|
Avui vull explicar-los algunes coses que possiblement no saben sobre els guanyadors de les eleccions als EUA: el Partit Demòcrata i el nou president electe Joe Biden. Tots dos vists com molt progressistes. Sobretot crec perquè, enfront hi havia Tump, no?
Però vegem què diu la història sobre això.... Durant tota la setmana passada a la tele, a twitter, les xarxes, va quedar bastant al descobert que el sistema electoral no és tan democràtic com el venen. Sobre això hi ha molt per a llegir en la versió escrita del nostre Diari.
Aquest esquema electoral se sosté amb un sistema bipartidista -que s’alterna entre el Partit Demòcrata i el Republicà- que existeix des de fa molt però en un primer moment els dos partits estaven units en un, el Front demòcrata-republicà. Quan van començar a desenvolupar-se eleccions en els estats el front es va trencar i es va fundar el partit Demòcrata més o menys en 1829 que va tenir el seu primer president Jackson. En els seus inicis tenien presència sobretot en el sud amb molta base en el camp, recordem que era en aquest territori on es va defensar l’esclavitud en la guerra de secessió.
Ara sí, les 3 coses que possiblement no sabies dels demòcrates:
Els presidents demòcrates que van governar els Estats Units la major part del període entre 1837 (quan va acabar el mandat de Jackson) i 1861 (quan va començar la Guerra Civil) van donar suport a les mesures que afavorien no només la permanència de l’esclavitud. Com ara, dins del partit hi havia sectors i encara que a vegades tractessin de passar per "neutrals" respecte al tema de l’esclavitud, gairebé sempre s’inclinaven a favor, guanyant més pes el sud. El Partit Demòcrata del Sud va ser la força política que donava suport a la rebel·lió armada per a conformar la Unió durant la guerra de secessió. El Partit Demòcrata del Nord va reconèixer al govern de Lincoln, a qui s’associa amb el final de l’esclavitud, era republicà.
El Ku Klux Klan va ser impulsat en gran manera per membres del Partit Demòcrata del sud. Va néixer com a iniciativa dels quals van participar en la guerra civil defensant l’esclavitud i van perdre. El KKK neix com a força de xoc per a atemorir (matar, cremar, torturar i diverses coses més) a la població negra perquè no marxi al nord ni a viure ni a treballar i als blancs que donaven suport als drets dels negres. També buscaven evitar que aquesta població votés. Com diuen alguns historiadors, el KKK va ser en els seus començaments el braç armat del partit demòcrata. I així com els republicans van tenir un president que integrava el Klan, també el van tenir els demòcrates: Harry Truman.
Els demòcrates han sigut els que més han portat a l’EUA a intervenir en guerres imperialistes. En la Primera Guerra Mundial, el president Wilson va decidir intervenir i a més va aportar als exèrcits en l’aliança imperialista que volia derrotar la revolució russa de 1917 i no van poder. En la Segona Guerra Mundial, amb Roosevelt al comandament dels EUA. Truman, qui el va reemplaçar en la presidència després de la seva mort a l’abril de 1945, va ser qui va decidir tirar les bombes atòmiques a les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. A Vietnam, amb el "demòcrata" Lyndon B. Johnson que va decidir intensificar l’enviament de tropes per a la guerra. Abans Kennedy havia dirigit un intent d’invasió a Cuba posterior a la revolució, la famosa invasió de Badia de Cochinos en 1961 i va ser un gran promotor del bloqueig a Cuba.
El Partit Demòcrata és un partit que va tenir orígens conservadors. Al llarg del segle XX va anar canviant i va anar assumint característiques més “liberals” i fins i tot plantejant iniciatives de control dels monopolis per a un “millor funcionament” del capitalisme. Va estar relacionat amb la crisi capitalista del 29. Va ser el partit del New Deal, la política intervencionista de l’estat en el govern de Roosevelt. Aquí podríem dir que va adquirir trets “populistes” sobretot en el sentit de la contenció. De fet, en la dècada del 30 els grans sindicats es van constituir com la base sindical del partit, les grans burocràcies sindicals i la direcció del Partit Demòcrata van ser un gran control sobre la base del moviment obrer i van ser, en bona part, responsables que els grans moviments dels 60 i 70 de defensa dels drets civils no convergissin massivament amb els treballadors, assentant aquesta, podríem dir, “aristocràcia obrera” blanca.
Qui és Joe?
Joe Biden és un veterà de la política estatunidenca, va ser el senador més jove del país, gairebé tota la seva vida ha sigut senador, fins que va resultar vicepresident d’Obama i va complir aquesta funció de 2009 a 2017. Una altra data: és fervent en el seu catolicisme i té acusacions per abús a dones, de les que es va defensar publicant un vídeo en el marc del #MeToo.
Vegem per què diem que és un representant de l’establishment polític.
Durant la presidència de Clinton, en el marc de la “lluita contra les drogues” va impulsar una llei que va implicar un augment d’empresonament als qui consumien, especialment afroamericans.
Quan va ser vicepresident va impulsar restriccions migratòries. En 2014 va dir dels centreamericans que eren una “perillosa onada d’immigració”.
En la guerra de Malvines va voler que els EUA s’alineés amb Gran Bretanya contra l’Argentina.
Va donar suport a l’expansió de l’aliança de l’OTAN a Europa de l’Est i la seva intervenció en les Guerres Iugoslaves de la dècada de 1990.
Va recolzar la resolució que autoritzava la guerra de l’Iraq en 2002/2003.
En aquesta campanya, en el marc de la crisi per la pandèmia, per l’economia i amb massives mobilitzacions en defensa de la vida de les comunitats afro-descendents, reclamant contra les policies racistes, Biden té de vice a la que es defineix com la “millor policia de tots els temps”, Kamala Harris. En els debats Harris va defensar a la policia, va minimitzar el que exigeixen les protestes en el marc del moviment #BlackLivesMatters i a més va ser finançat pels principals inversors de Wall Street, per això s0ha celebrat tant i la borsa ha pujat.
Amb tot això queda demostrat que haver derrotat a Trump, que no ha significat el final del trumpisme, no garanteix mesures a esquerra o el final del racisme, ni millores en la vida dels milions i milions afectats per la crisi als EUA. I mostra la necessitat de qüestionar-se el funcionament d’un sistema que continua sostenint enormes desigualtats. Potser és hora de trencar amb el bipartidisme vigent per a plantejar una alternativa per esquerra.
|
