http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
INVESTIDURA
La CUP manté les seves negociacions per a la investidura malgrat la campanya de criminalització de la protesta d’ERC i JxCat
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

La formació referent de l’esquerra independentista catalana negocia el suport al govern dels responsables de la repressió i la criminal gestió de la pandèmia Quina esquerra necessitem?

Ver online

En les últimes setmanes les imatges de manifestacions, repressió i enfrontaments als carrers de Barcelona han tornat a les portades de tot el món. Massives mobilitzacions, protagonitzades en la seva majoria per joves nascuts en el segle XXI, en contra de l’empresonament de Pablo Hasél, per les seves lletres i piulades contra la Monarquia. L’Estat espanyol, en aquest cas la Generalitat, responien amb porres, bales de foam i desenes de detinguts.

Les protestes van començar l’endemà passat d’unes eleccions autonòmiques imposades per un nou cop judicial, en les quals es va registrar una abstenció de rècord i uns resultatsque van deixar en mans de la CUP la possible investidura d’un nou govern encapçalat per ERC i JxCat.

Mentre al carrer la indignació juvenil contra la repressió, la monarquia i l’escenari de catàstrofe social i econòmica després d’un any de pandèmia, és resposta amb la brutal repressió dels Mossos d’Esquadra, a palau, els dirigents de la formació anticapitalista negocien amb els responsables d’aquesta repressió i de la gestió criminal de la crisi sanitària i econòmica, el seu suport al nou govern. Ho fan encara quan responsables del govern, com el mateix conseller d’Interior, no dubta a criminalitzar a les "joventuts de la CUP" tractant de responsabilitzar-les dels disturbis.

Et pot interessar: CUP: investir als que reprimeixen a canvi de la presidència del Parlament?

Un curs escandalós que pot accelerar molt el desprestigi de la CUP entre els sectors que fins ara es referenciaven en ella, i especialment els més joves. Pablo Castilla, jove militant del CRT i l’agrupació juvenil Contracorrent, advertía recentment en el programa Planta Baixa de TV3, com “la joventut que està sent reprimida no entendria un suport de la CUP a ERC i JxCat”.

L’escenari post14F i el curs de moderació i integració en el règim català de la CUP

El 14F va deixar un escenari en el que les opcions per a la investidura són reduïdes. Aparentment no hi hauria govern del PSC, ni tampoc d’ERC en aliança amb aquest partit i els Comuns. L’acord amb més punts torna a ser el dels dos grans partits independentistes, ERC i JxCat, que porten governant en diferents tipus d’aliances conjuntes des de 2010, i que han estat al capdavant del procés independentista, claudicant en 2017, i gestionant amb polítiques neo-liberals i de retallades els efectes de la crisi de 2008 i de l’actual. Però, com en 2015 i 2017, perquè aquest govern tiri endavant, necessitarà del suport de la CUP en la investidura.

A aquestes eleccions, celebrades en un marc d’imposició i d’una aguda crisi econòmica i social, la CUP va arribar molt adaptada a un marc polític corregut cap a la dreta. Amb Unidas Podemos en el govern central al costat dels social-liberals del PSOE i aplicant les mateixes polítiques davant la pandèmia i la crisi que Macron a França o Conte a Itàlia. I a Catalunya, amb una direcció independentista que, després de la seva claudicació en 2017, ha abandonat tota lluita pel dret a decidir i vol recuperar una estabilitat institucional en l’autonomia restringida.

La CUP es va adaptar a això rebaixant en primer lloc el seu programa econòmic i social a aquelles tímides reformes que caben dins de la legalitat capitalista. Convertir-se en una esquerra “viable” en el sentit burgès del terme, és a dir amb propostes “realistes” que podran ser acordades amb la resta de partits amb els quals aspira arribar a acords “de país”. Així van presentar un programa electoral amb propostes que mantenien les ajudes a les empreses per a mantenir els llocs de treball, transforma tota mesura contra la propietat de les grans empreses o la banca en mecanismes de “control públic” o encotilla la lluita pel dret a decidir a una impossible negociació amb l’Estat i la intervenció de la comunitat internacional.

Per a aquest nou full de ruta la CUP es va aliar amb Guanyem. Una formació neo-reformista que va governar durant 3 anys Badalona, la quarta ciutat més poblada de Catalunya, amb el suport d’ERC i el PSC, gestionant una agenda de reformes cosmètiques com altres “ajuntaments del canvi”, com el de la mateixa Colau a Barcelona. El cap de llista i ex-alcaldesa, Dolors Sabater, en tot moment no ha ocultat les seves intencions d’afavorir un govern de coalició amb els partits independentistes i els Comuns.

