Aquest dimarts, el Govern central ha anunciat a través del ministre de Sanitat, Salvador Illa, que està estudiant l’aplicació d’un toc de queda a tot l’Estat. I per a això, necessitaria que es decretés prèviament l’Estat d’alarma.

“És una mesura que hauria de tenir un horitzó temporal més enllà de 15 dies i hauríem de comunicar-la-hi al PP perquè doni el seu consentiment” ha afegit Illa en la seva compareixença després del Consell de Ministres. Poc abans l’Executiu de la Comunitat de Madrid anunciava que demanaria al Govern central que decreti el toc de queda a la Comunitat de Madrid. Es preveuen, així, més mesures repressives per a enfrontar la segona onada de la pandèmia.

Illa ha explicat en roda de premsa que estan “oberts a tots els escenaris” i que "el toc de queda ja s’està utilitzant en països europeus amb incidències similars. Ho analitzarem amb Madrid i altres comunitats que estan plantejant escenaris similars". I ha remarcat la gravetat de la situació: "La segona onada no és una amenaça, és una realitat. Tant al nostre país com a tota Europa".

La instauració d’un toc de queda implicaria la restricció de qualsevol persona de romandre o circular pels carrers de manera lliure i sense una justificació considerada vàlida pel Govern central. Amb aquesta mesura dràstica el Govern diu voler reduir la mobilitat i els contactes socials. El mitjà per a fer-ho: major control policial.

D’aquesta manera, el Govern de Pedro Sánchez s’alinea una vegada més amb el PP i la dreta que governa a la Comunitat de Madrid que, per mitjà del conseller de Sanitat, Enrique Ruiz Escudero, aquest mateix matí demanava que s’imposés el toc de queda a tota la zona.

Més enllà dels frecs entre administracions, el que queda clar és que les receptes són les mateixes: la imposició de restriccions i mesures repressives en lloc enfortir la sanitat pública que es troba delmada després de dècades de polítiques neo-liberals. Sánchez i Ayuso es van posar d’acord en confinar i reprimir de manera classista els barris obrers de Madrid, reforçant els mitjans policials, i fins i tot, militars. I aquesta la lògica és la que continuarà.

La mateixa política és la que estan implementant altres governs europeus, com el Govern d’Emmanuel Macron a França, que la setmana passada va imposar el toc de queda -que va entrar en vigor dissabte- i va anunciar que 12.000 agents de policia seran desplegats cada nit per a vigilar el seu compliment.

Aquesta veritable “gestió militaritzada” de la pandèmia no és una mesura sanitària, sinó una mesura preventiva contra el potencial desenvolupament de la lluita de classes com a resposta a la catàstrofe que sofreixen les majories socilals. Els confinaments selectius i classistes, el desplegament massiu de forces repressives i els tocs de queda s’imposen essencialment sobre els barris obrers i les poblacions pobres, és a dir, d’aquells que cada dia han d’anar a treballar en condicions insegures i precàries, sense elements de protecció personal i en transports abarrotats on s’arrisquen diàriament al contagi.

El toc de queda que pretén imposar el govern “més progressista de la història” és una mesura autoritària que pretén ocultar el fracàs d’una gestió sanitària nefasta. Una estratègia que, en la mateixa mesura que no va treure cap conclusió de la primera onada, no assumeix cap responsabilitat pel descontrol d’una segona onada que és resultat d’anteposar els interessos econòmics dels capitalistes abans que els interessos sanitaris i socials de la majoria del poble treballador.

La corba de contagis de la Covid, que s’ha disparat tant a l’Estat espanyol com en altres països d’Europa, és el resultat directe d’una política unificada de l’Europa del capital contra la classe treballadora i els sectors populars: la negativa dels governs a enfortir els sistemes de salut delmats després de dècades de polítiques neo-liberals, mentre es destinen milers de milions de dòlars en rescats als grans empresaris i s’especula amb la possibilitat de tenir una vacci ràpida que els permeti no haver d’invertir en la sanitat pública o expropiar la sanitat privada que s’ha lucrat durant dècades de polítiques privatitzadores. El resultat directe d’aquesta política és el creixement actual dels contagis, els ingressos a les UCIS i els milers de morts.