http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
Més pensions privades i convenis d’empresa: el que no explica el relat dels Pressupostos “progressistes”
Sergio Linares

Lluny de la campanya propagandística dels Pressupostos, l’herència neoliberal és respectada i aprofundida pel govern de coalició. Privatitzar les pensions i deixar el fonamental de la reforma laboral, aquesta és la seva “cara b”.

Ver online

El govern autoanomenat com el “més progressista de la història” fa diverses setmanes que treu pit pel seu projecte de Pressupostos. Es tracta d’uns comptes expansius, que dupliquen la inversió pública gràcies a l’arribada de 27 mil milions de fons europeus, i que compten amb un increment dels ingressos fiscals a base d’una lleu pujada d’impostos als quals més tenen i una gran pujada dels indirectes, aquells que graven especialment a les rendes més baixes.

Les anomenades partides socials, com a educació o dependència, presenten increments titllats d’històrics, però segueixen a anys llum de les imminents necessitats deslligades amb la pitjor crisi econòmica des de la guerra civil. El millor exemple d’aquest miratge l’hem vist amb la partida extraordinària d’enguany destinada a l’Ingrés Mínim Vital. Només l’han pogut cobrar una mica més de 100 mil persones del milió que s’havia previst.

En altres articles hem analitzat detingudament la “lletra petita” d’aquests comptes, la qual cosa ni PSOE ni Unidas Podemos -com tampoc els seus socis parlamentaris ni l’oposició de la dreta – volen que llegeixis. Avui ens detindrem en el que directament no surt en el text perquè es legisla a part, però que defineix molt més i més a llarg termini el model econòmic pel qual aposta el govern de coalició.

Una negociació col·lectiva a petició de la CEOE

Ja és un fet que el govern “progressista” no derogarà la reforma laboral del PP de 2012. Fins a la ministra de Treball, Yolanda Díaz, ho va reconèixer al cap de pocs mesos d’entrar en el càrrec. El sainet viscut durant l’última pròrroga d’aquesta d’alarma de la primavera, en el qual en 24 h PSOE i UP van signar i "esborrar la signatura" amb EH-Bildu un compromís per a acabar amb aquesta llei, va ser la millor constatació. Per descomptat, de tocar la de 2010, la de Zapatero, ni parlem. L’acomiadament procedent a vint dies per any (vuit si el contracte és temporal) no està en discussió.

El discurs oficial va passar doncs de “derogar” a eliminar els aspectes més lesius. No obstant això, fins avui, ni un només d’aquests aspectes ha estat modificat i els plans del govern és que continuïn vigents donada la greu crisi econòmica. Tot el relatiu als acomiadaments col·lectius -que poden dur-se a terme per un ventall de causes tan variat que els converteix en gairebé lliures i no han de comptar amb l’autorització administrativa- no és tampoc objecte de discussió. Així, amb la ministra “comunista” en Treball, empreses com la subcontracta de Nissan, Acciona, poden estar aplicant EROs unilateralment i amb les indemnitzacions mínimes.

L’altra gran clau de l’assumpte és la negociació col·lectiva. El seu desmantellament va ser un dels grans assoliments de la reforma de Rajoy lloat per la Comissió Europea. Aquesta setmana es coneixia que la ministra d’Economia, en un document titulat “Inversions i reformes per a un mercat laboral dinàmic”, deixava clar que continuarà prevalent l’acord d’empresa per sobre els convenis sectorials d’àmbits territorials més amplis. En els mesos anteriors, la mateixa Díaz, també va reconèixer que altres aspectes com les clàusules de desvinculació dels convenis no s’anaven a eliminar, en tot cas “regular”.

Un sistema de pensions cada vegada més privatitzat.

L’altre gran objectiu de les contrareformes neoliberals és el sistema públic de pensions. Tots els governs europeus estan immersos en una guerra contra aquesta conquesta històrica. D’una banda pretenen rebaixar la factura, que els pensionistes cobrin menys i sobretot menys temps. El ministre Escrivà fa mesos que avança la seva intenció d’implementar una reforma en aquest sentit, allargar l’edat de jubilació real liquidant les fórmules que permeten avui dia a sectors de treballadors acollir-se a la pensió de forma anticipada.

L’altre gran objectiu és liberalitzar i privatitzar les pensions, deixar a aquestes siguin gestionades pel capital privat i obligar de pas a les i els treballadors a sufragar-se mitjançant estalvis una part creixent dels seus ingressos en la vellesa. En aquest terreny en l’Estat espanyol hi ha encara camí per a recórrer, i el govern “progressista” -amb l’acord sense fissures dels tres partits que l’integren- vol fer-ho.

El ministre Escrivà ha anunciat que en els pròxims mesos portarà endavant “els canvis normatius necessaris” per a facilitar que “cada treballador que comenci a treballar en una empresa o l’Administració tingui adscripció automàtica a un pla de pensions per a estalviar de manera senzilla i amb avantatges”. Dit així sembla que ens està fent un favor, la qual cosa no explica és que les contribucions a aquest fons sortiran del mateix salari del treballador. L’objectiu és que almenys el 50% de les i els treballadors s’acullin a un fons de pensions privat.

El llegat neoliberal de Zapatero i Rajoy segueix en peus

Les principals contrareformes de l’última dècada, obra dels governs de Zapatero i Rajoy, van ser el "pensionazo" de 2011, i les reformes laborals de 2010 i 2012. Sintèticament en l’anterior crisi la classe treballadora va veure com s’augmentava en dos anys l’edat de jubilació, s’abaratia brutalment l’acomiadament improcedent -totes dues qüestions sota el govern del PSOE-, es liberalitzaven els EROs i les causes d’acomiadament procedent, es liquidava la negociació col·lectiva eliminant la ultractivitat dels convenis i la prevalença dels de major àmbit territorial sobre els d’altres inferiors i d’empresa i s’introduïen clàusules de desvinculació dels mateixos convenis al gust de la patronal.

Aquestes van ser algunes de les grans pèrdues que expliquen els nivells de precarietat i salaris de misèria amb els quals, malgrat els anys previs a la pandèmia de recuperació econòmica, arribem a aquesta nova crisi. Lluny de les promeses de campanya realitzades tant pel PSOE com per UP, el gruix d’aquesta reculada històrica és part del que el govern vol mantenir.

La burocràcia sindical de CCOO i UGT accepten tot això des d’una posició de lleials socis del govern. Entre taules de diàleg amb patronal i govern, i el seu retir gairebé permanent als seus despatxos, estan deixant passar milers d’acomiadaments i atacs empresarials sense la més mínima resistència.

Per a frenar aquesta sagnia i poder liquideu l’herència rebuda que el govern “progressista” vol mantenir i aprofundir, és urgent que des de l’esquerra sindical, els sectors crítics de CCOO i UGT, al costat dels moviments socials i l’esquerra anticapitalista, barallem contra aquesta política traïdora, i exigim als grans sindicats un pla de mobilització per un programa d’emergència davant aquesta crisi i per la fi de l’herència d’ajustos i contrareformes.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic