La gestió de la pandèmia per part dels governs ha estat en discussió des de l’arribada del coronavirus. Durant els primers mesos el confinament va gaudir d’un gran consens secundat per una ànim general de desconcert, por i resignació. Es va tractar d’instaurar aquella idea que en sortiríem millors i més forts.

No obstant això, en les últimes setmanes la vida social s’ha vist restringida brutalment, l’anhelada recuperació econòmica no arriba i la segona onada ja és aquí. L’estat d’alarma declarat per l’Executiu i prorrogat en el Parlament continua en la línia d’imposar mesures restrictives sense prendre cap mesura de fons.

El toc de queda exemplifica perfectament el tipus de gestió de la pandèmia que està fent el govern “progressista”: confinament a la nit per a continuar anant a treballar durant el dia arriscant la salut en ocupacions sense condicions de seguretat i en transports públics abarrotats. Ara, cal sumar-li el tancament obligat de petits comerços conduïts a la ruïna.

Aquest panorama de crisi econòmica i social, combinat amb l’empitjorament de la situació sanitària, està fent augmentar el malestar social. Però cap a on pot derivar aquest descontentament? quina expressió política pot arribar a tenir?

Resulta innegable que Vox representa l’oposició més dura dins del Congrés al govern del PSOE i UP. L’extrema dreta és percebuda com qui baralla més enèrgicament contra Sánchez i Iglesias. La formació d’Abascal ja va convocar mobilitzacions de protesta contra el govern durant la desescalada i la setmana passada perfils de la ultradreta afins van encoratjar algunes de les protestes que van derivar en enfrontaments amb la policia.

Això resulta enormement perillós. En un moment en el qual joves precaris, petits comerciants arruïnats i treballadors augmenten la seva ràbia contra el PSOE i Unidas Podemos, Vox apareix com la força política amb major visibilitat que s’oposa al govern. I ho fa, com no podia ser d’una altra manera, darrere del seu ideari i propostes reaccionàries i demagògiques.

Si volem evitar que la ultradreta continuï creixent, no podem permetre que això sigui així. Per això no es pot caure en el discurs que criticar al govern és fer-li el joc a Vox o la dreta, com repeteixen molts dels "advocats" de Moncloa en mitjans de comunicació, però també en els moviments socials.

És senzillament mentida. Si hi ha quelcom que propícia el creixement de la dreta populista és precisament la combinació de malestar social, crisi sanitària i un govern que es reivindica “progressista”, però aplica les mateixes polítiques que la dreta governamental d’aquí o d’altres països europeus. Polítiques que en l’essencial coincideixen a fer pagar la crisi a la classe treballadora i els sectors populars.

És per tant necessari barallar per una oposició al PSOE i UP que es faci des de la defensa d’un programa que doni respostes reals als problemes de la crisi sanitària i econòmica, fent pagar els seus costos als capitalistes i no al poble treballador.

Una alternativa de l’esquerra i la classe treballadora que no temi cridar a prendre els carrers per a oposar-se a la recepta de multes-policia-lleis d’excepció i barallar per més inversió en sanitat; més personal docent i no docent per a garantir la presencialitat segura a les escoles, instituts i universitats perquè la crisi no es carregui sobre els i les estudiants; la prohibició dels desnonaments i l’expropiació de pisos en mans dels bancs,... entre altres mesures urgents.

Necessitem una esquerra que lluiti contra les burocràcies sindicals que demanen ERTOs per a empreses milionàries sufragats amb un augment del deute públic que acaba pesant sobre l’esquena dels i les treballadores en forma d’ajustos.

Frenar a l’extrema dreta passa per construir una esquerra anticapitalista i revolucionària que no s’empassi el discurs desmovilitzador del govern “més progressista de la història”. Per una alternativa revolucionària que canalitzi la ràbia de milers i milers de treballadors i treballadores, joves estudiants i petits productors arruïnats sota un programa de conjunt que faci pagar la crisi als capitalistes.