Aquest dimarts es feia pública la presentació a les pròximes eleccions catalanes d’una llista impulsada per l’Assemblea de Represaliades i Activistes (ARA) al costat de Corrent Roig. Sota la denominació “Coalició de Represaliades” i les sigles “CDR” -coincidents amb la dels Comitès en Defensa de la República, la qual van haver de modificar ràpidament per “CR” arran de les múltiples crítiques d’apropiació que els van fer a les xarxes socials- aquesta candidatura pretén “posar en el centre la lluita contra la repressió”, tant l’exercida per l’Estat com per la Conselleria d’Interior de la Generalitat.

El gir autonomista del processisme i la seva complicitat amb la repressió estatal ha fet que molts activistes perseguits –entre ells diversos dels encausats en l’Operació Judas del 23S, Tamara Carrasco o Jordi Pesarrodona, el exregidor d’ERC que es va fer conegut per presentar-se amb un nas de clown davant diferents operatius policials al setembre de 2017– proposessin des de novembre la necessitat que la seva veu estigués present en les següents eleccions i el Parlament.

El cap de llista per Barcelona i candidat de president de la Generalitat serà Roger Espanyol. Un activista que va ser víctima de la brutal repressió de l’1-O, perdent un ull a causa de l’impacte d’una bala de goma de la Policia Nacional. No és la primera vegada que Espanyol es presenta a unes eleccions. Ho va fer ja a l’abril de 2019 encapçalant la llista del Front Republicà, impulsada pel grup d’Albano Dante Fachin -ex secretari general de Podem Catalunya- i Poble Lliure. Va repetir al novembre d’aquest mateix any, però en aquesta ocasió com a cap de llista per al Senat, ni més ni menys que per Junts pel Cat, compartint campanya amb Laura Borrás per al Congrés.

La gènesi d’aquesta candidatura parla també del seu contingut i els seus importants límits. La defensa dels represaliats és una qüestió de principis per a qualsevol organització i militant, ja no d’esquerres, sinó merament democràtica. No obstant, per a poder fer efectiva aquesta important demanda, és necessari articular-la amb la resta de demandes socials i, sobretot, en un nou “full de ruta” que trenqui veritablement amb els marcs del “processisme”, quelcom que està molt lluny de fer.

L’implementisme institucional no és una alternativa al processisme

El manifest de presentació de la seva candidatura fa una contundent crítica als partits processistes. Reivindiquen l’1 i el 3 d’octubre i denuncien la crida a la desmobilització de la Generalitat. Acusen correctament els dirigents independentistes de no ser capaços de portar la lluita pel dret a decidir fins al final i ser còmplices i agents repressius de les mobilitzacions.

A l’hora de passar factura de les seves polítiques econòmiques i de gestió sanitària, no obstant, la crítica es queda en un tímid “ser incapaços de combatre la pandèmia i posar fi a la desindustrialització, l’atur i la misèria creixent” o fer “una gestió improvisada i buida d’inversió”. Però la responsabilitat d’ERC i JxCat és molt major que això. Són els partits que han mantingut polítiques neoliberals només comparables a les del PP madrileny, al capdavant de les retallades socials i han sigut suport fonamental de totes les contrareformes laborals, de pensions o en favor dels desnonaments expressos, en particular JxCat.

No és que no siguin aliats en la lluita pel dret a decidir, és que són enemics, el principal obstacle dins del moviment democràtic per aconseguir-ho. Entre altres coses perquè la seva política en defensa de les grans fortunes i empreses catalanes ha servit per a allunyar al gruix de la classe treballadora de la lluita pel dret a l’autodeterminació.

En aquest marc, el programa social que es presenta per la positiva, encara que molt poc desenvolupat, té punts progressius que compartim, com la nacionalització de la sanitat privada, la banca o els sectors estratègics, o la reducció de la jornada laboral garantint els salaris. Com a propostes programàtiques estan a l’esquerra de la CUP, que ha optat per una ostensible moderació del programa com a part del seu gir gobernista i de cerca de l’acord amb el processisme i els Comuns. El mateix amb els aspectes democràtics defensius com l’amnistia, el retorn dels exiliats o l’expulsió de Policia Nacional, Guàrdia Civil i dissolució de la BRIMO.

La consigna de reduir el programa per a la policia catalana a la depuració de responsabilitats i un suposat “control popular”, amb la qual tenim profundes diferències des del CRT, és una proposta que està per darrere, no només del programa dels marxistes revolucionaris enfront de la policia -que és la dissolució de totes les forces repressives-, sinó també dels sectors més d’esquerra de moviments com el Black Lives Mater dels EUA que lluiten avui per la fi de la policia, enfront dels sectors més influenciats pel Partit Demòcrata que defensa justament aquest tipus de reformes i controls com les que proposen ARA i Corrent Roig per a Catalunya.

Però un programa no és només una llista de consignes, és també assenyalar com es pretén aconseguir-lo. I és aquí on el passat processista, des de l’activisme o en càrrecs de representació, de bona part dels activistes del ARA s’imposa. Que el seu cap de llista per Barcelona sigui un ex-candidat de JxCat ho fa comprensible. Per a implementar-ho, per mitjà de la instauració d’una República Catalana, es proposen “preparar la mobilització, les estructures socials i institucions necessàries” per a tot seguit delegar la iniciativa i direcció a les institucions autonòmiques assenyalant que “el poble català necessitem que el Parlament exerceixi com a òrgan sobirà, per a fer-ho possible fa falta posar endavant a les persones que tinguin la valentia i la lleialtat al poble”. Una sort de processisme en clau implementista que, com tot el processisme, no pot portar més que a un nou atzucac.

