|
Diumenge es van produir violents enfrontaments entre l’exèrcit àzeri i les forces armades de la regió separatista de Nagorno-Karabakh, secundats per Armènia. Encara que el nombre de morts i ferits és difícil d’establir amb certesa en aquest moment, hi ha almenys 23 morts i al voltant de 100 ferits, inclosos civils. El primer ministre armeni va dir que en resposta a una agressió àzeri, l’exèrcit del seu país va destruir dos helicòpters, tres tancs i diversos drons. Per part seva, el Govern àzeri afirma haver desmantellat 12 bateries antiaèries armènies i haver pres el control de diversos llogarets en Nagorno-Karabakh i la regió controlada per les forces armades armènies.
Els governs dels dos països, així com el que governa Nagorno-Karabakh, han decretat la llei marcial, i la regió separatista crida a "la mobilització [militar] general per als majors de 18 anys". Per part seva, el Govern àzeri va limitar immediatament l’accés a Internet amb el pretext d’evitar les “provocacions” armènies.
Nagorno-Karabakh és una regió que es troba oficialment en territori àzeri, però està poblada principalment per armenis i també té un govern armeni. Aquesta és una disputa entre les dues exrepúbliques soviètiques que ha persistit des de la seva demarcació en 1936 per l’estalinisme en el poder. Amb la caiguda de la Unió Soviètica es va produir una guerra entre els dos estats des de 1992 fins a 1994; allà van morir unes 30.000 persones, marcant el conflicte post-soviètic més sagnant. Malgrat un acord de pau signat en 1994, la situació segueix bloquejada i s’informen periòdicament friccions i enfrontaments entre els dos exèrcits des de llavors. El punt més elevat van ser els enfrontaments de 2016 que van deixar prop de 500 morts en pocs dies.
Així que el mes de juliol passat ja s’havien registrat importants enfrontaments entre els dos països. No obstant això, els incidents d’aquest diumenge semblen ser els més greus dels últims anys, i molts observadors i polítics de tots dos costats assenyalen un alt risc de conflicte a gran escala.
Un conflicte entre aquests dos països podria tenir conseqüències incalculables perquè podria empènyer a les potències regionals a intervenir. Així, Turquia, el principal aliat de l’Azerbaidjan, va declarar el seu suport incondicional acusant a Armènia de ser el "major obstacle per a la pau a la regió". El president turc, Erdogan, fins i tot va cridar els armenis a rebel·lar-se contra els seus líders que "els porten al desastre".
Rússia, per part seva, demana el cessament immediat de les hostilitats. Rússia és un aliat estret d’Armènia (les seves inversions representen el 40% del país) però també té importants interessos econòmics a l’Azerbaidjan, per això tracta d’evitar qualsevol enfrontament en aquesta estratègica regió que és vital per a la seva pròpia defensa. En aquest sentit podem interpretar la venda d’armes a l’Azerbaidjan en els últims anys. Mantenint bones relacions diplomàtiques, militars i econòmiques amb els dos països, Moscou aspira a convertir-se en l’àrbitre de la situació.
Encara que de moment no és clar quines van ser les motivacions d’aquests enfrontaments, poden armar-se algunes hipòtesis. l’Azerbaidjan és un país exportador d’hidrocarburs que en els últims anys ha gastat grans sumes de diners en equipament militar. Al mateix temps, aspira a exportar el seu gas a Europa des dels seus dipòsits en la Mar Càspia a través del Projecte d’Expansión de l’Oleoducte del Caucas Sud (SCPX). Es tracta de l’extensió a Europa d’un oleoducte que va de l’Azerbaidjan a Turquia a través de Geòrgia. Amb els garants del procés de pau (Rússia, França i els Estats Units) atrapats en importants qüestions internacionals i internes, l’Azerbaidjan podria haver decidit canviar l’equilibri de poder al seu favor en el territori separatista de Nagorno-Karabakh que, al seu torn, representa una amenaça permanent per als seus oleoductes i gasoductes cap als mercats occidentals i regionals.
És precisament en aquests projectes de gas on cal trobar la clau de la posició turca i de les altres potències. L’ambició de Turquia és convertir-se en un centre essencial per al trànsit de gas cap al mercat europeu; per tant, té plans d’enviar gasoductes àzeris i russos a través del seu territori, i amb el descobriment de jaciments de gas en la Mar Negra, Ankara afirma convertir-se al seu torn en un exportador de gas a Europa. Això també explica els riscos de la tibant situació en el Mediterrani oriental. Rússia vol jugar un paper d’àrbitre a la regió, però al mateix temps veu els plans de l’Azerbaidjan com una competència per als seus propis plans d’exportació de gas a Europa.
De qualsevol manera, és clar que en un món cada vegada més submergit per crisis econòmiques, sanitàries i ecològiques, els conflictes geopolítics augmentaran. També augmentarà l’agressivitat dels capitalistes. Un "accident" pot desencadenar conflictes les conseqüències dels quals poden ser incalculables.
|
