Fotografia: Xavi Ariza

L’any 2015, l’antiga comissaria de Lesseps va ser okupada per joves per fer un espai social. Dos anys més tard, l’Ajuntament va signar amb l’Associació de Joves de Gràcia una cessió de l’espai per quatre anys prorrogables si es complia un seguit de requisits. Un d’aquests era que treure’s la llicència d’activitat del local per legalitzar la seva situació.
Dijous passat, el Districte de Gràcia va ordenar el cessament de l’activitat del casal Tres Lliris. L’Ajuntament argumenta que hi ha requeriments rebuts des de fiscalia per soroll, incompliment de mesures anti-covid o no tramitar la llicencia. Anna Cabré, membre del casal, nega que la llicència fos una condició sobre la taula i acusa a l’Ajuntament de voler “limitar la capacitat d’autoorganització i creació del poder popular i juvenil”. Des de l’assemblea del casal rebutgen les acusacions per les activitats que tenen lloc fora del local i anuncien que no marxaran i que convocaran properes mobilitzacions, com la que van realitzar diumenge passat que va aplegar centenars de joves per la Vila de Gràcia.
D’altra banda, el diari El Periódico va publicar en la seva versió impresa del 13 de novembre la notícia sobre la clausura del local acompanyada d’una imatge amb el peu de foto següent: “Joves a les portes del Casal Tres Lliris, ahir a Gràcia”. La instantània mostra desenes de joves sense mascareta ni distància que no es correspon amb la data que s’indica. Es tracta d’una notícia amb contingut fals, tal i com denuncien des del casal.
I és que un cop més es criminalitza a la joventut , aquest cop vinculant-ho amb el desallotjament d’un casal okupa després d’un estiu amb un brutal campanya antiokupació. Culpabilitzen als joves dels contagis i els desallotgen en una situació d’augment de precarietat i atur que pot fer augmentar el risc d’impagament de lloguers: la combinació perfecte per deixar tranquils els grans tenidors d’habitatge.
Indirectament i com a responsables polítics, l’Ajuntament de Barcelona participa també d’aquesta campanya de criminalització dels joves, doncs el desallotjament i els motius que es donen ales a tots aquells que ens culpabilitzen.

A més, s’evidencia de nou la falta d’espais d’oci per a la joventut. Ja abans de la pandèmia les alternatives eren poques i ara s’han reduït encara més. No obstant, la situació precària de molts i moltes joves feia que les possibilitats d’oci fossin escasses fins i tot abans de les restriccions. El famós “botellón” era l’alternativa barata per tots aquells i aquelles que no podíem pagar discoteques i copes amb preus desorbitats.

No es parla de que som un dels sectors laboralment més colpejats per la crisi actual. Quan parlem del tancament del sector de la restauració no només parlem d’una pèrdua d’oci, sinó també d’un dels àmbits on més treballa el jovent.

La qualitat de la nostra formació s’ha empitjorat, ocupem treballs precaris on el risc de contagi és més alt i les opcions d’oci s’han reduït brutalment; això sí, no hi ha problema si no podem emancipar-nos perquè el preu de lloguer és molt car i vivim en barris massificats, o si no ens podem permetre una matrícula universitària, o si hem d’anar a treballar en llocs sense condicions de seguretat en transports públics abarrotats.

Senyalar la falta d’opcions d’oci segur per a la joventut no significa reivindicar els “botellons”. Tampoc vol dir que no ens preocupi la gravetat de la situació. Ens preocupa i molt, però no ens resignem a veure com ens criminalitzen i descarreguen els costos d’aquesta crisi sobre la classe treballadora i els sectors populars mentre es gestiona la crisi sanitària de manera policial per protegir els beneficis dels grans capitalistes.