A les portes de la campanya electoral del 14F que acaba aquest divendres es filtraven tres documents aprovats en el Consell Polític de la CUP en els que es qüestionava la porta oberta deixada per la cap de llista, Dolors Sabater, per a l’entrada en un possible govern independentista.

Dies abans es feia públic un acord de 12 punts entre la CUP i altres 10 organitzacions en el que es mantenia una calculada ambigüitat sobre els aspectes més moderats del seu full de ruta – com la negociació amb l’Estat o la cerca de la intervenció de la comunitat internacional – i no es pronunciava sobre la qüestió del govern o la investidura.

És possible que molts i moltes dels qui miraven amb desconfiança el curs a la moderació que es ve donant per part de la CUP, del qual l’acord amb Guanyem i la candidatura de Sabater va significar la seva màxima expressió, pensessin que es tractava d’una sincera rectificació. Fins i tot grups com Lluita Internacionalista van justificar el seu suport a la candidatura CUP-PUNC, en el citat acord. No obstant, poc o molt poc ha durat la il·lusió.

Un programa sense rastre d’anticapitalisme

El programa electoral oficial, amb el que les quatre llistes de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida, queda molt a la dreta de les propostes més d’esquerra dels 12 punts, com la nacionalització de la banca o els sectors estratègics. La CUP i Guanyem tornen a exposar tota una adaptació de les reivindicacions socials i econòmiques a la legalitat capitalista i el marc competencial autonòmic.

No hi ha rastre de quelcom que podria acostar-se a proposar impostos a les grans fortunes i empreses. Una tèbia reforma fiscal amb augments d’entre el 0,5 i l’1% en l’IRPF de les rendes superiors a 60mil euros, una taxa del 3% als beneficis empresarials superiors a 5 milions d’euros, de l’1% per als patrimonis de més d’un milió d’euros, del 2% si superen els 10 milions i del 3% per als més rics amb més de 50.

Sobre la banca privada i aquelles empreses que controlen sectors estratègics com l’aigua, l’energia o les telecomunicacions, queden per fora de tota mesura expropiatòria. El programa parla tot el temps de mesures de control públic o augment de la pressió tributària. En el cas de les finances la “nacionalització de la banca” dels 12 punts deixa pas a una proposta de banca pública que competeixi en el mercat i que hauria de partir del desenvolupament de l’actual Institut Català de Finances.

Els grans tenidors d’habitatge i especuladors també queden lliures de ser expropiats, sempre que posin en el mercat les seves propietats. L’expropiació es limita a aquells edificis en mans de fons d’inversió o entitats financera que romanguin buits. Si continuen fent negoci a costa d’aquesta primera necessitat, podran continuar fent-ho.

Fins i tot s’admet que les ajudes i subvencions a les empreses no s’eliminaran, sinó que simplement es vincularien al manteniment de l’ocupació i la penalització de retornar-les si aquesta condició no es compleix. Quelcom que, d’altra banda, ja s’aplica en mega-rescats empresarials com els ERTO del govern “progressista”. En cas d’empreses que acabin en fallida, la proposta és la creació d’empreses públiques que mantinguin l’activitat, i si bé diu que això no hauria d’implicar una compra o indemnització, si que accepta compensar als propietaris amb la suma de la inversió inicial.

Ni tan sols serveis privatitzats i que avui són el gran negoci de multinacionals com Ferrovial o FCC serien re-nacionalitzades. El programa planteja esperar a la fi de les concessions per a no renovar-les en sectors com el de les autopistes -amb concessions de dècades- o els grans gestors d’infraestructures públiques.

Amb un text així de moderat a ningú pot sorprendre la posada en escena dels principals candidats en els seus actes o debats televisius. Denúncies generals al sistema, paraules o frases fetes apel·lant al rescat de les persones, de fer polítiques en favor de la gent... però absència de propostes que parlin clar i concretament de com es pot fer pagar als grans capitalistes el cost d’aquesta crisi i resoldre així els grans problemes d’habitatge, desocupació i pobresa. L’estampa de Dolors Sabater reivindicant els decrets “socials” del govern de JxCat i ERC aprovats en aquesta legislatura, i presentant-los com la solució a tots aquests grans problemes, és la millor metàfora d’aquest nou cicle.

Un full de ruta que és un processisme 2.0: negociació amb l’Estat, intervenció de la comunitat internacional i aposta per un nou govern independentista

Però si el programa ja ve descafeïnat, quan expliquen la via per a aconseguir-lo perd encara més sencers. Tant Carles Riera en el debat de RTVE, com Dolors Sabater en el de TV3, van deixar clar que la negativa a ser part d’un govern de coalició de la qual parlaven els documents aprovats en l’últim Consell Polític ha quedat ràpidament oblidada. Tots dos van apostar per la constitució d’un govern independentista que reprengui la lluita per un nou referèndum i un programa en defensa de les persones. En aquest escenari la CUP “assumiria totes les responsabilitats necessàries”, des del sí en la investidura, el suport parlamentari o fins a la seva participació en l’executiu.

Que ERC i JxCat, i també els Comuns, siguin els socis per a un govern d’aquest tipus, explica que quan exposen les condicions per a fer-ho possible els termes són tan poc definits com polítiques en favor de les persones, suport a l’economia social, les energies renovables, un major control sobre els serveis d’aigua o energia, una fiscalitat progressiva, actes de desobediència, o “demanar constantment” la derogació de la Llei d’Estabilitat Pressupostària. El preu del suport cupaire a un govern al costat dels qui han gestionat la pandèmia i la crisi des de Palau i el Consell de Ministres es rebaixa fins a quotes mai vistes.

Respecte al full de ruta per a reprendre la lluita per la república està adaptada a tot el que semblants socis podrien acceptar, sobretot perquè és una redición senil del ja viscut entre 2012 i 2017. Organitzar un nou referèndum abans de 2025, propiciar actes de desobediència institucional secundats per una mobilització social subordinada a la institució, intentar forçar així una negociació amb l’Estat i, recordant al famós “Europa ens mira”, buscar la intervenció de “governs i partits amb pes institucional d’al voltant del món”.

Un processisme 2.0 que, encara que es recobreix d’una fraseologia més radical com la de “insurrecció democràtica”, torna a lligar la lluita democràtica del poble català a una eterna aliança amb els partits de la burgesia catalana independentista que, com van demostrar en 2017, i les seves institucions autonòmiques, i rebutja el construir una via independent, basada en la mobilització i l’autoorganització obrera i popular que imposi per mitjà de la lluita de classes el dret d’autodeterminació i un programa que faci pagar aquesta crisi als capitalistes d’un sol cop.

El 14F vot nul o abstenció. Construïm una esquerra anticapitalista i de classe

Aquest 14F seguirà sense haver-hi una opció que encarni un projecte anticapitalista i d’independència de classe. és per aquesta raó que des del CRT no cridem a votar a la candidatura de la CUP i ens posicionem pel vot nul o l’abstenció. Per a denunciar el caràcter imposat i antidemocràtic d’aquestes eleccions i en favor de construir una altra esquerra.

Una esquerra que, enmig d’una crisi sanitària, econòmica i social sense precedents, no aposti per repetir els camins ja transitats pel neo-reformisme avui en el govern, ni reeditar les mans esteses als partits que gestionen aquest crim social des de la Generalitat i es preparen per al retorn a l’autonomisme. Que treballi per enfortir l’organització i mobilització obrera i popular, per imposar un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes des dels carrers i els centres de treball i per obrir el camí a una ruptura amb el règim del 78 que obri el camí a conquistar veritables repúbliques de treballadors.

La situació internacional i estatal posa de nou sobre la taula la possibilitat que s’obrin nous cicles de la lluita de classes com els que va donar la crisi anterior. Aquests no sorgiran en el buit, sinó sobre les experiències anteriors i especialment les més recents. Construir una esquerra que es prepari per a arribar més ben preparada per a intervenir continua sent una tasca estratègica perquè vells i nous desviaments, com va suposar a Catalunya el processisme o en la resta de l’Estat Podemos, no tornin a deixar en els calaixos les aspiracions democràtiques i la possibilitat d’acabar amb un sistema que no té res més que misèria per a oferir-nos.