|
Amb la pujada de la llum d’un 27% en plena onada de fred i per situacions com la que s’estan vivint a la Canyada Real, Unides Podem ha estat el focus de crítiques per la seva responsabilitat política en formar part del Govern, sobretot quan sortien a la llum els tuits que Iglesias o Garzón van publicar fa uns anys denunciant aquesta mateixa situació quan governava el PP. De fet, les promeses de campanya electoral parlaven de baixar els preus de la factura i, per contra, han tingut una pujada històrica.
Aviat des d’Unidas Podemos i el seu entorn han intentat justificar-se a través de les xarxes socials, treient-se responsabilitat política amb l’excusa que tenen només 35 diputats i poc pes en un Govern que lidera el PSOE i és contrari a intervenir el sector energètic. També justifiquen seguir en el Govern, malgrat haver d’empassar constantment amb la política del PSOE a la qual s’han plegat estoicament travessant una línia vermella rere l’altre, considerant que estant dins han aconseguit importants “conquestes”. Una retòrica que cada vegada genera més desencantament entre amplis sectors que van veure en algun moment a Unidas Podemos com una alternativa política.
No es pot qüestionar l’oligopoli energètic de la mà del PSOE
El PSOE, al costat del PP, és el principal artífex de la privatització de les empreses energètiques des dels anys vuitanta i són un pilar fonamental del capitalisme espanyol. L’estreta relació entre el Règim del 78 i els interessos de les energètiques ha quedat més que evidenciada amb el fenomen de les portes giratòries, amb expresidents com Felipe González o José María Aznar acabant en els consells d’administració de les empreses que els seus propis governs havien privatitzat o afavorit amb les seves decisions polítiques.
No ha estat una política casual, sinó que ha estat tota una estratègia de l’imperialisme espanyol que a través d’aquestes empreses no sols fan negoci subministrant energia a l’Estat espanyol, sinó que operen i espolien l’energia d’altres països fonamentalment d’Amèrica Llatina. Així els polítics del Règim del 78 que han estat al seu servei, com al de la resta d’empreses de l’IBEX35, troben en elles un “retir daurat” que se suma a les seves altes pensions vitalícies.
Això ha estat i és el PSOE, la “casta” de la qual Pablo Iglesias parlava al 2014, amb la qual ara forma govern i de la qual ja forma part, com del Règim del 78 en el seu conjunt. L’entrada fa un any a un Govern de l’IBEX35 ha estat l’última integració política d’Unidas Podemos, que ja venia pactant governs i càrrecs a nivell municipal i autonòmic amb el PSOE i altres partits.
Però de què ha servit aquesta política? Tan sols per blanquejar a un PSOE que estava en crisi fa a penes uns anys i ésser el pilar esquerre d’un govern que haurà de pilotar el capitalisme espanyol en un escenari de crisi, per al que va ser necessari que des d’Unidas Podemos no es prenguessin consignes que qüestionin al Règim íntegrament: com qüestionar a la monarquia, plantejar processos constituents, el no pagament del deute o les nacionalitzacions de sectors estratègics de l’economia com la banca o les pròpies elèctriques.
Unides Podemos no planteja la nacionalització de les empreses energètiques
Ja d’entrada, el programa d’Unidas Podemos no planteja la nacionalització de l’oligopoli energètic, sinó la creació d’una empresa energètica pública que competeixi per a baixar els preus. Malgrat aquests “desafortunats” tuits fa uns anys on el “camarada” Garzón demanava la nacionalització, des del seu Ministeri de Consum, buit de competències a més, diu coses com: “el mercat energètic heretat pel Govern estava mal dissenyat i pensat per a l’era dels combustibles fòssils”. El seu soci de govern és el partit que més ha governat des del 1978. De quina herència està parlant? El PSOE és el responsable d’aquesta política i ara també Unidas Podemos al no només recolzar, sinó fins i tot formar part del Govern.
Però l’important és que, davant aquesta situació, el que defensa el “ministre comunista” són “reformes per al mercat energètic que corregeixin les anomalies” i una empresa pública energètica que “no controlaria el mercat ni és la panacea, però amb ella milloraria el marge d’acció pública i s’aconseguiria canviar l’estructura de mercat”. Mesura aquesta última que haurà de posposar-se al fet que en algun moment el resultat electoral els permeti negociar amb el PSOE, ja que, evidentment, el seu soci de govern no la vol portar endavant. Però mesures prou tèbies en el seu contingut com per a permetre-li ocupar un càrrec ministerial d’un Estat imperialista. Un despropòsit.
Per tant, Unidas Podemos ni tan sols planteja clarament la nacionalització. Una nacionalització que a més ha de ser sense indemnització i sota control de les treballadores i treballadors, si realment volem qüestionar l’arrel del problema de l’energia, tant per acabar amb la pobresa energètica, com per a avançar cap a una energia sostenible i respectuosa amb el medi ambient. No es tracta de regular o reformar el mercat, sinó d’arrabassar aquestes empreses estratègiques i de primera necessitat a la propietat privada i l’especulació i posar-les al servei de les majories, així com posar fi a l’espoli dels recursos d’altres nacions.
La il·lusió reformista de transformar gradualment el capitalisme guanyant les eleccions o pactant governs
Nacionalitzar les elèctriques suposa un qüestionament molt profund al capitalisme imperialista espanyol com vèiem, ja que és un dels seus pilars i negocis més importants. Per a això és necessària una política anticapitalista que sigui capaç de portar-la avanci i que no pot ser una altra que la de desenvolupar l’organització de la classe obrera en els seus llocs de treball, amb els seus mètodes de lluita i amb una política independent de la burgesia que qüestioni qualsevol dels seus governs de torn i el rol de les burocràcies sindicals que garanteixen la pau social.
Enfront d’aquesta perspectiva, la idea de formar governs amb partits de la burgesia, per avançar amb petites mesures i tractar de guanyar les eleccions per a reformar el capitalisme no és una ocurrència de Garzón o Iglesias, és el que la socialdemocràcia i el reformisme vénen plantejant almenys des de començaments del segle XX. Hi ha moltes experiències històriques del fracàs d’aquesta política, des dels més recents com els “ajuntaments del canvi”, com el que hem vist amb Syriza a Grècia, o el rol del propi PSOE en els anys vuitanta. No oblidem que el PSOE de Felipe González en els anys setanta estava molt més a l’esquerra en el seu programa del que avui està Unidas Podemos i una part important de l’extrema esquerra fins i tot va passar a formar part del PSOE en aquells anys. D’aquelles pólvores, vénen aquests llots.
El propi sorgiment de Podemos va suposar un desviament de les potencials polítiques que molts sectors de la joventut i la classe treballadora van desenvolupar enfront de la crisi del capitalisme al 2008 i els partits del règim.
|
