La pandèmia provocada per la COVID-19 no ha fet sinó accentuar un virus que ja assolava al món abans de la seva arribada i que governs i empreses estan disposats a continuar estenent. Parlem de la precarietat.

Des de la primera crisi del segle XXI, que va esclatar al 2008, les condicions laborals i de vida de la majoria van sofrir una pauperització sense precedents. Ja llavors, els governs del PSOE i després del PP, secundats per les direccions dels grans sindicats, van dur a terme rescats milionaris i contra-reformes laborals.

Ens van condemnar a salaris de misèria, ens van privar de drets enfront de les empreses, que amb voracitat van salvar els seus beneficis a costa nostra. Es van aplicar mesures neo-liberals per privatitzar serveis públics, com hospitals i residències, per esprémer encara més als treballadors i a les treballadores, cada vegada més acorralats i acorralades entre la pobresa i la precarietat, al mateix temps que se’ns privava d’un servei gratuït i de qualitat.

L’arribada del virus no va apaivagar a les grans empreses. Tot i el discurs de solidaritat i unitat del govern del PSOE i UP, la realitat és que aquest només ha aplicat les mesures que l’IBEX-35 necessitava. Mentre els més rics s’enriqueixen més gràcies a un govern que els costeja les pèrdues, els i les treballadores hem hagut de seguir en el llocs de treball, sense mesures de protecció, posant en risc les nostres vides i les de les nostres famílies. La sanitat s’ha vist saturada, els treballadors essencials fèiem front al virus sense els mitjans necessaris, esgotades per jornades intensives.

D’altra banda, els qui érem considerats no essencials perdíem ocupacions, o se’ns aplicaven ERTOs (els quals molts d’ells segueixen encara sense haver-se cobratVolver a línea automáticaVolver a línea automática
) i érem tancats confinats a casa sense manteniment econòmic.

En aquest context, les treballadores i els treballadors amb contractes de merda i aquells sectors més exposats a l’abús de les empreses, les dones i les persones immigrants, que érem els qui ocupàvem els principals treballs de cures i de producció bàsica i massiva, ens emportem la pitjor part.

La “nova normalitat” ha estat per a nosaltres més del mateix i pitjor. No han perdut temps a començar de nou amb les privatitzacions, a llançar polítiques agressives contra la classe treballadora i tolerant la sobreexplotació de les empreses. De sefuida que hem tornat als nostres llocs de treball, les empreses han de recuperar allò perdut, i això es tradueix en pitjors condicions, més precarietat, amb pitjors horaris, més treball i menys sou, amb el mateix nivell d’exposició al virus que al principi de la pandèmia. No és d’estranyar que la immensa majoria de rebrots hagin tingut per epicentre grans empreses i centres d’immigració. O en barris populars on les famílies subsisteixen amb contractes precaris i en habitatges en pitjors condicions en els quals mantenir les mínimes mesures de seguretat es fa impossible. Un exemple de com la precarietat afecta tots els aspectes de la vida.

Però si això no fos suficient, han convertit la nostra desgràcia en culpa. Ràpidament les institucions i governs autonòmics i del govern central van acusar la joventut, als immigrants i als treballadors dels rebrots que hi havia en els seus centres de treball i en els seus barris. Així ho deia Díaz Ayuso a Madrid, i així ho va confirmar Sánchez quan li va oferir la policia i l’exèrcit per a contenir a la població treballadora confinada en els seus barris sense poder fer ús dels espais públics. I això, al mateix temps que hem de continuar anant a treballar amuntegats en un transport públic insuficient, que sofrim una sanitat saturada que no pot atendre’ns fruit de retallades i externalitzacions. El revers d’aquestes mesures l’hem pogut veure a Vallecas, quan els veïns han fet una crida a millorar els serveis sanitaris i la resposta per part del Govern progressista i de la Comunitat han sigut càrregues policials i abusos en comissaria per als detinguts.

Davant aquesta situació, no podem esperar res de les burocràcies sindicals, que ràpidament han concedit a les empreses via lliure per a prosseguir la seva explotació. Tampoc ens cal esperar res d’un fals govern “progressista” que, a cop de policia, només protegeix els beneficis capitalistes enfront de les vides de milers de treballadores i treballadors, dones i immigrants, al mateix temps que obre el camí a la ultra-dreta.