Aquest curs a la moderació no li va donar un mal resultat electoral. Van passar de 4 a 9 diputats, rebent una part dels vots d’ERC i JxCat que van veure en la CUP una opció més conseqüent a mantenir la reivindicació del dret a decidir i pel desgast dels partits gestors de la pandèmia a Catalunya. Ara bé, el vot a la CUP és cada vegada menys una expressió d’un vot anti-establishment -com va poder ser-ho en 2012, quan va emergir a lloms del 15M i l’inici del procés independentista-.

Com a puntilla a tot això, la CUP després de les eleccions s’embarca en unes negociacions amb ERC per a afavorir la investidura del seu candidat Pere Aragonés. Un fidel representant de les grans empreses a Catalunya, amic personal de CEOs de Ferrovial i altres multinacionals i autor de la llei que portava el seu nom i que era tot un projecte de privatització dels serveis públics tirat a baix per la mobilització dels sindicats i les associacions d’usuaris fa a penes un any.

Les opcions sobre la taula són donar-los el vot en la investidura i després, o entrar en el govern o quedar com a soci parlamentari d’aquest. A canvi de què?

La CUP ha presentat ja les primeres grans “conquestes”, que han estat autèntiques engrunes. Una moratòria -ni tan sols prohibició- de les bales de foam dels antiavalots i que aquests no participin en els desnonaments d’habitatges. Parlen també de reprendre la lluita pel dret a decidir -amb els mateixos que van trair l’impressionant moviment de 2017- i pactar una sèrie de polítiques “en favor de la gent”, que si és de la mà d’ERC i JxCat -els dos partits històrics representants de les grans empreses i famílies catalanes- ja es pot intuir tant ambicioses i profundes que seran. Sembla com si volguessin transitar el mateix camí a Catalunya, que Podem ha transitat en la resta de l’Estat fins a conformar amb el PSOE el mal anomenat govern “progressista”.

Mentrestant ERC, JxCat, els Comuns i el PSC, acorden aquest dilluns una resposta institucional conjunta de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per a criminalitzar les protestes i anunciar una autèntica caça de bruixes. Però ni tan sols això està variant les intencions de la direcció de la CUP fins al moment.

Un gir a la integració en règim català, que es fa en una conjuntura en la qual gairebé diàriament els Mossos d’Esquadra colpegen manifestants i els detenen. Són més de 150 en les últimes dues setmanes. Aquest cap de setmana s’ha arribat a l’extrem que la mateixa Dolors Sabater s’hagi sumat al cor de “condemna de la violència” en les manifestacions excusant-se en què en la d’aquest dissabte es va posar en risc la vida d’un agent antidisturbis.

Les manifestacions juvenils, l’expressió per esquerra d’una incipient nova crisi de representació

El 15M de 2011 va començar l’anomenat moviment dels indignats sota el càntic de “no ens representen”. Una generació a la que la crisi de 2008 va abocar a un present i futur de precarietat va irrompre en les places i es va obrir així la crisi del Règim del 78. El sistema de partits va entrar en barrina, però a això li va seguir la crisi del model territorial, amb l’emergència de la qüestió catalana, i la de la Corona, que va portar a l’abdicació de Juan Carlos I i a que Felip VI, amb el suport de tots els partits del règim, tractin de relegitimar-la sense molt d’èxit.

Amb l’actual crisi derivada de l’impacte de la pandèmia podem dir que “plou sobre mullat”. Hi ha tota una generació que no ha viscut una altra cosa que crisi, i a més no va viure la “il·lusió” inicial que van despertar projectes polítics com el de Podemos o la mateixa CUP de 2012. Són els que avui estan protagonitzant les manifestacions i enfrontaments amb la policia, com en la tardor de 2019 en les manifestacions contra la sentència del procés. Es tracta de les majors manifestacions des de l’inici de la pandèmia i que qüestionen de ple al govern “progressista” i l’esquerra del règim.

Les manifestacions per la llibertat de Hasél s’han produït en tot l’Estat en aquestes dues setmanes, però ha estat de nou a Catalunya on les protestes han tingut una major continuïtat i radicalitat. No és casualitat, és aquí on la crisi del règim no troba tancament que valgui. El rebuig a la Corona és gairebé un consens entre la majoria de la població, la qüestió del dret a decidir, encara que el moviment hagi retrocedit, continua sent una aspiració de masses i hi ha un cert fil de continuïtat de mobilitzacions i lluita de classes que no s’ha arribat mai a tallar, fruit que el neo-reformisme de Podemos mai ha arribat a arrelar amb la mateixa força que en la resta de l’Estat.

Pablo Castilla, del CRT, declarava recentment per a la BBC que "l’empresonament del raper va ser el detonant de les protestes juvenils, però hi ha moltes més qüestions. Veure que allò que tenim davant és cada vegada més precarietat, més retallades de drets i llibertats. Amb més d’un 40% d’atur juvenil, universitats tancades o semi-tancades des de fa un any, campanyes constants de criminalització de la joventut en els grans mitjans... comença a sorgir una nova indignació, que com en 2011, pot ser caixa de ressonància dels malestars socials més profunds i detonant per a processos més profunds en els quals pugui arribar a entrar en escena la classe treballadora i altres sectors empobrits".

El nou respecte a 2011, no és només la forma de les protestes, sinó que en l’ambient de “no ens representen” que es torna a respirar en les manifestacions o els micros oberts abans que comencin, cauen de ple aquelles formacions que van emergir per a actuar de desviament d’aquella onada de protestes. Unidas Podemos és percebuda per molts d’aquests joves com la nova casta al servei de les polítiques de sempre. La CUP encara no, però si finalment acaba pactant amb els qui ordenen reprimir les protestes tots els dies, pot veure’s igualment arrossegada.

La necessitat de construir una esquerra anticapitalista, de classe i revolucionària que es prepari per als esdeveniments que venen

Davant aquest curs a la integració de la CUP, des del CRT plantejavem des de l’octubre passat la necessitat de conformar una alternativa electoral que aixequés un programa anticapitalista i mantingués una total independència dels partits capitalistes, en aquest cas els independentistes, per a les eleccions del 14F. Però la nostra proposta d’un front anticapitalista i de classe va ser rebutjada per altres organitzacions de l’extrema esquerra.

Lluita Internacionalista va optar per donar suport a la llista de la CUP i signar un document de 12 punts una mica més d’esquerra per a justificar-lo, passant per alt que tant el programa com la campanya parlaven clarament de cercar un acord amb ERC i els Comuns. Corrent Roig es va negar amb arguments sectaris, per a acabar integrant una llista amb un sector d’independentistes represaliats i crítics amb la direcció processista però que sostenien el mateix full de ruta d’aconseguir la independència mitjançant la desobediència institucional del Parlament i la Generalitat. Finalment només van aconseguir presentar-se a Tarragona i van obtenir 85 vots.

També ens vam dirigir als sectors crítics de la CUP i de l’esquerra independentista que han anat qüestionant alguns elements parcials d’aquest gir a la moderació i el governisme, com Endavant. Però fins al moment tots ells han continuat optant per romandre dins.

Anticapitalistes, per part seva, segueix ancorada en una política de gestió d’esquerres de les institucions, herència del seu pas per Podemos. En aquests moments es posiciona en contra d’una entrada de la CUP a un govern amb ERC i JxCat, però a favor d’una entesa entre la mateixa CUP, ERC i els Comuns. Si un govern amb aquestes formacions no fos possible, li demanen a la CUP que igualment faci valer la seva clau en la governabilitat per a aconseguir acords de legislatura amb aquests partits. Segueixen així una lògica de gestió de l’Estat capitalista, en aquest cas a nivell autonòmic, que ells mateixos porten endavant en el govern municipal de Cadis, on dirigeixen un “ajuntament del canvi” similar al que va dirigir Dolors Sabater a Badalona.

La CUP pot veure’s arrossegada per un nou “no ens representen”, si no trenca definitivament amb el seguidisme i els acords amb els vells partits de la burgesia independentista, i posa totes les seves posicions institucionals al servei del desenvolupament d’un gran moviment contra la repressió, contra el règim monàrquic i per lluitar per un programa que faci pagar aquesta crisi als capitalistes. Però la voluntat dels seus dirigents per arribar a un acord de govern o de legislatura és bastant ferma.

També pots llegir: Als militants de la CUP que no volen votar a Aragonès a canvi de gestos insignificants

Per això des del CRT recentment hem tornat a plantejar tant a les organitzacions de l’extrema esquerra com a la militància de la CUP i l’esquerra independentista, per mitjà d’una carta oberta, “a unir esforços i explorar les vies d’acord i unitat d’acció, per a començar a establir les bases d’una altra esquerra anticapitalista, que trenqui definitivament amb el seguidisme als partits de la burgesia independentista, i aposti pel desenvolupament de la mobilització social amb la classe treballadora al capdavant, per a la conquesta dels drets democràtics i socials pendents”.

Dissabte passat a Barcelona, i previsiblement s’anirà repetint cada cap de setmana, es va realitzar una manifestació per l’amnistia de tots els presos polítics, contra la llei mordassa, la reforma laboral, els desnonaments, la llei d’estrangeria i la monarquia. Desenvolupar un moviment així, que s’estengui a tot l’Estat, aconseguir que es transformi en organització en les facultats, instituts i barris, que impacti en la classe treballadora i de moral per a treure’s de damunt el pes mort de la burocràcia sindical, que lluiti per demandes com el repartiment d’hores, l’expropiació dels habitatges buits o acabar amb la precarietat laboral, i per acabar amb un règim monàrquic cada vegada més podrit.

Aquesta hauria de ser l’agenda d’una esquerra que es prepari per a incidir en els següents capítols de la lluita de classe, perquè no sigui ni desviada per nous enganys reformistes o de conciliació de classes, ni que el malestar i la desafecció acabi capitalitzant-lo l’extrema dreta.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic