http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CRIDA CRT
Catalunya eleccions 14F: l’esquerra revolucionària hem de construir una alternativa d’independència de classe
Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT)

Davant el curs de la CUP cap a una reedició de la política de “mà estesa” al processisme i un programa de reformes socials dins del sistema, el CRT fa una crida a l’esquerra revolucionària, als sectors crítics de l’esquerra independentista i dels moviments socials, a construir una alternativa política anticapitalista i d’independència de classe per a les eleccions del 14F.

Ver online

Manifestació de la jornada de vaga general del 3 d’octubre de 2017

Unes eleccions que volen obrir la porta a una “restauració autonòmica”

El pròxim 14 de febrer se celebraran eleccions autonòmiques a Catalunya. Uns comicis imposats per la Judicatura després de la inhabilitació del president de la Generalitat. L’enèsima intervenció repressiva de l’Estat per a intentar liquidar el moviment democràtic català. Els diferents agents del règim coincideixen en aquest objectiu, encara que tinguin matisos de quina és la millor via.

Mentre les tres dretes i els sectors més “bunqueritzats” volen mantenir sense canvi de rumb el curs repressiu que va tenir el discurs de Felipe VI com la seva fita fundacional, el govern “progressista” espera poder restaurar una certa normalitat autonòmica que clausuri la lluita pel dret a l’autodeterminació, mantingui la major part del saldo repressiu – gairebé 3.000 persones processades – i aconsegueixi un nou acord amb els partits del procesisme.

Aquesta última via és la que està guanyant punts. Des de 2017 tant ERC com JxCat, més enllà de les diferències discursives o gestuals, coincideixen en que és l’hora de tornar al marc autonòmic i posposar sine die el dret a decidir. L’acceptació total de la sentència d’inhabilitació de Torra ha estat només l’últim capítol de diverses claudicacions a l’empremta repressiva del règim contra el moviment independentista català.

La responsabilitat de “processistes” i “progressistes” en el crim social de la pandèmia i la crisi

Aquesta sort de “restauració autonòmica” es dóna en el marc de la greu crisi sanitària, social i econòmica deslligada per la pandèmia. Un marc en el que tant el Govern català com el govern central han coincidit en allò essencial de les polítiques que han generat desenes de milers de morts evitables i incrementat les taxes d’atur i pobresa sobtadament.

Ni els uns ni els altres han intervingut la sanitat i laboratoris privats per a disposar de tots els recursos, ni han acabat amb el criminal negoci de les residències privades, ni han contractat més personal sanitari, ni han augmentat el pressupost necessari per al reforç de la primària, ni garantit un retorn segur a les aules o augmentat la freqüència del transport públic. Una política que és la continuïtat en temps de pandèmia del seu historial de retallades i privatitzacions de serveis públics. La sanitat a la vora del col·lapse d’avui és l’hereva de les retallades de Zapatero i Artur Mas de fa una dècada.

En el terreny social els uns i els altres han defensat les polítiques de rescat a les grans empreses – com els ERTOs o les ajudes directes a sectors que acumulen anys de beneficis històrics -, s’han negat a aplicar mesures urgents com a impostos especials a les grans fortunes, la prohibició dels acomiadaments i tots els desnonaments o una renda de quarantena per a totes aquelles persones que s’han quedat sense ingressos.

Tant el “progressisme” de Moncloa, com el “processisme” de Palau, són els responsables directes dels milers de morts d’aquest crim social i els duríssims efectes de la crisi sobre la classe treballadora i els sectors populars, en el mateix nivell que ho són també els “populars” de la Puerta del Sol.

Les eleccions de febrer es presenten com una nova disputa entre aquests dos blocs, amb una dreta espanyolista que recollirà part dels marges del tauler però que no serà decisiva a Catalunya, encara que es preveu que s’enforteixin els sectors més extrems. Ni els uns ni els altres tenen res a oferir a les classes populars ni per a resoldre els grans problemes socials agreujats per la crisi, ni en la lluita pels drets democràtics negats pel règim.

