|
Ni l’onada de fred ni la de covid han impedit que les universitats posessin en marxa la maquinària de les avaluacions. L’augment de les restriccions anunciades per la Generalitat fa una setmana per contenir el rebrot a la tornada de les vacances contrasta amb el manteniment dels exàmens presencials a les universitats que obliguen a milers d’estudiants a agafar el transport públic ple de gom a gom, concentrar-se en aules desenes i a vegades centenars d’alumnes.
Les xarxes – únic espai on se’ns permet queixar-nos – han esclatat d’indignació amb les imatges de les aglomeracions als passadissos, o les respostes delirants d’alguns docents i de les pròpies autoritats universitàries com la de la directora d’universitats a Catalunya, Victòria Girona, quan fa poc defensava el protocol i les mesures de seguretat – inexistents – pels exàmens.
La contradicció evident per a qualsevol és que en ple repunt de la pandèmia, mentre augmenten les restriccions i continua el toc de queda, havent estat la joventut objecte de campanyes de criminalització que literalment deien que matàvem a les nostres àvies si ens ajuntàvem més de sis, no sembla un problema reunir grups sencers en una mateixa classe si de fer un examen es tracta. Els exàmens i “impedir que copiem” estan per sobre de la nostra salut i de tot criteri sanitari.
En el cas català, aquesta situació resulta especialment escandalosa, ja que no hi ha classes presencials a les universitats des de mitjans del mes d’octubre. El cinisme de les autoritats universitàries no acaba aquí, sinó que la senyora Girona responia a les crítiques sobre el risc de contagi a les proves d’avaluació al·legant que eren els propis estudiants els qui feia unes setmanes demanàvem presencialitat... I és clar que volíem anar a la universitat, però perquè reclamem fer classes en condicions segures! No per ser avaluats després de no haver trepitjat una aula en mesos!
Aquest fetitxe de dur a terme els exàmens malgrat les circumstàncies mostra la irracionalitat aconseguida per un sistema educatiu en el qual l’accent no està en la formació i l’aprenentatge, sinó en posar-nos nota i classificar-nos. Com si no és possible que en aquestes circumstàncies excepcionals, quan a més s’ha aprofitat per retallar en docència, serveis i drets als campus, es pretengui seguir amb les mateixes formes d’avaluació?
Per això molts i moltes estudiants estem demanant, precisament per no convertir-nos en un vector de contagi, que les proves es facin a distància. Iniciatives com la recollida de firmes a través de change.org exigint la suspensió de les avaluacions presencials acumulen gairebé 14.000 firmes i l’etiqueta #ExamenesOnlineEspaña va ser trending topic durant diverses hores, de la mateixa manera que altres etiquetes fent referència a la terrible gestió de diferents universitats públiques espanyoles i catalanes.
Però aquesta proposta dels exàmens en línia també té diversos problemes, com va mostrar l’experiència de la docència i les avaluacions en línia durant el confinament, en les quals es van expressar els problemes derivats de la bretxa digital – no tots podíem comptar amb un equip i una bona connexió - i a més s’envaïa la nostra privacitat alhora que s’imposaven mesures absurdes per evitar que copiéssim, mesures que van ser molt rebutjades per l’alumnat en aquell moment, plantejant-se altres propostes alternatives com l’Apte General.
Com llavors, ara també existeixen altres opcions molt més adequades per una situació d’emergència com aquesta i que ja s’estan aplicant en diferents assignatures i cursos per la bona voluntat d’alguns professors i professores, com el lliurament de treballs, proves a distància que no posin l’accent a evitar que es puguin consultar fonts, avaluacions orals, etc.
De fet, és hora de començar a qüestionar els exàmens com a forma d’avaluació i aprenentatge. Proves basades principalment en la memorització, que pretenen mesurar en unes hores el saber d’una persona en tota una àrea: a quants exàmens hem anat a vomitar la lliçó de memòria i oblidar-la per sempre? És obvi que aquesta no és una forma eficaç i eficient d’aprendre i desplegar els coneixements adquirits. El sistema d’avaluació amb exàmens, a més, té una finalitat de segregació i fomenta la competitivitat.
Independentment de la forma d’avaluació que es consideri millor, l’opinió dels i les estudiants hauria de ser decisiva i vinculant en una qüestió que afecta la nostra formació i, en aquesta ocasió, a la nostra pròpia salut i la de les nostres famílies. No obstant això, ens han empès, en contra de la lògica i de la nostra voluntat majoritària, a fer aquests exàmens sota l’amenaça de suspens, pagar matrícules més cares el curs que ve, etc. Han estat igual les signatures, correus i requeriments enviats per tractar de parar aquesta bogeria.
Davant la crítica referida a la falta de participació estudiantil en aquest procés de decisió, Victòria Girona defensava que sí se’ns ha tingut en compte a través d’òrgans com els claustres universitaris o les juntes de facultat. És a dir, espais antidemocràtics on els i les estudiants – part majoritària de la comunitat educativa – estem infrarrepresentades, sense cap poder de decisió real i generalment amb representants més adaptats a la gestió burocràtica de la universitat que a la lluita per les problemàtiques reals de l’alumnat.
Mentrestant, representants empresarials de la CEOE, consellers del Banc Santander, PRESSA, Roche i altres multinacionals, al costat de la casta universitària de rectors i degans, compten amb molta major capacitat de ficar mà en els criteris d’avaluació que qualsevol forma de participació estudiantil contemplada per les anquilosades institucions universitàries.
Aquesta és la realitat de la universitat neoliberal que ha posat l’educació al servei de les necessitats de recerca i formació de les grans empreses. En aquesta universitat-empresa no hi cap mena de democràcia per a l’alumnat ni per a la majoria de docents, treballadors i treballadores dels campus.
Un model d’universitat que els governs del PPSOE van imposar a cop de contrareformes universitàries a nivell estatal com el Pla Bolonya; model que té al ministre d’Universitats Manuel Castells d’Unides Podem com un dels seus més fidels defensors. Un model àmpliament compartit per JxCat i ERC, tal i com han demostrat durant tots aquests anys mantenint la mateixa línia d’universitat neoliberal.
Després de veure com el govern “progressista” i la Generalitat es negaven i es neguen a prendre qualsevol decisió de fons que ataqui els guanys dels capitalistes mentre augmenta les mesures restrictives, no calia esperar res diferent respecte per a educació, deixant ben clar que per a ells no és un sector essencial.
Així doncs, la coalició d’Unides Podem i el PSOE a nivell estatal, i el Govern de la Generalitat integrat per JxCat i ERC en el cas de Catalunya, són profundament responsables d’aquesta crisi educativa, tant per la seva gestió durant la pandèmia com pels anys de retallades i benefici de l’escoles privades i concertades en detriment de la pública.
Per això l’única forma realista per a aconseguir una alternativa als exàmens presencials passa perquè ens organitzem i plantem cara. Cal dir-ho ben clar: no es donen les condicions adequades per fer els seus exàmens presencials, primer per un criteri sanitari, segon perquè la formació al llarg del curs s’ha vist molt devaluada i s’han retallat serveis essencials de la universitat.
No ho aconseguirem a través dels òrgans universitaris antidemocràtics ni tampoc demanant l’ajut dels partits responsables d’aquesta crisi educativa. Hem de prendre l’exemple dels i les estudiants franceses que han bloquejat diversos campus per protestar contra els exàmens presencials. També el del moviment estudiantil de Turquia que s’ha mobilitzat contra la designació antidemocràtica del rector de la Universitat de Bogaziçi.
Per això, cal exigir a les organitzacions i sindicats estudiantils com el SEPC, AEP o el Sindicat d’Estudiants que facin una crida a l’autoorganització. És el moment d’organitzar-nos i desenvolupar assemblees en cada curs, des d’on decidim els mètodes d’avaluació i aprenentatge juntament amb el professorat, però també de pensar un pla de lluita per imposar les nostres decisions a aquesta casta universitària antidemocràtica que dirigeix les universitats al costat de grans empresaris.
Una mobilització que no hauria de detenir-se enfront d’un canvi de l’avaluació en aquest moment puntual sinó que, recuperant les millors experiències del moviment estudiantil com a Maig del 68, apunti contra el mètode d’avaluació memorística i competitiva i la universitat neoliberal que ens vol educar com a mà d’obra efectiva i dòcil, que ens continua cobrant taxes impagables enmig d’una crisi econòmica i social i que no permet que l’alumnat tingui cap poder de decisió fins i tot enmig d’una pandèmia sense precedents que ho ha alterat tot.
Perquè la nostra formació i una universitat crítica al servei d’atendre els grans reptes d’aquesta societat, una universitat per a les classes populars i al servei de la transformació de la societat, és un sector essencial pel qual urgeix barallar.
No als exàmens presencials!
Assemblees virtuals per organitzar la lluita per una alternativa d’avaluació segura!
Per una universitat en lluita contra l’explotació i opressió del sistema capitalista i al servei de les necessitats del poble treballador!
|
