http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
#TROTSKY2020
Un debat sobre Trotsky i l’esquerra revolucionària a l’Estat espanyol
Josefina L. Martínez
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

El passat 18 de setembre es va realitzar a Barcelona la xerrada “Trotsky com a alternativa” organitzada pel CRT-Esquerra Diari i Lluita Internacionalista. En aquest article reprenem els punts més destacats del debat entre totes dues organitzacions.

Ver online

En plena crisi de la pandèmia de la Covid-19 i a 80 anys de l’assassinat de León Trotsky, les organitzacions polítiques Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) i Lluita Internacionalista (LI) organitzaven un acte sobre el llegat del revolucionari rus i els desafiaments de l’esquerra revolucionària a l’Estat espanyol en l’actualitat.

L’acte es va realitzar presencialment a les Cotxeres de Sants, Barcelona, respectant les mesures de seguretat i amb un aforament limitat per la crisi de la Covid. Al mateix temps, va ser transmès en directe pel Facebook d’Esquerra Diari.

Des del CRT valorem molt positivament l’acte, que va mostrar la possibilitat d’un debat obert i fraternal, on es van destacar els punts de coincidència sobre el llegat històric de León Trotsky, al mateix temps que es van assenyalar algunes de les importants diferències estratègiques entre totes dues organitzacions. Des del nostre punt de vista, va ser un pas endavant per a l’activitat en comú i per a la construcció d’espais de debat.

En aquest sentit, és part de les activitats i debats que els nostres corrents internacionals, la FT-CI i la UIT-CI, fan a nivell internacional, juntament amb altres organitzacions, en la Conferència Virtual de Llatinoamèrica i els Estats Units convocada pel Frente de Izquierda i los Trabajadores-Unidad a l’Argentina, o en l’acte sobre Trotsky organitzat també pels partits que són part aquest front.

En les exposicions es va coincidir en la reivindicació de l’important rol històric de León Trotsky com a revolucionari: la seva biografia política com a dirigent del soviet de Petrograd en 1905; la primera formulació de la Teoria de la Revolució Permanent; el seu paper en la direcció de la insurrecció d’octubre i l’exèrcit roig; així com els seus combats contra la burocràcia estalinista i l’elaboració del Programa de Transició. També va haver-hi acord en destacar que una de les tasques més importants que va realitzar el revolucionari va ser la fundació de la IV internacional, com a part de la lluita per construir el partit mundial de la revolució socialista.

Entre totes dues organitzacions realitzem un interessant intercanvi de cartes, arran d’una proposta del CRT d’obrir el debat sobre quines són les bases per a la construcció d’un partit revolucionari a l’Estat espanyol. Aquesta proposta va ser realitzada fa mesos a diverses organitzacions, com LI, Corriente Roja, IZAR i Izquierda Revolucionaria. Però aquestes últimes, lamentablement, amb una combinació de sectarisme i mesquinesa, ni tan sols van considerar respondre. Amb una actitud incomprensible, es van negar fins i tot a participar d’aquest acte, al qual van ser convidats en reiterades ocasions, i que va ser l’únic acte unitari públic a l’Estat espanyol per a reivindicar el llegat de León Trotsky.

El debat i les àrees de diferències

A l’acte de Barcelona es van esmentar diversos punts del debat que tenim entre el CRT i LI, referent a qüestions estratègiques.

Un d’aquests està relacionat amb les diferents posicions que les nostres organitzacions internacionals mantenen en diversos països d’Amèrica Llatina, enfront dels cops institucionals o arremeses colpistes de la dreta pro-imperialista en el continent, com en el cas de Bolívia, Veneçuela i el Brasil.

En relació amb això, des del CRT vam sostenir que vèiem com un greu error la posició dels grups que integren la UIT-CI, que els ha portat a mobilitzar-se al costat de sectors de la dreta. Des de la FT-CI sempre hem mantingut una posició de total independència política i oposició per esquerra cap al xavisme, el PT del Brasil o Evo Morales a Bolívia. Però això, sota cap punt de vista, pot implicar mai confondre banderes amb la dreta pro-imperialista quan aquesta es mobilitzava o donava un cop institucional, secundant-se en les forces armades o en la judicatura, per a imposar governs bonapartistes a la regió.

