El govern de coalició, a poc més d’un any de les eleccions que li van veure néixer, s’asseu sobre l’imminent acord per als Pressupostos. Els socis no han variat substancialment des de la investidura, però sí que es consolida la delicada aliança amb els acords econòmics amb el PNB i sobretot ERC, que aconsegueix una inversió històrica per a Catalunya a dos mesos de les eleccions anticipades.

La dreta per la seva part sembla haver deixat enrere, cal veure fins quan, les posicions més destituents dels mesos passats. La separació de Casado de Vox en la moció de censura fallida i el gir al centre de Ciutadans, encara que finalment no es vagi a sumar a l’aprovació dels comptes, ajuden a la normalització de la política espanyola que des de la UE es venia exigint com a garantia per al bon ús dels milions del fons de recuperació.

Des d’Unidas Podemos i el periodisme afí es presenta l’actual panorama com una confirmació del caràcter progressista de les polítiques del govern de coalició. Les pulsions de fa unes setmanes, motoritzades per una bona part de l’aparell del PSOE i l’eix Calviño del Consell de Ministres, de redefinir els socis parlamentaris cap a la dreta, no han tingut resultat ara com ara.

S’enforteix el relat progressista, però només això
Tanmateix, estem davant una nova il·lusió, o una pàgina més de l’estrany relat progressista que no suporta el mínim contrast amb els fets i resultats. Que els comptes vagin a tirar endavant amb l’aval de tot el centreesquerra nacionalista i la dreta basca no modifica el fonamental del projecte de Pressupostos.

En 2021 hi haurà uns comptes expansius, amb una inversió pública duplicada. Els recursos sortiran, si s’acaba superant el bloqueig d’Hongria i Polònia, dels 27 mil milions que l’Estat espanyol rebrà dels fons europeus, i d’una reforma fiscal tan timorata i respectuosa dels guanys empresarials i les grans fortunes que continuarà deixant la recaptació espanyola per sota de la mitjana de la UE.

Aquesta pluja de milions, lluny dels contes narrats pels ministres i ministres “progressistes”, toca només de reüll a la despesa social. Aquest augmentarà, però com adverteixen una infinitat d’entitats socials i sindicats com els de la sanitat, molt per darrere de l’increment de les necessitats socials i sanitàries fruit de l’actual crisi.

El millor exemple d’aquestes pujades que queden en res és l’Ingrés Mínim Vital. Més de 10 minuts van estar els diputats i diputades aplaudint la seva aprovació, però la partida pressupostària destinada només ha arribat per a cobrir una mica més de 150 mil sol·licituds del milió de beneficiaris promès.

El gruix d’aquest increment pressupostari serà per a les grans empreses de l’IBEX35. Per mitjà del projecte denominat “PERTE”, de grans projectes de col·laboració publicoprivada, aquests grans grups seran els principals beneficiaris dels tan anunciats i celebrats 140 mil milions dels fons de recuperació. No ho seran ni els hospitals, ni l’atenció primària, ni el sistema de pensions o l’educatiu.

Gana estabilitat el projecte d’un govern social-liberal per a la quarta potència imperialista de la UE

Aquesta majoria “progressista” revalidada assumeix també el gruix del projecte del govern que ja han anunciat en setmanes anteriors. La reforma laboral del PP es mantindrà en els seus fonaments, fins i tot el relatiu a la primacia dels convenis d’empresa sobre els d’un àmbit superior. Les pensions s’actualitzaran segons l’IPC, però a costa d’allargar l’edat de jubilació i promocionar la seva privatització.

El govern pot guanyar en estabilitat parlamentària, però això lluny d’afermar la seva suposada “ànima progressista”, el que es consolida és el seu projecte de govern social-liberal i la integració en el Règim del 78 dels qui venien a qüestionar-ho – Podemos-, els qui van ser la seva pota esquerra – el PCE i IU – i l’esquerra basca –EH-BILDU i gallega -BNG- que se suma ara entusiasta a donar estabilitat al govern de l’Estat.

En el cas dels catalans no és un acord qualsevol. ERC ho presentarà com la seva gran basa per a justificar l’anhelada volta a la normalitat autonòmica. La partida pressupostària destinada a Catalunya supera per primera vegada el percentatge que aporta la seva economia al PIB. Aquestes són les "monedes d’or" que Rufián presentarà per a tirar terra sobre les reivindicacions del moviment democràtic català i intentar tancar la que ha estat la principal esquerda en la bastimentada del 78.

La Moncloa no sols rebrà els vots d’aquesta aliança parlamentària. El seu projecte econòmic compta amb un actiu suport de la UE i la Comissió Europea, avui més prop de les tesis d’expansió de la despesa que de les posicions més liberals que, almenys en l’oposició, enarbora l’oposició de dretes. A més el repartiment de milions i les promeses de no tocar gens fonamental del llegat d’ajustos i contrareformes neoliberals, fa que des de la CEOE i les grans empreses es mantingui una posició de lleial suport a la labor de l’Executiu, almenys fins que la tempesta de la crisi amaini.

Però si en un terreny està demostrant en els últims dies que el govern “progressista” és la viva continuïtat de les polítiques d’Estat dels governs del PP i el PSOE, aquest és en la seva política exterior i de fronteres. El caràcter imperialista de l’Estat espanyol es desplega amb tota la seva cruesa en les costes canàries, on, prenent el model dels governs grecs i italià, es comença a posar en peus nous camps de concentració per a immigrants a l’espera de la seva repatriació mentre milers moren a l’Atlàntic com ho fan al Mediterrani.

La posició davant la represa del conflicte sahrauí és més del mateix. Tant el PSOE com Podemos i IU assumeixen com a seva la política tradicional espanyola sobre el Sàhara Occidental, avalar l’statu quo de l’ocupació de la qual es beneficien les grans empreses pesqueres espanyoles entre altres.

Com enfrontar aquest revival del social-liberalisme

Enfront d’aquest govern, i emparant-se en la lògica del “mal menor”, la burocràcia sindical, una bona part que dirigeix els moviments socials i de la resta de l’esquerra reformista, se situen com a lleials socis. Altres organitzacions s’acontenten amb “criticar el dolent i qüestionar el bo”, com a Anticapitalistes.

No obstant això, la reedició senil d’un govern social-liberal només pot servir de capçalera de platja per a fer passar nous atacs històrics que a la dreta li suposaria un major desgast als carrers. Les poques pastanagues que ens tira, són la cobertura de pals que prometen deixar petits els que els socials-liberals de ZP primer i la dreta de Rajoy després ens van donar després de la crisi de 2008. Construir una esquerra independent del govern i de tota il·lusió en la gestió amable del capitalisme, que aposti per destravar la pau social imposada pels socis del govern en el moviment obrer i els moviments socials, continua sent l’única via per a frenar els peus a aquest revival del felipisme i el zapaterisme.