l’any passat, les 19.835 defuncions en residències de majors, bé amb covid confirmada o amb símptomes compatibles (9.859), dupliquen les 9.573 morts notificades del 23 de juny al 21 de febrer de 2021.

Va ser precisament durant el moment més dur de la pandèmia, la primera ona, on l’actuació de les empreses propietàries de les residències privades o concertades i de les administracions públiques va ser més criminal. Com que tots han estat responsables directes o indirectes de les morts i contagis produïts, en ocasionar-se en espais institucionalitzats i, per tant, sota la supervisió directa de l’Estat en el cas dels centres públics, o indirecta en el cas dels privats i concertats.

I no es pot definir d’una altra manera aquesta gestió política. L’Estat d’Alarma decretat el 14 de març de l’any passat permetia, entre altres coses, la intervenció pública de tots els recursos privats, sanitaris, industrials, científics, etc. però no es va fer res. Des del Govern central no es va prendre cap acció a l’altura del drama que, encara sense xifres, tothom veia i era conèixer que s’estava vivint en les residències d’ancians.

Les residències privades o concertades van quedar a la seva sort. Sense màscares i guants ni per als ancians ni per als i les treballadores i sense cap mena d’EPI. Sense la realització de test massiva tant al personal com als i les ancianes residents. Així va resultar impossible frenar el contagi i actuar una vegada produït, separant i tractant mèdicament tant als ancians contagiats amb símptomes moderats com per descomptat als greus. Una cosa tan elemental que no es va fer. Per contra, se’ls va abandonar a la seva sort.

En molts casos persones majors van morir abandonades i en solitud al no disposar les residències, ni contractar urgentment, al personal soci-sanitari suficient, mentre creixien les baixes (més de 10.000 sobre un total d’uns 25.000 treballadors) per la cadena de contagis entre el personal.

Si no es van contractar més treballadors qualificats per a enfrontar la pandèmia va ser pels costos que aquesta despesa suposava en les residències privades o concertades i la consegüent reducció dels pròspers beneficis que els grans fons d’inversió han obtingut durant l’últim període. Com sempre, els seus beneficis van estar i estan per sobre de les nostres vides.

També en les residències de titularitat pública es van viure situacions molt similars en la majoria de casos i que també es van cobrar amb un número molt elevat de contagis i morts.

Però el negoci de la cura d’ancians és pròsper per a les empreses “multiserveis” i els diferents governs no estan per la labor de tocar la butxaca als seus amics. De fet el nombre de residències total en l’Estat espanyol és de 5.417. D’elles, 1573, un 29%, són públiques i 3.844 privades, un 71%. Clar com l’aigua.

La gestió d’aquestes residències, baix condicions d’absoluta precarietat, es defineix per baixos salaris, falta de personal i retallada de recursos materials. Alguna cosa que òbviament té un impacte en la qualitat del servei per als usuaris i en les condicions de les i els cuidadors.

No és d’estranyar que amb aquestes condicions el negoci privat i l’especulació fan que el marge del benefici d’explotació de les residències aconsegueixi el 20% i el 25%. I “hi ha qui arriba al 50%”, depenent si treballa amb places públiques o privades.

Davant l’enorme escàndol i la infàmia que ha suposat l’enorme mortalitat i els innombrables casos de contagi entre els i les ancianes de les residències i els i les treballadores només s’ha d’exigir la intervenció pública sense compensació sota gestió dels i les treballadores, amb una efectiva medicalització de les residències i la dotació dels equips de protecció i seguretat necessaris, inclosos EPI, per a tots.

Al mateix temps, és necessari iniciar un procés de recerca independent de l’ocorregut, gestionat i controlat per comitès de treballadors, familiars i residents.