Aquesta important qüestió estratègica sobre les posicions dels revolucionaris a Amèrica Llatina també va ser part del debat de la conferència d’Amèrica Llatina, i l’abordem així mateix en diverses de les cartes que hem intercanviat entre el CRT i LI.

Aquest punt de diferències parteix de la discussió oberta entre els nostres corrents entorn de la Teoria de la Revolució Democràtica formulada per Nahuel Moreno en els 80, i amb la qual, des de la FT-CI hem polemitzat. Es tracta d’una revisió de la Revolución Permanente per Moreno que portava a una política d’adaptació als diferents processos sorgits en la postguerra i les seves direccions estalinistes o petit-burgeses, al mateix temps que a una subvaluació de la necessitat d’una política independent per a lluitar per direccions obreres revolucionàries.

Experiències ben recents com les primaveres àrabs han demostrat que en rebel·lions o revolucions motoritzades per demandes democràtiques parcials -on l’antiimperialisme brillava per la seva absència-, amb direccions petit-burgeses o de sectors ex-règim al capdavant que buscaven el suport directe o indirecte de l’imperialisme o altres potències regionals, no podien resoldre’s les tasques democràtiques.

Conseqüentment això ameritaba una posició independent i enfrontada a aquestes, per a lluitar per una estratègia en la que fou la classe obrera qui prengués aquestes reivindicacions democràtiques com a part del seu programa, i les lligués a resoldre els grans problemes socials, avançant sobre la propietat capitalista.

Aquesta lògica permanentista, aquest esdevenir d’allò democràtic cap a allò socialista en cap cas és quelcom automàtic, o que vingui donat per la decrepitud de l’època capitalista. La lluita per una posició independent i per la construcció d’una direcció obrera revolucionària és una tasca conscient i que entenem només pot fer-se sense barrejar mai les banderes ni amb sectors anti-dictadura que busquen aliats en tal o tal altre imperialisme, ni amb oposicions liberals lligades a l’oligarquia cipaya com la veneçolana, ni amb castes com la judicial, encara que aquesta es vesteixi de campions contra la corrupció per a avalar un cop d’estat judicial com el de Témer...

D’altra banda, una altra de les diferències importants que es van expressar en el debat, encara que no es va poder aprofundir pels breus temps acordats per a les intervencions, va ser la relacionada amb com intervenir en fenòmens com el moviment democràtic català, i en particular la relació amb la CUP.

Totes dues organitzacions coincidim que la direcció burgesa del procés en cap cas tenia per intenció portar aquest combat fins al final. Per a conquistar una república catalana aquesta ha de ser obrera o no serà, i per tant la classe treballadora havia de posar-se al capdavant d’aquesta reivindicació i lligar-la a un programa anticapitalista. Tanmateix perquè això es produís per a nosaltres hi havia un obstacle molt important, l’esquerra independentista i la seva política d’unitat popular, obertament contrària a la independència de classe i per tant incapaç d’arrelar en la classe obrera catalana.

Per a LI, malgrat les crítiques que han sostingut en aquest temps a elements puntuals d’aquesta política de conciliació de classes -com el vot de la CUP a la investidura de Puigdemont o als Pressupostos neo-liberals de 2017-, han continuat sostenint que la CUP representava una “opció de ruptura” amb el règim i amb el capitalisme, i participant per tant en les diferents candidatures i agrupaments impulsats per aquesta.

Des del CRT hem polemitzat amb això. L’estratègia de “mà estesa” de la CUP, defensada des de 2012, la convertia en un projecte amb un programa de conciliació de classes, que allunyava la possibilitat d’aquesta doble ruptura que sosté LI. Perquè en el moviment català pogués sorgir una posició d’independència de classe era necessari enfrontar la política dels qui van jugar el paper de pota esquerra del procesisme.

Des d’aquesta perspectiva d’impulsar un pol d’independència de classe i revolucionari, hem intervingut en aquest moviment en els diferents moments, com l’1 i 3 d’octubre o la tardor de 2019, en els que precisament la falta d’un pol d’aquest tipus ha estat un obstacle perquè l’experiència feta amb les direccions burgeses cristal·litzés en algun agrupament en aquestes coordenades.

Seguir el debat, potenciar l’activitat en comú

Que totes dues organitzacions hàgim realitzat aquest debat ens sembla un element auspiciós. Des del CRT volem avançar en continuar abordant aquestes i altres discussions, i en aquest sentit vam voler plantejar el nostre tancament i conclusions del debat. També publiquem una nova resposta a l’última carta de LI, per a aprofundir en altres qüestions que no han estat tractades aquí.