La CUP renuncia a ser una alternativa anticapitalista i de classe

La CUP per part seva, després de mesos de debats en els que des del CRT i altres organitzacions de l’esquerra revolucionària hem participat, està optant per una proposta política que s’allunya de poder representar una alternativa als uns i els altres.

La insistència en recuperar la “unitat estratègica” de l’independentisme suposa una reedició de la política de mà estesa cap al processisme. Semblés com si l’experiència de 2017 no hagués deixat profundes lliçons. Ni ERC ni JxCat són aliats possibles en la lluita pel dret a decidir. No ho són perquè en cap cas estan disposats a desenvolupar la mobilització social necessària per a imposar-lo. Així van actuar assumint que l’1-O no es portaria endavant, el 3-O tractant de diluir la vaga general en una “aturada de país” i en els dies i setmanes posteriors desactivant la mobilització i desviant-la a la seva república imaginària del 27-O i la claudicació posterior.

La CUP parla que en un nou envit serà necessari arribar a una “insurrecció democràtica” preparada per una onada de batalles de resistència i desobediència per drets democràtics i socials. Però, més enllà dels termes que s’emprin, l’estratègia de conciliació amb els partits de la burgesia i petita burgesia independentista, porta a una rebaixa programàtica tant en el terreny democràtic com en el social.

La proposta de la CUP per a conquistar la república és, novament, una desobediència institucional -des de la Generalitat i els ajuntaments- secundada des de la mobilització social. El vell esquema processista que va garantir el rol subsidiari del segon element, i que va permetre a Puigdemont -amb l’ajuda de les entitats sobiranistes- controlar el carrer i evitar tot desbordament. Coherentment amb això el full de ruta, si bé es rebutja el camí de la “llei a la llei” pel qual van apostar en 2017 amb l’aprovació de la lleis de desconnexió, és la que aquesta desobediència i mobilització forci a l’Estat a negociar i a la comunitat internacional -entesa com a governs estrangers- a intervenir a favor de Catalunya.

Que el dret d’autodeterminació pugui ser conquistat per una mobilització revolucionària i independent de les classes populars queda fora de la perspectiva de la CUP. La seva aposta per la “ruptura” assumeix totes les il·lusions del processisme posades a prova i fracassades en 2017.

Aquest curs té el seu correlat en la formulació que fan del programa econòmic i social. Encara que es conserven termes com “anticapitalista”, les propostes concretes no passen de la gestió de l’Estat capitalista –a nivell autonòmic i municipal– amb algunes reformes socials.

La nacionalització de la banca passa a ser el desenvolupament de l’Institut Catalá de Finances -molt similar a la proposta de Podemos de transformar l’ICO-, la de les empreses estratègiques que gestionen l’aigua o l’electricitat a desenvolupar empreses públiques que competeixin en el mercat amb aquestes, contra la crisi industrial es proposen mesures de rescat públic d’aquelles empreses que puguin ser viables o nacionalitzacions plenament burgeses, és a dir compres forçoses que retribueixin als empresaris que estan deixant al carrer a milers de famílies després d’anys de beneficis.

La CUP s’esforça a mostrar-se com una força disposada a assumir tasques de gestió. De fet no han volgut descartar ni tan sols la participació en un possible govern de coalició, com ja fan en no pocs ajuntaments. Segueix així els mateixos passos, amb uns anys de retard, que ja van transitar els que es presentaven com els hereus del 15M – i que porten 5 anys governant Barcelona i ara són part del govern central- o a Euskal Herria EH-Bildu, que en les passades eleccions basques estaven disposades a ser part d’un govern “progressista” a la basca.

Per un front de l’esquerra revolucionària per la independència de classe

Aquest curs de la candidatura de l’esquerra independentista posa sobre la taula el debat de què hem de fer aquelles organitzacions i militants que considerem que és necessària una alternativa ancorada en la independència de classe, quelcom que implica la total independència tant dels partits del processisme com de l’eix “progressista”, que lluiti per un programa anticapitalista que abordi una resolució dels problemes socials incorrent sobre la gran propietat capitalista i lligui indissolublement això a la lluita contra el règim i pel dret a decidir.

La situació actual fa imprescindible una esquerra que defensi mesures com la nacionalització sense indemnització i sota control dels seus treballadors dels sectors estratègics, aquelles empreses que tanquin o acomiadin i el conjunt del sistema financer, de tots els pisos buits dels grans tenidors i especuladors o de tota la sanitat i laboratoris privats. Que lligui aquestes demandes tant a la denúncia dels diferents governs capitalistes, com a la denúncia i lluita contra la burocràcia sindical. Que desenvolupi la mobilització i autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars. Que treballi per a disposar aquestes forces socials cap a una lluita contra el règim, que imposi processos constituents lliures i sobirans sobre les seves ruïnes, en la perspectiva de conquistar repúbliques de treballadors que puguin federar-se lliurement.

Després de 2017 el debat que es va obrir a l’esquerra independentista va permetre l’emergència de reflexions crítiques que apuntaven a un qüestionament tant del processisme com de les raons per les que la CUP va ser incapaç de presentar una alternativa, qüestió que a més, avui, és més necessària que mai enfront de la crisi. Sobre aquesta base des del CRT vam establir relacions bilaterals i debats amb la CUP. En els últims mesos hem intercanviat i explorat la possibilitat de conformar un front polític-electoral sota aquestes coordenades.

Altres organitzacions de l’esquerra revolucionària, com Lluita Internacionalista o el grup Socialismo y Libertad, també han estat part d’aquest debat, en el que hem coincidit en algunes de les principals crítiques a aquest retorn a la “unitat estratègica” o, en particular amb LI, la moderació del programa social. No obstant, el curs que s’està definint, plasmat en els documents presentats en les assemblees “nodes” del passat cap de setmana, suposa una confirmació que el camí va en el sentit oposat.

A Catalunya tenim presencia organitzacions que han estat part de les candidatures impulsades per la CUP en diferents moments, com LI o Corrent Roig, d’altres que no i li hem donat un vot crític en moments en què mantenien una ubicació política més d’esquerra -com nosaltres mateixos quan vam fer una crida a votar-los críticament en les passades generals- i altres, com Anticapitalistes, que van trencar fa un any amb l’espai dels Comuns, i amb les quae tenim un debat obert sobre el balanç de la seva experiència en aquesta formació que co-governa amb el PSC a Barcelona i amb el PSOE a Moncloa. Així mateix existeixen molts militants, simpatitzants i activistes que s’han referenciat en la CUP en els últims anys, i que ara miren amb desconfiança aquest curs.

Des del CRT creiem que és el moment de fer un pas endavant. La gravetat de la crisi econòmica i social, en un marc internacional cada dia més convuls, amb una crisi de règim que continua oberta i en la que la qüestió nacional continuarà sent una aresta clau, i uns partits del règim que treballen per diferents vies per a una re-estabilització reaccionària, fa urgent començar a construir una alternativa revolucionària.

L’aposta de la CUP no va en aquesta direcció ni molt menys. Com si fos l’últim capítol del cicle anterior -en el que els principals fenòmens polítics per esquerra han estat integrats- es preparen per a jugar el paper d’un rol frontissa per esquerra del nou escenari. Si de 2012 al 2017 van actuar de pota esquerra del procés, ara es preparen per a ser-ho d’un escenari de re-estabilització que abans o després tornarà a ser qüestionat per baix atiat per la catàstrofe sanitària i social que s’està obrint camí acceleradament.

Per això fem una crida als companys i companyes de Lluita Internacionalista, Corrent Roig, Socialismo y Libertad i altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista i revolucionària que coincideixin en aquesta necessitat, a totes aquelles militants i simpatitzants de l’esquerra independentista que no comparteixen aquest retorn a la “mà estesa”, a la joventut i les i els treballadors que avui són als carrers reivindicant els seus drets i rebutgen recórrer qualsevol camí amb els executors dels ajustaments i retallades dels últims anys, a començar a discutir i treballar per a posar dempeus un front de l’esquerra revolucionària que presenti una alternativa d’independència de classe i anticapitalista en les eleccions catalanes de 2021.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic