Si durant el confinament es va posar de manifest la falta d’empatia d’un sistema educatiu obsessionat amb qualificar-nos per sobre de tot (sense importar si els nostres familiars es contagiaven per haver d’anar a treballar durant la pandèmia, o si es quedaven sense ingressos en ser acomiadats), un sistema capaç d’envair la nostra intimitat perquè no copiéssim però incapaç de proporcionar mitjans adequats per als afectats per la bretxa digital; el retorn a les aules està marcat per la desídia de les autoritats, la falta d’infraestructures després d’anys de retallades a l’educació pública i la nul·la possibilitat que tenim l’estudiantat de poder opinar i decidir sobre els assumptes que fan a la nostra pròpia educació.

Els protocols anti-covid de les universitats semblen arbitraris i irracionals, i estan únicament centrats en restringir la vida cultural, política i social als campus. Poc importa que no existeixi espai ni professors suficients per a garantir la distància de seguretat a classe, qué més dóna si els transports estan abarrotats, el problema és que no ens quedem als passadissos, no ens asseguem a la gespa ni fem ús de les biblioteques. Mesures que, per descomptat mai s’han discutit amb els i les estudiants, ni tan sols amb els burocratitzats organismes de representació com a Juntes i Claustre, demostrant que això de la democràcia universitària no existeix.

L’experiència acadèmica hauria de ser quelcom més que anar a classe, també hauria d’incloure relacionar-se i debatre amb altres companys i companyes, involucrar-se en la vida política i cultural de la universitat, participar de xerrades, fer grups de debat, etc. Per descomptat res d’això s’ha tingut en compte per la casta de rectors i degans i els consellers directius del banc Santander i altres multinacionals que prenen les decisions des dels Consells Socials universitaris. La universitat neo-liberal no és més que la fàbrica dels treballadors qualificats (i precaris) de demà. De fet, la pròpia universitat se sustenta en el treball hiperprecari de subcontractes per als serveis privatitzats i d’una gran part del professorat i investigador amb contractes precaris.

Tampoc s’ha adoptat cap mesura per a resoldre el problema de la bretxa digital que amenaça amb expulsar de la universitat a desenes de milers d’estudiants pertanyents a les classes populars. No s’estan concedint més beques a aquelles estudiants que més ho necessiten. Fins i tot en aquesta situació excepcional, malgrat tota la pèrdua de qualitat que viurem en els nostres estudis, pretenen cobrar-nos les mateixes taxes abusives. Aquesta universitat neo-liberal no és un dret, és un privilegi per al qual pugui pagar-la.

Malgrat aquesta realitat, els defensors de la universitat al servei dels grans capitalistes (o “adaptada als requeriments del mercat” com ells diuen eufemísticament) volen aprofitar aquesta situació per a aprofundir en la implantació del model sorgit del Pla Bolonya. Sembla que el ministre Castells no estava desaparegut tot aquest temps després de tot, estava treballant en una nova reforma que pretén ser una volta de rosca neo-liberal més en la universitat.

Per al ministre d’universitats del “molt progressista” govern de coalició, nomenat directament per Podemos, el seu model és el de la universitat de Berkeley en la que va ser catedràtic. Una universitat on la matrícula anual supera els 36.000 dòlars; el que vol entrar allà o els seus pares són rics o s’endeuta per dècades. Queda clar que ser un famós catedràtic de sociologia no t’eximeix de ser un autèntic neci.

Hem de tornar a posar dempeus un moviment estudiantil, en primer lloc, per a donar respostes davant l’enorme crisi social que estem vivint, amb un augment espectacular de la precarietat, la desocupació i els desnonaments, però també per a parar un nou atac que s’està efectuant contra l’educació pública.

Per això des de Contracorriente fem una crida al conjunt d’associacions estudiantils i sindicats a organitzar assemblees d’estudiants, docents i no docents per a discutir quines mesures necessitem per a garantir unes condicions higièniques realment efectives i que cap estudiant es quedi enrere per la seva condició socio-econòmica. Però també per a lluitar per treure la precarietat i les urpes de les empreses de la universitat. Una crida que fem especialment al Sindicato de Estudiantes (SE) i a la Unión de Juventudes Comunistas (UJCE).

El SE ha convocat una vaga estudiantil els dies 16, 17 i 18, quelcom que està molt bé, hi ha motius de sobres per a anar a la vaga. El problema és que novament convoca de manera burocràtica, sectària, negant-se a intentar fer un front únic i actuar de manera unitària amb les organitzacions amb més presència en la universitat, contribuint així a la tradicional divisió del moviment estudiantil d’instituts i universitaris.

Per la seva part la UJCE, que integra bona part de les associacions d’estudiants, forma part dels partits que integren la coalició de govern i, per tant, es manté fidel a aquest mateix, fins i tot quan aquest pretén convertir la universitat en la “utopia” neo-liberal de Berkeley. “Lleialtat” davant un govern que rescata a la banca i als empresaris, mentre augmenta la desocupació i la precarietat per a milions de treballadors, especialment entre la joventut i les persones migrants. Un govern “progre” que va negociar la sortida del Rei emèrit per a salvar la continuïtat de la monarquia. Un govern que garanteix els grans negocis de l’Ibex 35, que socialitza les pèrdues i privatitza els guanys. Si aquests companys i companyes de veritat es consideren a si mateixos “comunistes” haurien de començar per trencar aquesta lleialtat institucional i organitzar la lluita contra els seus propis ministres.

A aquestes i a la resta d’agrupacions estudiantils reiterem la nostra crida a discutir i organitzar democràticament un pla de lluita contra aquesta nova ofensiva neo-liberal, que busca que la crisi la paguem la joventut i la classe treballadora. No podem permetre que els protocols anti-covid es converteixin en una via per a prohibir l’autoorganització d’estudiants i treballadors i fer passar tots aquests atacs sense resistència.

Per una universitat per als treballadors i les classes populars i no per a les grans empreses

Els companys i companyes que formem Contracorriente lluitem per una universitat cent per cent pública, gratuïta i universal, que tingui els recursos suficients per a garantir la plena vida universitària en condicions de seguretat, finançada mitjançant forts impostos a les grans empreses i fortunes milionàries que han continuat enriquint-se al llarg d’aquesta crisi.

Volem arrencar la gestió de la universitat d’aquesta casta d’acadèmics al servei de la seva majestat, aliats als directius de les empreses de l’IBEX35 que des dels Consells Socials decideixen què estudiem i quant ens costa. Estem per una universitat dirigida per una majoria estudiantil al costat de docents, treballadors i treballadores, única manera de garantir que siguin els problemes de la societat i no de les grans empreses els que s’aborden des de la universitat.

Aspirem a una revolució pedagògica, per a posar els nostres coneixements al servei dels treballadors i el poble. Estem en contra de l’ensenyament memorístic, llibresc, avorrit, competitiu i sense sentit que ens imposen. Volem un sistema educatiu que no estigui basat en premis i càstigs i en el sistema d’exàmens que ens puntua, classifica i segrega.

Volem construir una forta unitat obrer-estudiantil, per a reprendre la tradició de les millors gestes dels estudiants al costat de la classe obrera. Quelcom que avui és clau per a acabar amb la precarietat, la desocupació i el tancament d’empreses, lluitant per un programa que els faci pagar la crisi als capitalistes.

El nostre objectiu és fer de la universitat i el moviment estudiantil una punta de llança en la lluita per la transformació social contra el sistema capitalista. Com al maig del 68, volem passar de la crítica de la universitat de classes al qüestionament de la societat de classes. Perquè resoldre els grans problemes socials comença per acabar amb la precarietat, la falta d’habitatge, la pobresa, i totes les opressions basades en el patriarcat i el racisme que amenacen el present i futur de les i els joves i les seves famílies. Fenòmens propis d’una societat en la qual la immensa majoria de la riquesa està concentrada en un grapat de capitalistes.

Per tot això apostem a construir una joventut anticapitalista i revolucionària que combati contra aquest règim monàrquic i podrit, contra la dreta i l’extrema dreta i la seva reaccionària visió del món, però també contra aquest govern neo-liberal “progre” que ha demostrat que no té res a oferir-nos.

No ens conformem amb engrunes. No ens conformem amb un futur de resignació, precarietat i explotació. Anem a per una joventut que lluiti per una superació comunista d’aquest sistema irracional i destructiu que posa els beneficis d’uns pocs per sobre de la vida de milions i de la pròpia sostenibilitat del planeta.

Suma’t a construir una joventut anticapitalista i revolucionària. Escriu-nos!
A Twitter o Facebook.

O al telèfon 633617548