Corrent Roig i la seva negativa a impulsar un front per la independència de classe a Catalunya

Corrent Roig ha pres la decisió de sumar-se a aquest projecte després d’haver rebutjat la proposta llançada pel CRT a aquesta organització, i d’altres com Lluita Internacionalista, d’impulsar un front de l’esquerra anticapitalista que presentés una alternativa per a reprendre la lluita democràtica pel dret a decidir, acabar amb la repressió i per un programa transicional, des de la independència de classe i un programa anticapitalista i revolucionari.

Una decisió que en el seu moment considerem sectària, per rebutjar d’entrada tota possibilitat d’acordar un programa sota aquestes coordenades, i que ara mostra, com és usual amb els grups sectaris, la seva contracara oportunista. Corrent Roig opta per integrar-se en una candidatura que, encara que aixeca punts mínims progressius que podem compartir, reprodueix l’estratègia hegemònica en el moviment democràtic de conquistar aquests drets des i amb les institucions autonòmiques al capdavant, en aquest cas el Parlament, i la mobilització social com a mera eina de pressió.

No és la primera vegada que veiem aquest tipus de zig zags centristes per part de Corrent Roig. En vespres del sorgiment de Podemos, ja van rebutjar una crida de la llavors organització antecessora del CRT -Clase contra Clase- de conformar un front d’independència de classe, per a poc després intentar organitzar un front electoral oportunista amb Izquierda Unida a Madrid, o sumar-se acríticament a l’experiment neo-reformista que va ser Ara Madrid.

Aquesta crítica pot semblar massa dura cap a una organització a la que hem fet múltiples emplaçaments per a intervenir en comú en diversos terrenys, i fins i tot avançar en debats polítics sobre la necessitat de fer passos cap a un partit unificat de l’esquerra revolucionària, la classe treballadora, les dones i la joventut. No obstant, en la nostra crítica no hi ha més que una vocació principista de dir les coses com són. Un mètode que en general és aliè als grups centristes que, com deia Trotsky, prefereixen “substituir la política principista per les maniobres personals i la diplomàcia menuda entre les organitzacions".

La fallida del processisme i la necessitat de construir una alternativa anticapitalista i de classe

La fallida del processisme està reordenant tot el mapa polític català. Els partits tradicionals estan en un marcat rumb neo-autonomista. La CUP treu la conclusió que davant la reculada el que toca és una moderació programàtica i reprendre un processisme amb accent social que permeti acumular forces per a repetir 2017, amb un altre referèndum i les mateixes il·lusions en la comunitat internacional i asseure a l’Estat a negociar.

La llista recentment presentada és expressió d’un altre “nou cicle” que condueix a la mateixa estació. La qüestió pendent per al moviment democràtic català, i per a bona part de l’esquerra anticapitalista catalana, és plantejar obertament que no hi haurà república si no és perquè emergeix un pol d’independència política dels partits i institucions burgeses. Això implica no només la crítica i separació dels aparells processistes quan aquests retrocedeixen a posicions autonomistes, sinó preparar-se perquè en els següents embats el moviment democràtic català tingui una altra composició i hegemonia de classe, i altres mètodes per a aconseguir les seves finalitats.

Per això des del CRT plantegem als companys i companyes de Corrent Roig impulsar un front que desplegui un programa on allò democràtic i les demandes transicionals anticapitalistes quedaran integrades com a part d’un tot, i sobretot on es plantegi que no hi haurà autodeterminació ni resolució dels grans problemes socials ni de la llei a la llei, ni per mitjà de les institucions autonòmiques o la desobediència institucional.

Una cosa és fer ús de les eleccions o les posicions institucionals, o lluitar per demandes democràtiques radicals com imposar una veritable assemblea constituent mitjançant la mobilització social, i l’altra és convertir això en la pedra angular del full de ruta o presentar unes eleccions autonòmiques en un veritable exercici de sobirania. Només des de la mobilització social i els organismes d’autoorganització obrera i popular que es puguin desenvolupar, es podrien establir les bases per a superar la repressió estatal i tota la bastimentada institucional autonòmic i els partits processistes, per a aconseguir l’exercici efectiu de l’autodeterminació i obrir el camí a una república de la classe treballadora, en la perspectiva de construir una lliure federació de repúbliques obreres i socialistes ibèriques.

Corrent Roig va rebutjar amb arguments sectaris no voler sumar-se a enfortir un pol en aquest sentit, per a acabar en una línia oportunista que el que enforteix són les il·lusions en què encara és possible implementar el mandat de l’1-O si el Parlament té “a les persones que tinguin la valentia i la lleialtat al poble”. Una actitud lamentable que, novament, contribueix a posar pals a la roda perquè emergeixi una alternativa revolucionària per a la classe treballadora, les dones i la joventut oprimida.

Des del CRT, continuarem insistint i treballant per construir aquesta alternativa política que es prepari perquè els següents embats de la lluita de classes i el moviment democràtic català trobin una esquerra anticapitalista i revolucionària millor preparada que en 2017.