|
Després de la victòria del MES en les eleccions a Bolívia amb el 55,10%, l’assumpció d’Arce com a president ha comptat amb la presència de Pablo Iglesias i el rei Felip VI, entre altres representants diplomàtics de diversos països llatinoamericans.
El president del senat -el líder cocalero, Andrónico Rodríguez-, per a rebre al rei va optar per fer una reverència i inclinar-se davant ell, un gest de reminiscències colonials. Per part seva, l’ex presidenta de facto, Jeanine Áñez, igual que tot el personal del seu Govern, no va ser present i va seguir l’acte des del seu domicili a la ciutat de Trinidad en el Departament del Beni. De la mateixa manera, Luis Fernando Camacho i la seva bancada parlamentària, de l’aliança Creiem, tampoc van ser presents en l’acte com a gest de denúncia pel reglament parlamentari i pel suposat frau electoral amb el qual van intentar impedir la presa de possessió.
Malgrat els vots, el govern d’Arce neix fortament condicionat no sols per una profunda crisi econòmica i social en curs, sinó també, per una crisi política que el resultat electoral del 18 d’octubre no permet tancar. Però què pinten el rei i el vicepresident “progre” junts a Bolívia?
La monarquia ha estat i continua sent garant que les grans famílies capitalistes que es van enriquir i es van posicionar durant la dictadura franquista poguessin continuar fent-ho fins al present. Una institució que no sols repudiem per la seva corrupció i el seu anacronisme, sinó perquè és garant del capitalisme imperialista espanyol, de la repressió al dret d’autodeterminació i les seves polítiques d’espoliació dels pobles d’altres continents.
No en va Espanya sempre ha estat un dels països amb major presència a la zona. D’aquesta manera durant l’auge del neoliberalisme les empreses espanyoles van ser grans beneficiades dels processos de privatització i saqueig que va viure Amèrica Llatina. L’Estat espanyol sempre ha intentat fer valer el seu passat colonial i proximitat cultural per a competir avantatjosament amb altres països imperialistes.
El desembarcament en clau neocolonial de grans empreses ibèriques a Amèrica Llatina va pegar un salt qualitatiu en els 80 i 90. D’aquesta manera sectors estratègics com els hidrocarburs, la banca, la telefonia o els servei essencials (llum, aigua) van ser copats per companyies com Repsol, Telefónica, Banc Santander, etc.
Entre els majors escàndols que han protagonitzat les grans empreses espanyoles destaquen el de l’anomenada guerra de l’aigua en Cochabamba. Aquesta es va produir quan els serveis d’aigua potable van ser privatitzats en tota Bolívia l’any 2000. A Cochabamba, una de les principals ciutats del país, una de les empreses beneficiades va ser l’espanyola Abengoa. La primera mesura que van prendre després de la privatització va consistir a pujar un 300 per cent la factura de l’aigua d’un dia per a un altre.
|