No obstant això, no ens resignarem. Al llarg d’aquest període hem vist que la classe treballadora ha demostrat ser l’única capaç donar respostes per enfrontar a la pandèmia i fer front a les crisis econòmiques. Només ella, malgrat tot això, ha estat capaç de suportar la tempesta. No han estat ni els polítics, ni els capitalistes, ni els buròcrates tancats en els despatxos dels sindicats.

Hem vist també obrir-se grans processos de lluita. Alcoa, les treballadores i els treballadors de Nissan, i les seves contractes com Acciona, de Telepizza, les i els treballadors sanitaris i de neteja d’hospitals, com les victorioses treballadores del Gregorio Marañón que, amb la lluita per únic camí, van aconseguir parar la privatització de la neteja. D’igual manera, els MIR a Madrid i a Catalunya han començat a mobilitzar-se després d’un procés de pauperització en les seves condicions laborals durant els últims anys que ha aconseguit amb la pandèmia un punt que no pot tolerar-se. Les engrunes que els ofereix les Consergeries de Sanitat són insuficients i una vegada més demostren el potencial de la classe treballadora mobilitzada i combativa. És aquesta una perspectiva encoratjadora, que des de la Xarxa de Precaris/es secundarem i lluitarem al seu costat fins a aconseguir la victòria.

Aquests exemples són suficients per constatar que només la lluita és el camí per a vèncer la precarietat, la misèria i l’onada d’atacs que s’aveïna contra la classe treballadora. Així ho van demostrar en els anys precedents els armilles grogues, les treballadores i treballadors de Xile, de l’Equador, de Bolívia, de Hong Kong. Som conscients que cap dret ha estat aconseguit sense que la classe treballadora s’aixequi amb tota la seva força.

És un esperit combatiu que volem convertir en organització, en un crit de lluita que ressoni a les boques de les treballadores, de les dones, dels immigrants, dels i les oprimides pel capitalisme.

Per això, treballadores, dones i immigrants de diversos sectors, tots i totes fartes de l’abús de les patronals, estem convençuts i convençudes que l’única solució i alternativa és posar en peus una gran xarxa de treballadors i treballadores que organitzi de manera democràtica la lluita contra els acomiadaments, els tancaments de fàbriques, contra les polítiques que posen els beneficis empresarials per davant de les nostres vides. Volem organitzar-nos per a donar suport i sumar a aquells i aquelles que la burocràcia sindical ha deixat de costat i que ven a les gargamelles dels capitalistes. Volem lluitar fins al final contra la precarització, contra el racisme institucional que tanca i explota als nostres companys i companyes immigrants, contra la violència de gènere que assassina i abusa de les dones.

No n’hi ha prou amb reformes, no hi ha engrunes que puguin comprar-nos. Volem fer d’aquesta xarxa de treballadores i treballadors el bastió per combatre contra la patronal i els seus còmplices polítics i sindicals. I perquè aquesta vegada sí, la crisi la paguin els capitalistes!

Organitza’t i lluita amb nosaltres! Suma’t a la Xarxa de precaris/es!

Som una xarxa de treballadores i treballadors precaris que decidim organitzar-nos farts d’abusos patronals i de veure com, amb l’arribada d’aquesta nova crisi, el Govern i la Patronal amb la complicitat de les direccions dels grans sindicats, es preparaven per a una nova ofensiva contra els treballadors i la majoria social. Farts d’aquesta situació i pensant la situació que estava per venir, decidim dir prou i començar a organitzar-nos. La nostra primera assemblea virtual estatal va tenir lloc al juny d’aquest mateix any, en la qual van participar més de 100 treballadors de diferents sectors, com a hostaleria, comerç, serveis, telemarketing, del Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona, dependents de botigues, monitors de menjador i temps lliure, docents, doctorands, PAS i per descomptat treballadores i treballadors de la salut.

El pròxim 29 d’octubre a les 19h celebrem la nostra segona assemblea estatal per a continuar organitzant la Xarxa. Escriu-nos, suma’t i organitza’t!

WhatsApp 641128254
Instagram, facebook, twitter: @redprecarixs
Comparteix el nostre manifest!