“Elles també segueixen explotades mentre que el Govern els ignora. Això és urgent, Sres. Ministres!!! En quin món viuen? Ohhh no senten ni pateixen, si no, no farien el que fan”. Són les preguntes de Las Kellys de Barcelona que davant l’abandonament a les empleades de la llar, excloses de l’agenda de les ministres. Un sector laboral que s’escriu en femení, perquè el 95% són dones. I com el 50% són migrants, segueixen ofegades per les lleis d’estrangeria i els xantatges patronals per “els papers” que donen lloc a treballs sense contracte, a l’economia submergida o a acomiadaments sense prestació.

Les que netegen els hotels també exigeixen els seus objectius de posar fi a la precarietat de manera urgent, “No entenem per què encara, amb tot el que parlen i posen les Ministres, no s’han portat a terme. Les Kellys exigim més acció i menys parlament”, sentencien en les seves xarxes. Un col·lectiu que va patir acomiadaments fulminants durant la pandèmia i sense dret a l’atur, ja que el 95% de les cambreres de pis estaven subcontractades. Només el 5% han estat sota contracte fix i plantilla no externalitzada, amb dret a un ERTE de pobresa, si és que ho van cobrar.

Segons l’última Enquesta de Població Activa (EPA) publicada la setmana passada, en els 12 últims mesos la taxa de l’atur ha augmentat 2,34 punts i actualment se situa en el 16,26%. Una xifra que està afectant durament el conjunt de la classe treballadora, encara que la taxa d’atur femenina puja 1,67 punts i se situa en el 18,39%, enfront de la masculina que s’incrementa 26 centèsimes i queda en el 14,39%.

L’augment de l’atur es destaca en l’ocupació altament feminitzada, configurat per la històrica i duradora divisió sexual del treball o el que avui es denomina "segregació ocupacional" de les dones. I se situa en sectors com el comptable, administratiu i d’oficina, el de serveis, hostaleria i restauració o de venda; tots representats en un 80% per dones. Les dones també vénen ocupant les tasques laborals essencials als hospitals, de la neteja, de supermercats, serveis socials i de cures. No obstant això és en aquestes tasques de “primera línia” on més s’ha retallat en drets laborals i augmentat la precarietat, exposades al contagi i a major explotació.

Aquesta desigualtat no és nova ni la seva causa fonamental està en la crisi enfront del coronavirus; encara que els seus efectes actuen de manera exponencial. Sinó en el model laboral espanyol configurat des de dècades pels governs del PP i del PSOE després de les pernicioses reformes laborals, especialment per a les dones i la joventut. Les bretxes en l’ocupació ja existien des de fa dècades, igual que la bretxa salarial que supera el 23%. O el volum de la taxa de temporalitat contractual representada en un 74% per dones i 3 de cada 4 ocupacions són a temps parcial. Això condemna a la pobresa a les dones per a tota la vida, perquè aquestes múltiples bretxes sancionaran també a les seves pensions.

No hi ha Pla de “Igualtat” amb lleis d’estrangeria i reformes laborals

El mes d’octubre naixia el SINTRAHOCU (Sindicat de Treballadores de la Llar i les Cures), el primer sindicat d’aquest tipus a nivell estatal. A més de criticar que el subsidi extraordinari aprovat pel govern central és totalment insuficient, exigeixen la inclusió de les treballadores en l’Estatut dels Treballadors i en la Llei de prevenció de Riscos Laborals. Pertànyer al règim general de la Seguretat Social serviria per a accedir a drets tan bàsics com una prestació per desocupació. Per a això la derogació de la Llei d’Estrangeria és crucial, una altra reivindicació que durant la pandèmia es va expressar als carrers al crit de “Regularització JA”, cosa que no està inclòs en els plans de les ministres del Govern del PSOE i Unidas Podemos.

La mateixa secretària d’Estat d’Igualtat, Noelia Vera, ha reconegut que "no s’ha avançat" sobre drets laborals de les empleades de la llar, un col·lectiu que compta amb més de 600.000 treballadores en l’Estat espanyol. I va prometre “dignificar el treball de cures”, per a això va anunciar que, en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per a 2021, inclourà una partida de 200 milions d’euros per al Pla Corresponsables i un Sistema Estatal de Cures a més llarg termini. Segur serà tan a llarg termini que no arribarà mai, quan la greu crisi que pateixen les treballadores necessita de mesures d’urgència.

Entre la llista de promeses, està la creació de places públiques en el primer cicle de l’Educació Infantil (0-3), igualar els permisos de maternitat i paternitat a 16 setmanes i remunerades al 100%, un increment en les partides de Dependència. Per a tot això, Igualtat comptarà amb 451 milions d’euros, uns 275 més que el pressupost anterior. No obstant això molt insuficients sent que es tracta del tercer ministeri que menys fons rep, i molt per darrere de les ajudes que han rebut la banca i els grans empresaris.

Però a més, per a obrir places públiques en l’educació infantil, es necessita posar fi a la precarietat laboral que contracta mitjançant substitucions a les treballadores. I intervenir l’educació privada i eliminar les externalitzacions en l’educació de temps lliure i menjadors i suport escolar per a l’alumnat amb NEE (Necessitats Educatives Especials); cosa que exigeixen les treballadores precàries de l’educació i que tampoc està entre les promeses de les ministres.

"El outsourcing en el Servei Públic d’Assistència Domiciliària, és l’art de tenir treballadores però no responsabilitzar-se. Es fa cedint a empreses sense escrúpols les vides de les treballadores que cuiden a les persones dependents", expliquen les treballadores del nou Sindicat de cuidadores Municipals (SAD) de Barcelona en les seves xarxes. Per a complir una altra gran promesa, la d’augmentar els pressupostos en Dependència, també caldria intervenir aquest negoci sinistre que són les residències privades per a persones majors i dependents, acabar amb les empreses multiserveis que omplen les butxaques de multimilionaris com Florentino Pérez, a costa de la precarietat de les treballadores que netegen i cuiden, o a costa també d’un servei de pèssima qualitat. Clar que, sense derogar les Reformes Laborals que van permetre aquesta contractació ultra precària amb el total suport de les direccions de CCOO i UGT, no és possible fer efectives aquestes últimes mesures.

Les promeses de les ministres també estan molt per darrere de les reivindicacions de les cuidadores organitzades que exigeixen: "Que Florentino Pérez tregui les seves brutes mans dels nostres serveis públics. Recuperarem el servei d’ajuda a domicili per a la gent més vulnerable, cuidarem a les cuidadores".

Les eternes promeses del govern actual, de plans d’igualtat i augments de pressupostos, mai arriben on haurien d’arribar: acabar la precarietat, l’atur i la pobresa. Ni derogació de la reforma laborals. Ni molt menys de les reaccionàries i racistes Lleis d’Estrangeria. O acabar amb l’externalització, per la recuperació dels serveis públics en mans de les empreses privades. Ni impostos a les grans fortunes, expropiant als expropiadors i no als cossos i al temps de les treballadores. Serien les respostes veritablement efectives a una situació cada vegada més greu per a la majoria de les dones, les treballadores i les immigrants.

Per això, des dels sòls enganxosos, Las Kellys criden cap als sostres de cristall: "Això és urgent, Sres. Ministres! En quin món viuen?".