Quan estem a les portes d’una crisi econòmica i social, les premisses de la nostra època de crisi, guerres i revolucions s’actualitzen. Els processos que s’han donat fins ara han estat en general de mobilitzacions ciutadanes, encara que en alguns d’aquests processos vam veure intervencions destacades de sectors de la classe obrera.

Els principals fenòmens polítics que han sorgit com Podemos i Syriza, Corbyn o Sanders, han mostrat una fallida total. A l’Estat espanyol, per diferents vies la major part de l’esquerra s’ha adaptat a aquests fenòmens.

En el cas de Podemos, no només no hi ha hagut impugnació del Règim 78 sinó apuntalament, transformant-se en ministres del govern social-liberal del PSOE, gestionant de manera directa l’Estat capitalista i imperialista espanyol. Una deriva secundada des de Catalunya pels Comuns i altres sectors.

En el cas català, on va emergir fa uns anys un important moviment democràtic pel dret a decidir, la política de conciliació de classes amb la burgesia independentista, que han sostingut la CUP i altres grups, ha evitat que hi hagués una alternativa de la classe treballadora preparada amb anterioritat per al moment, previsible, en què els partits de la burgesia i la petita-burgusia catalana demostressin obertament que no tenien cap intenció de defensar fins al final aquestes reivindicacions.

Davant aquesta situació, la necessitat de construir una alternativa revolucionària i d’independència de classe, té més vigència que mai.

Des de la FT i el CRT considerem que el mètode per a avançar en aquesta direcció ha d’inspirar-se en el que emprés el mateix Trotsky en la dècada dels 30. Rebutjar tot sectarisme que evita el debat o arribar a acords en allò en el que hi ha posicions comunes amb grups amb els quals avui mantenim importants diferències. I alhora, discutir obertament, no sobre un programa general o uns quants punts, sinó sobre les principals fites de la lluita de classes.

Sabem que entre les nostres organitzacions hi ha importants diferències estratègiques. Però això no impedeix que puguem continuar discutint i debatent fraternalment, i sobretot avançant en allò en que sí que hi ha acord.

Per un pol d’independència de classe a Catalunya

En aquest sentit, plantegem de nou als companys de LI, que en l’actual situació política catalana es donen condicions per a explorar acords. Més enllà del balanç diferent que puguem tenir sobre la CUP i el seu rol en l’últim període, aquesta ve immersa en un debat que apunta a un gir que reediti i aprofundeixi la seva aposta a arribar a acords o una “estratègia comuna” amb els partits de la burgesia catalana.

En les últimes setmanes aquesta línia s’ha fet novament explícita en la resposta a la inhabilitació de Torra, on la CUP ha insistit en recuperar aquesta unitat estratègica perduda. Una vella política que s’actualitza en un marc encara més a la dreta, quan aquests partits han optat ja per assumir el procés de restauració autonòmica que defensen totes les ales del règim. Quelcom que s’expressa fins i tot en una major moderació i socialdemocratització del programa econòmic i social de la CUP.

Com vam proposar en el debat, pensem que és el moment de fer passos per a construir un pol d’independència de classe, anticapitalista i revolucionari a l’Estat espanyol, començant per Catalunya, on en els pròxims mesos tindran lloc unes noves eleccions en les que previsiblement una opció així tornarà a estar absent.

L’experiència del FIT-U a l’Argentina, en la que participen els grups germans de LI, IS, i nostres, el PTS, és una valuosa experiència de l’esquerra mundial. Mentre bona part dels corrents de l’esquerra internacional, fins i tot, gran part de les d’origen trotskista, donaven suport a fenòmens com Syriza, Podemos, Corbyn o Sanders, a l’Argentina s’ha mantingut des de 2011 un front polític-electoral d’independència de classe. Una referència per a pensar també aquí com avancem en superar les experiències polítiques que han mostrat el seu fracàs en el cicle anterior.

Si aconseguíssim conformar un pol d’aquest tipus, encara amb les modestes forces que tenim i emplaçant a sumar-se a la resta d’organitzacions que comparteixin un programa anticapitalista i d’independència de classe, creiem que seria un pas important. Així arribaríem millor preparats per als processos de la lluita de classes i revolucionaris que l’actual crisi generarà en els pròxims anys.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic