"Rebeldes y peligrosas en el cine" ens mostra d’entrada, dues coses, la teva cinefília nada i el teu compromís militant amb el feminisme. Creus que el plaer i el perill han anat de la mà del que es continuen considerant grans clàssics del setè art? O dit d’una altra manera, cerques escletxes als quals agafar-te o hi ha alguna cosa al cinema comercial que creïs supeditat, des de temps molt llunyà, a una ideologia heteropatriarcal?
Personatges que podem definir com a rebels i perilloses han existit sempre al cinema. Com a crítica i espectadora consumeixo el que podem definir grans clàssics del cinema i el cinema més comercial o mainstream. Com a espectadora m’agrada consumir tant pel·lícules més canòniques com pel·lícules molt comercials. Com a crítica i programadora crec que tinc l’obligació de veure gairebé tot. Hi ha molta subversió i molt patriarcat en tots dos vessants. Clàssics com Un hombre tranquilo, El padrino o Casino que ocupen un lloc destacadíssim en la Història del Cinema són masclistes i profundament patriarcals i violentes cap a les dones, i pel·lícules populars com Miss Agent Especial són molt trencadores des del punt de vista de gènere.

Comences mostrant el rostre i la irrupció de les pioneres en gèneres considerats "masculinistes" com el western, el cinema d’acció, la ciència-ficció, el cinema policíac... El temps ha posat les coses en el seu lloc o sempre hi ha hagut veus insubmises dins d’aquests corrents aparentment tan virils?
Veus insubmises, afortunadament han existit sempre. En part crec que existeix cert prejudici per part de la crítica fílmica feminista a analitzar gèneres populars com els que esmentes. Com si només pel·lícules militants o que posen als seus personatges femenins en cruïlles que tenen a veure amb el fet que siguin dones o que sofreixin algun tipus de violència fossin els referents en els quals cal fixar-se, els més vàlids.

Abans d’iniciar la recerca que ha suposat el llibre a penes coneixia el western. He al·lucinat molt en descobrir aquests personatges tan potents en un gènere tan masculí. Personatges com el d’Annie Oakley, la famosa pistolera que va existir en realitat, són molt sorprenents. Pel·lícules sobre la seva vida rodades en els anys trenta del segle passat, si bé estan carregades d’ideologia de l’amor romàntic -en la vida real va ser el marit d’Oakley el que es va mantenir sempre en un segon pla- són molt inspiradores i reivindicatives. No podem realitzar lectures rígides o intransigents de les pel·lícules perquè si no ens perdríem les subversions.

Al cinema d’acció, les adaptacions cinematogràfiques de Los Angeles de Charlie, que són bastant dolentes cinematogràficament, suposen un pas endavant perquè veiem a dones en rols d’acció. Dones en rols d’acció i no a dones fent coses de nois, que és molt diferent. A més, les pel·lícules són molt absurdes, molt kitsch, divertides i fins i tot paròdiques.

Crec que del cinema d’acció vénen grans transformacions. No hi ha més que recordar-se de les furibundes reaccions a adaptacions molt testosteróniques com "Mad Max" o "Els Caçafantasmes". Veure a dones protagonistes en rols d’acció que històricament han assumit els homes és molt significatiu. Significa que hem tocat una tecla delicada. Que ens estem menjant la nostra part del pastís. Ja no ens quedem només com a espectadores en els nostres grupuscles veient pel·lícules romàntiques o de dones en crisis o dones que han d’empoderar-se. I això és molt important.

En el teu trajecte cites gran quantitat de films, però et detens en alguns que apuntalen les teves tesis sobre la ideologia, el gènere i la pantalla gran. Tot ha sorgit sobre la marxa o sabies quins eren aquests films decisius per a l’avanç de la imatge de les dones?
El llibre és la continuació d’un comissariat que vaig realitzar l’any 2017 per a en Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Tot el treball que vaig fer per al cicle, el treball que he realitzat en Pikara Magazine i el treball com a programadora en els meus cicles d’Heroïnes de Cinema em fan veure molt de cinema. Així que és un procés en el qual a partir d’eixos principals que em poso vaig encaixant pel·lícules.

En aquest cas ha estat un procés molt natural. He escrit molt còmoda perquè és de les primeres vegades que no m’he vist condicionada pel registre acadèmic. No he sentit aquesta pressió i crec que es nota. El que sí que et dic també, és que s’han quedat temes fora com el d’una anàlisi profunda de les prostitutes al cinema, de les boges, de lesbianes, del cinema d’adolescents. Hi ha bastants més rebels i perilloses.

T’atreveixes sense temor amb una dècada per mi sembrada d’incorrecció política i despropòsits masclistes com són els anys vuitanta del segle XX, sembrats de "family values" Creus que el clima sociopolític del moment influeix en la representació del gènere i la diferència sexual en la pantalla?
Els vuitanta van ser anys bastant terrorífics, sí. Atracción fatal, que té un gran pes en el llibre és una reacció patriarcal brutal a l’emancipació femenina de la Segona Ona del moviment feminista. Les pel·lícules, les sèries, no són un reflex de la societat perquè són una interpretació personal de qui es posa darrere d’una cambra o de qui escriu una història. Però és innegable que aquests relats es nodreixen de la realitat. Crec que totes les dècades són molt masclistes en general. Els Vuitanta també ens van deixar la gran joia que és "Dirty Dancing". L’autora Hadley Freeman té un assaig meravellós que es titula precisament The estafi of my life en la qual afirma que els vuitanta la van ensenyar a ser feminista.

Un dels capítols més evocadors i documentats està dedicat a aquesta vamp, alhora mítica i oblidada, que va ser Mae West. Quin paper ha jugat la censura en aquest trajecte cap a la llibertat sexual?
Mae West li va fer un tomb molt gran a com llegia el cinema. El mateix em va ocórrer com a historiadora quan em vaig llegir el llibre Mujeres, raza y clase d’Ángela Davis. Vaig veure com és possible que un personatge femení construeixi la seva sexualitat des del poder. Mae West va ser molt conscient del poder que li donaven les seves corbes. Es menjava el desig dels homes, el mastegava i li ho escopia en la seva cara. Aquest poder sexual no l’havia conegut al cinema. Crec que Sharon Stone en Instint Bàsic és de les poques que ho recupera.

A més, les pel·lícules de West són molt boges i divertides i tenen una reivindicació de classe social molt potent, I és molt interessant com es relaciona amb les dones perquè ho fa des d’uns pactes molt reivindicables. Més enllà de les seves pel·lícules Mae West va ser una persona molt influent i poderosa. Escrivia les seves pròpies històries, controlava les seves pel·lícules, va salvar a la Paramount de la fallida i va ser capaç d’arribar als diners. I això poques dones ho han aconseguit. La seva descaradura va ser tal que va haver de bregar amb la censura. Ella li va donar la volta i es va beneficiar. Però sí que és veritat que en les seves últimes pel·lícules es veu que la censura va influir.

La censura funciona en dues direccions. Prohibeix, però al mateix temps crea interès. El prohibit sempre ens atreu, sempre ens crida. Censurar actituds sexuals de dones conscients de la seva sexualitat és molt simptomàtic d’una societat judeocristiana que defineix la sexualitat femenina com a perillosa. I és veritat. Perquè poques coses hi ha tan poderoses com una dona lliure i conscient de la seva sexualitat.

És curiós, perquè en aquests últims temps la censura també ve d’un cert sector del feminisme que vol prohibir concerts o cançons. Em recordo que quan van estrenar 50 ombres de Grey un grup de feministes va cridar al boicot. Francament em sembla tant ridícul com perillós aquest tipus d’accions que animen a la censura. En aquest país tenim una història massa llarga amb el tema.

Hi ha films als quals dediques capítols sencers com és el cas de "Carmina", dirigida pel seu fill Paco León, pots explicar-nos alguna cosa de l’evolució de la figura del "mestressa de casa" al cinema espanyol?
Per a mi el personatge de Carmina és una deessa. Té la capacitat de parlar-nos directament des de la seva cuina, des d’aquest espai domèstic al qual han estat condemnades moltíssimes dones espanyoles durant dècades per a explicar-nos la seva veritat. Carmina és un personatge molt excepcional perquè és molt brutal en si mateixa. Les estratègies que desenvolupa per a afrontar la vida i la precarietat no les pot desenvolupar qualsevol.

La mestressa de casa espanyola no li ha interessat massa ni al cinema ni al feminisme. El model majoritari ha estat el de mare complaent i submisa sense especial rellevància en les trames. O la mare terrorífica de Furtivos. Hi ha una gran revolució en la representació de les dones espanyoles amb les cineastes de la Transició, Cecilia Bartolomé, Josefina Molina i Pilar Miró, i les seves pel·lícules: Vámonos Bárbara, Función de noche, i Gary Cooper que estás en los cielos. En les tres pel·lícules s’analitzen de forma molt radical i profunda què significa intentar sortir-se del model de mestressa de casa espanyola. Crec que és un procés molt interessant.

Finalment, alguna anotació sobre el paper jugat pels crítics de cinema en tot això.

La crítica de cinema, com molts altres àmbits culturals ha estat un món molt patriarcal i masculí. A més, no podem oblidar que el cinema en general té un punt de vista molt androcèntric.

Hi ha molt de rebuig per gran part d’aquesta crítica tradicional d’assumir la perspectiva de gènere en les seves lectures. És molt curiós com el poden veure com una amenaça. Fa pocs dies van emetre El hombre tranquilo de John Ford i vaig veure en xarxes com un crític ridiculitzava una crítica que apuntava al masclisme de la pel·lícula. A mi El hombre tranquilo em sembla una obra d’art. Però si la veig no puc obviar que John Wayne arrossega a Maureen O’Hara per la campanya irlandesa gairebé dels pèls durant més de dos minuts. Aquest fet no la invalida com a obra d’art, però sí que cal visibilitzar-ho.

Se sol dir que El hombre tranquilo és un reflex de la societat en la qual es va rodar l’any 1952 i que veure’l d’una altra manera és ser gairebé una histèrica. Serà reflex d’una certa societat, perquè només tres anys abans Simone de Beauvoir havia escrit El segundo sexo i estava començant la Segona Ona dels feminismes.

La perspectiva de gènere cal assumir-la en totes les lectures culturals i unir-la a la resta d’elements d’anàlisis. Crec que enriqueix quan ho fem des de les ciències socials. En el seu moment vaig escriure sobre el tema a propòsit de El último tango en París

No som unes capritxoses i unes tarades a les quals ara se’ls ocorre prohibir pel·lícules com Lo que el viento se llevó o Blancaneu. Volem lectures crítiques i enriquidores. De tota manera, és un tema que em produeix cada vegada més mandra. Tant la resistència i els supòsits dignes cabrejos de la crítica canònica perquè ens veuen com una amenaça i ens infravaloren com les persones que pensen que Cruela de Vil fomenta el maltractament animal. A mi el que realment m’agrada és continuar veient pel·lícules i continuar buscant rebels i perilloses.