|
Tots els anys se celebra a Sintra, Portugal, la reunió del Banc Central Europeu (BCE). Aquesta vegada la conferència es va desenvolupar per videoconferència i va servir perquè Cristine Lagarde, presidenta de la màxima institució bancària europea, es referís als més afectats per la crisi: les dones, els joves i els treballadors menys qualificats.
“És cada vegada més evident que les dones i els joves es veuen significativament més afectats. És probable que aquesta crisi deixi, sobretot entre els més joves, cicatrius duradores”, va assegurar *Lagarde, acompanyada en pantalla pels representants dels grans bancs de tot el món. En el mateix sentit es va mostrar “preocupat” Jerome Powell, membre de la Junta de governadors del Sistema de la Reserva Federal dels EUA, assenyalant que els treballadors menys qualificats –joves i migrants– són els més afectats per aquesta crisi, en estar ocupats en el sector de serveis que més ha acomiadat. Quina quota de cinisme! També des de l’FMI es van fer advertiments aquest divendres, dirigides especialment els governs europeus, assenyalant que la crisi de la Covid i la crisi econòmica estan exacerbant la desigualtat en tot el continent.
Quanta hipocresia! Són els grans bancs i institucions financeres internacionals els principals responsables que hàgim arribat a aquesta crisi. Si la Covid va impactar com ho va fer, col·lapsant els sistemes sanitaris de tots els països, és perquè en els últims quaranta anys els Governs de diferent color polític s’han dedicat a desmantellar-los i privatitzar-los. I tot això, sota el mandat estricte d’institucions com el BCE, l’FMI i el Banc Mundial. D’altra banda, les polítiques neoliberals de precarització del treball i flexibilitat laboral, també afavorides pels grans de la banca, han enfonsat en la pobresa a milions de persones en tot el planeta, fent-les més vulnerables per a quedar-se sense ocupació davant cada crisi. Finalment, són aquests mateixos bancs els que han desnonat a més de mig milió de persones només en l’Estat espanyol en l’última dècada, mentre les grans empreses i fons d’inversió especulen invertint en el mercat immobiliari i acumulant milers d’habitatges buits en tota Europa.
Per al cas espanyol, d’especial gravetat, l’FMI ha recomanat especialment “augmentar el múscul fiscal”, fins i tot amb pujades de la recaptació de l’IVA, encara que planteja “deixar per a més endavant” les pujades que puguin afectar directament el consum dels sectors més afectats per la crisi. Al mateix temps, adverteix contra una política que porti a augmentar els salaris o les pensions: “Els compromisos d’augmentar de manera permanent les actuals ràtios de despesa, per exemple, a través del [augment del] despesa salarial o les pensions haurien de ser evitats donat l’alt dèficit estructural i la pressió de sobre la despesa de llarg termini per l’envelliment de la població”, destaquen des de l’organisme.
No volem continuar pagant aquesta crisi!
Des de fa mesos, diferents col·lectius socials, associacions i organitzacions sindicals de l’esquerra van denunciant que, a l’Estat espanyol, malgrat el discurs “progressista” del Govern, s’està agreujant la crisi social, i són molts i moltes treballadores les que no reben ni tan sols una ajuda del Govern.
És el cas de les treballadores domèstiques, que des del Sindicat de Treballadores de la Llar i les Cures denuncien que “en aquests mesos de pandèmia, el nostre sector només ha rebut draps tebis que prolonguen un problema d’exclusió i de falta de respostes a unes demandes que venim plantejant des de fa anys des dels col·lectius al Govern”.
Per part seva, col·lectius antiracistes apunten contra les morts que es continuen produint cada dia en les costes espanyoles i exigeixen la regularització immediata i permanent de totes les persones migrants, juntament amb el tancament dels CIEs, veritables presons per a estrangers. Mentre que col·lectius com els infermers, zeladors, personal de neteja d’hospitals de diferents comunitats autònomes, continuen protestant contra les condicions insuportables de treball, sense comptar amb nous recursos humans per a atendre una crisi com aquesta.
Les dades de la crisi social són clars també en altres nivells. Aquesta setmana es coneixia la notícia que la crisi del coronavirus ha disparat el nombre de dones sense llar en ciutats com Barcelona o Madrid. I plataformes anti desnonament van resistint cada setmana a noves expulsions que es produeixen a famílies sense alternativa residencial en tot l’Estat, malgrat aquests del Govern que han frenat els desallotjaments.
Finalment, més de 654.000 expedients de regulació temporal d’ocupació es troben vigents en aquest moment, però moltes són les veus que adverteixen que aquests es poden convertir en centenars de milers d’acomiadaments en els pròxims mesos, quan s’acabi el termini dels ERTOs. Per part seva, una altra de banquers: el Banc Santander ha anunciat un ERO per a més de 4.000 empleats.
Es tracta de la supervivència de milions de persones. Es tracta de salvar els seus guanys o les nostres vides. Les mesures que fins ara ha pres el Govern progressista només són “pegats” de contenció de la crisi, que deixen a moltíssimes persones fora, i que tenen curt termini. Però, al mateix temps, les empreses reben ajudes mil milionàries.
Com enfrontar el que ve en els pròxims mesos? Entre moltes mesures d’emergència són prioritàries la implementació d’un ingrés mínim que arribi realment a totes les persones que el necessiten, sobre la base d’impostos a les grans fortunes; la prohibició dels acomiadaments i dels desnonaments; l’expropiació dels habitatges buits en mans dels bancs. I la nacionalització de la banca, per a recuperar tot el que ja s’han robat, també haver de ser part d’aquesta lluita. O anem perquè la crisi la paguin els banquers i els capitalistes, o la continuarem pagant nosaltres.
|
