|
A la costa catalana més turistificada, Vox ha obtingut els seus millors resultats, irrompent com a quarta i fins i tot segona força. Parlem de municipis com Salou o Vila-seca (Costa Daurada; Tarragona) o Lloret de Mar o Platja d’Aro (Costa Brava; Girona) en els quals fa gairebé un any que l’activitat econòmica pràcticament s’ha detingut i on Vox ha tret al voltant d’un 12% dels vots, 5 punts per sobre de la mitjana a tota Catalunya.
L’economia d’aquests municipis, ciutats de desenes de milers d’habitants, és de “monocultiu”: la dependència del turisme és gairebé total i això els converteix en un gran pol d’atracció per a treballadors i treballadores, perquè es requereix de molta mà d’obra per a sostenir el volum de negoci d’aquests grans i petits empresaris. És per això que en aquests municipis les taxes d’immigració superen la mitjana catalana per 15 o més punts, sent que Catalunya té una taxa d’immigració del 15% i localitats com Salou un 32% o Lloret de Mar un 36% (IDESCAT, població estrangera per municipis, 2019).
Com és sabut, l’hostaleria és una activitat econòmica àmpliament precaritzada, i l’estacionalitat del turisme no fa més que agreujar les males condicions de treball. Si a això li afegim que gran part dels treballadors i treballadores són d’origen estranger, el resultat és que l’abús patronal en aquestes destinacions turístiques de sol i platja bat tots els rècords: jornades maratonianes de més de 10 hores, setmanes i mesos sense lliurar ni un dia i contractes que sistemàticament infracotitzen a la Seguretat Social són només alguns exemples de les pràctiques habituals en l’hostaleria en temporada alta d’estiu.
Amb la pandèmia i les seves respectives menors arribades de turistes, d’una banda, i els seus tancaments per confinament o restriccions horàries, per l’altra, en aquests municipis han coexistit dues situacions absolutament contraposades en termes de classe: la dels milers de treballadors i treballadores de l’hostaleria sotmesos a un ERTO, dels quales les condicions es basen en uns contractes precaris, i la dels centenars de petits i grans empresaris del sector turístic, amb tota una sèrie de negocis d’hostaleria, hotelería i oci nocturn que han romàs amb una activitat sota mínims.
A aquestes eleccions catalanes Vox ha arribat amb un auge, havent alimentat el seu discurs ultradretà amb la crisi territorial. I ha estat des d’aquesta major visibilitat institucional i major presència mediàtica durant la pandèmia que Vox ha fet un desplegament del seu discurs cap a més elements d’ultradreta: la seva campanya electoral per a aquestes eleccions catalanes s’ha basat molt a contraposar els problemes d’aquesta classe mitjana arruïnada per la crisi a aquesta població immigrant que treballava en els seus negocis.
Vox ha vingut plantejant un escenari en el que “les ajudes a la població immigrant”, la gran explotada en aquests municipis turístics, danyen l’avenir dels empresaris.
“Quan la gallina dels ous d’or deixa de posar, al capatàs li sobra la gallina”
En aquest sentit, Vox s’ha beneficiat d’un racisme palpable i d’una burgesia i petita burgesia en crisi que no té problema a secundar-se en el discurs més reaccionari amb la condició de salvar els seus interessos de classe. A més, precisament en aquests municipis turístics es dóna la circumstància que bona part de la classe treballadora no té dret a vot, amb la qual cosa Vox ha fet una campanya racista i classista molt rendible, sabent que a penes seria castigat electoralment per això en aquests llocs.
Una estratègia molt similar a la duta a terme per Vox a Andalusia per als interessos dels terratinents, que alhora empren població estrangera sense dret a vot en condicions de màxima precarietat.
D’on més ha tret els seus vots VOX?
Amb els resultats electorals a la mà, podem dir que, precisament, molt de vot obrer que en les eleccions del 21D de 2017 li va ser prestat a Ciutadans, ha tornat al PSC. El famós “cinturó vermell”, l’àrea metropolitana de Barcelona, ha deixat de ser taronja per a tornar a ser vermell. El transvasament d’escons en l’àrea metropolitana ha estat gairebé net: el PSC ha sumat 10 escons dels 19 que ha dessagnat Ciutadans en aquesta circumscripció. A nivell de tota Catalunya la tendència ha estat similar: el PSC ha sumat 16 escons dels 30 que ha perdut Ciutadans.
Però no podem ser ingenus i obviar que en el cinturó vermell el discurs ultradretà de Vox també ha recollit els seus fruits: 7 escons de Ciutadans a Barcelona han anat directes a Vox, 11 dels 30 que Ciutadans ha perdut a tota Catalunya. A diferència dels vots a Vox en zones turístiques, Vox ha atiat l’àrea metropolitana de Barcelona amb un discurs racista en plena crisi econòmica (“no hi ha ajudes per a tots”) que ha funcionat entre sectors obrers desclassats. Això no sols ha passat en la circumscripció de Barcelona, sinó també en les de Girona i Tarragona, on Vox ha aconseguit gratar vots en les seves respectives perifèries i àrees metropolitanes fins a arribar al 9% de vots, lleugerament per sobre de la mitjana total a Catalunya (7%).
Una altra dada que cal assenyalar sobre VOX és el recollit pels sondejos de TV3 i Catalunya Ràdio respecte al perfil del votant de cada partit. Per gènere, el 70% dels votants de Vox són homes i per franges d’edat, el gruix dels votants que rep Vox té entre 45 i 64 anys (40%). No obstant, a diferència de la majoria de partits, Vox acumula molt més gruixut dels seus votants per sota dels 45 als 64 anys que per damunt: els votants de Vox tenen una mitjana d’edat relativament jove, situant-se al voltant dels 35 anys, quelcom que només es repeteix de forma tan marcada en els casos de la CUP i En Comú Podem.
Així, tenim que els partits menys continuistes (i que generen més incertesa) es basen més en un vot jove. Salta a la vista que el gruix de l’electorat jove està en altres partits, perquè clarament Vox, CUP i En Comú Podem han aconseguit menys escons, però cal destacar que els escons que obtenen els estan obtenint de votants més joves, més predisposats a un canvi en l’un o l’altre sentit.
Veiem com per edat el vot jove es reparteix d’una manera relativament equitativa entre les forces menys continuistes, no obstant, Vox cala més entre els sectors perdedors de la crisi. El discurs demagògic i racista de Vox està interpel·lant més a una part dels anomenats “perdedors de la globalització”, siguin petits propietaris arruïnats, sectors molt explotats de la classe treballadora o joves en atur.
Vox capitalitza un vot de descontentament amb una sortida radical reaccionària, quelcom que ocorre quan la resposta davant la crisi per part de l’esquerra independentista tendeix a la moderació. Una moderació que dóna rèdit electoral, però que desarma a l’esquerra davant l’auge de l’extrema dreta.
Les eleccions catalanes mostren quelcom preocupant: l’avanç de la dreta més dura enmig d’aquesta crisi. Es tracta d’un avís a navegants. Un avís que les polítiques moderades no serveixen en absolut per a combatre a la dreta populista.
Per a això fa falta una esquerra que, enmig d’una crisi com la que estem veient no aposti per reeditar les polítiques de negociació amb els partits que gestionen aquesta crisi donant l’esquena a la majoria social bé des de la Generalitat, bé des del Govern central. Una esquerra anticapitalista que baralli perquè la crisi no recaigui sobre les i els treballadors, sinó sobre els capitalistes. Dit d’una altra manera, una esquerra que es proposi la ruptura amb el Règim del 78 que obri el camí a conquistar veritables repúbliques de treballadors.
|
