Va arribar l’últim capítol de Veneno (2020), que va quedar marcada com una de les sèries clau que parlen de persones trans i mentre segueixen els debats a les xarxes. Què passa quan les càmeres apunten a les vides trans?
"Jo em vaig fer dona amb 30 anys i em vaig convertir en una bomba. Tu ves a poc a poc, així en pla niñata. I quan tu creguis ... Pum! Et llances i les deixes a totes amb la boca oberta".
Cristina "la Veneno" en una xerrada amb la Valeria.
Un pare i una mare miren un programa en el living en una nit espanyola dels 90 ’, mentre el seu fill d’amagat fixa la seva mirada en la Veneno que apareix a la pantalla: "jo sóc dona". Així comença aquest relat, el d’una dona trans que es va fer famosa apareixent en el programa de la televisió espanyola "Aquesta nit creuem el Mississippi" per comptar amb la seva espontaneïtat i ocurrència, des de la seva experiència, la vida de les persones trans, els seus desitjos i dificultats.
La sèrie titulada "Verí. Vida i mort d’una icona", està disponible a la plataforma paga Atresplayer. Explica la història de Cristina Ortiz, la Veneno: una dona trans en situació de prostitució, que es va anar del seu poble fugint del rebuig i va enlluernar al públic amb la seva personalitat ocurrent i perspicaç a la televisió espanyola dels anys 90. Un fenomen que des de la cadena televisiva van buscar explotar per guanyar audiència.
Està basada en el llibre escrit per la periodista Valeria Vegas, drama i comèdia s’entrellacen en successives escenes on el fil conductor és una constant recerca de llibertat, per ser acceptada i estimada. La seva fama li va donar una visibilitat mai vista a les persones trans a Espanya, i com altra cara va mostrar en tota la seva esplendor la discriminació que pateixen les persones trans en aquesta societat on la desigualtat és la norma.
L’èxit de la sèrie està marcat per un acurat treball de direcció i la interpretació de les tres actrius que han donat vida a Cristina a diferents edats (Jedet, Daniela Santiago, Isabel Torres), guanyadores del premi Ondas a la millor actriu. Un dels aspectes més aplaudits ha estat el fet de comptar amb actrius trans per interpretar a dones trans, així com portar a la pantalla una història que no sol ser explicada amb un enfocament no estigmatitzant.
"Sabés quin record d’Adra? La primera vegada que vaig sentir la paraula maricon, jo tenia set anys i no sabia què volia dir "és el primer que recorda la Veneno de la seva infància. Amb escenes crues, incloent-hi pallisses i una discriminació constant, relatarà la seva infància en aquest poblet, on es desenvolupa el conflicte amb la seva mare catòlica i la majoria el poble conservador que veu en Joselito una amenaça als seus valors morals. Aquests que tant defensen avui en dia els sectors més reaccionaris.
Per a ell l’adversitat no és una barrera en la seva recerca per descobrir qui volia ser, tot i això s’imagina a si mateix enlluernadora i desafiant els límits de "l’acceptat". En una escena brillant, entra a l’Església desfilant amb una pollera curta com si estigués a la fashion week (setmana de la moda), mentre la resta posa la seva mirada de sorpresa i reprovació en ell. Viu aquest triomf tant radiant com conscient que implicava una rebel·lia: "aquesta nit no em vaig atrevir a tornar a casa, però m’era igual, havia guanyat la partida".
Desarrelament i fama
Ja adulta, la Veneno arribaria a les pantalles mostrant que les persones trans existien, tenien veu i una vida de discriminació que mereixien ser escoltades. Cristina no era la primera. Bibiana Fernández ja havia aparegut en televisió i la petita i la gran pantalla ja feia dècades que estaven mostrant a les persones trans. Ho feien com psicòpates, com acudits, com a éssers disfressats i perillosos, com a persones malaltes.
La sèrie busca fer-li justícia a aquesta realitat recurrent. És un dels aspectes assenyalats per la periodista Valeria Vegas (interpretada en la sèrie per Lola Rodríguez): respondre als quaranta anys que les persones trans han estat representades de manera estigmatitzant al cinema i la televisió espanyoles.
El desarrelament i la vulnerabilitat econòmica donen peu a què acudeixi a la sortida que troba la majoria de les persones trans per subsistir: comença a prostituir-se al Parc de l’Oest, Madrid. En aquest parc la periodista Faela del programa "Aquesta nit creuem el Mississippi" li fa una entrevista que serà el seu trampolí als mitjans massius. Sense cap mena de correcció política li pregunta "tu què ets, home o dona?", Al que la Veneno li respon molt desinhibida i deixa anar davant la càmera "¿Que jo què sóc? Un semàfor, mi alma".
Paca la piranya i la Valeria
El conductor i productor del programa, Pepe Navarro, la porta al programa per treballar i aprofita per treure el seu profit en termes de ràting. A l’almenys en dues ocasions convida els seus pares perquè apareguin al costat d’ella dialogant, arribant a transmetre moments on la mare obertament es nega a acceptar-la. Dos anys després el programa seria cancel·lat després de fer saltar diverses alarmes amb crítiques a la monarquia i als periodistes de dreta que no tenien cabuda en la purga periodística que va fer el govern conservador d’Aznar a mitjans dels noranta.
No tota la història de la Veneno succeiria sota els focus. Segons el que relata, la seva abusiva parella li robava diners i la va convèncer de fer estafes a companyies d’assegurances arribant a punt de calar foc un dels seus pisos. Ell la va acabar denunciant per aquests fets, raó per la qual la Justícia la va condemnar a tres anys de presó en una presó d’homes, mentre ell va quedar lliure. Ni tan sols el seu reconeixement mediàtic va aconseguir que la Justícia la tractés com a dona.
Un cop fora de la presó va denunciar que va patir abusos i violacions, incloent-hi acusacions a funcionaris, aixecant les ires d’Institucions Penitenciàries, que van arribar a amenaçar-la amb una denúncia per injúries. En un programa de televisió on amb un polígraf analitzen si una persona menteix, els panelistes van tornar a la càrrega arribant a increpar dient-li que mentia quan afirmava que havia hagut de prostituir-se per sobreviure perquè no li donaven una altra feina.
"Com què és mentida? Si a les travestis no ens donaven feina ... "
Aquesta és la realitat que la Veneno va empènyer pels canals de la televisió, la del Parc de l’Oest, l’exclusió i la prostitució per sobreviure, i és el que posa en el centre de l’escena la sèrie sense edulcorar la vida dura que travessen les persones trans. Al dia d’avui segons diversos estudis entre el 60% i el 80% de les persones trans a Espanya no posseeix treball, sent una de cada cinc persones en situació de prostitució, tot i ser l’1% de la població.
Cristina entrava en els platós amb aquesta realitat exposada sense demanar perdó, titllada d’ordinària i mal educada sota una lent classista i transfòbica. La sèrie constitueix un contrapunt posant en evidència l’estigma que reprodueixen els mitjans massius de comunicació i les mateixes institucions de les democràcies capitalistes com la Justícia i la Policia.
La seva fama va començar amb anècdotes on amb el tamís de la seva espontaneïtat abordava la discriminació que va travessar en la seva vida, la resta del seu trajecte va sumar moltes més ocasions on els prejudicis es van posar a l’ordre del dia. Sigui per aconseguir una feina o fins i tot per ser jutjada com un home, perquè al capdavall tot i que les històries es colen per les pantalles amb gran arribada guanyant visibilitat, en la societat i la vida quotidiana la desigualtat, l’estigma i la vulnerabilitat econòmica per la gran majoria de les persones trans, segueix sent la norma que mana.
