http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
EL VIRUS SON ELS CAPITALISTES
Els super-milionaris espanyols multipliquen les seves fortunes enmig de la pandèmia i la depressió econòmica
Juan Carlos Arias
Madrid | @as_juancarlos

Els super-rics espanyols han vist incrementar les seves fortunes en 19.200 milions d’euros entre meitats de març i principis de juny, mentre l’economia a l’Estat espanyol pateix una davallada històrica assolada per la pandèmia. En aquest context el Govern “progressista” del PSOE i Unidas Podemos es mostra impotent per a desenvolupar polítiques en favor de les classes populars.

Ver online

Mentre la davallada econòmica a l’Estat espanyol farà que el PIB de l’any 2020 pateixi una caiguda d’entre un mínim del 9% i un màxim una mica superior al 15%, ja entre el primer i el segon trimestre va caure un 22,1% i l’augment de l’atur es calcula que condemnarà a la pobresa com a mínim a 700.000 persones, segons l’ONG Intermón Oxfam. El selecte club dels super-milionaris espanyols, els que tenen més de 1.000 milions de patrimoni personal, ha aconseguit augmentar la seva fortuna de conjunt en 19.200 milions d’euros només entre mitjans de març i principis de juny, segons també dades d’Intermón Oxfam, en plena pandèmia i amb l’economia en caiguda lliure.

Enfront d’això, el Govern de coalició de PSOE i Unidas Podemos continua descartant qualsevol reforma fiscal que faci que paguin més els que més tenen. Per contra, amb les seves polítiques econòmiques està fent costat fonamentalment a les elits econòmiques i financeres mitjançant subvencions milionàries: subvencions directes a empreses per sectors econòmics (10.000 milions d’euros), crèdits avalats a les empreses (120.000 milions d’euros), desgravacions fiscals, moratòries, pagament d’ERTOs i reduccions a la quota de seguretat social (en conjunt podrien arribar als 50.000 milions d’euros).

Aquest veritable pla de rescat als capitalistes està provocant un deute públic que s’estima podrà quedar entre el 115% i el 120% del PIB i un dèficit que estarà entre el 12% i el 15%, quelcom que sens dubte obligarà tard o d’hora a retallar la despesa pública, sobretot de les grans partides del pressupost: pensions, sanitat, educació, salaris públics, etc., repercutint greument en les condicions de vida de la classe treballadora i els sectors populars.

Per contra, als treballadors només se’ls ofereixen pal·liatius com l’Ingrés Mínim Vital, 5.000 milions anuals, o reduccions salarials per ERTO al cobrar només el 70% del salari durant els primers 6 mesos, els que han cobrat, i el 50%, si no es modifica, durant la resta del temps. Quan no la desocupació per al milió d’acomiadaments que va haver-hi entre març i abril, en molts casos sense dret a atur per no tenir cotitzat el suficient temps o per ser treballadors de l’economia submergida. Basta amb destacar les enormes “cues de la fam” i l’elevada sol·licitud d’aliments als bancs d’aliments i associacions humanitàries per a avaluar la crisi social i humanitària que està implicant la pandèmia i la seva conseqüent depressió econòmica, la major a tota Europa després del Regne Unit.

Els supermilionaris i l’herència franquista

La majoria dels super-milionaris a l’Estat espanyol vénen de rancis llinatges del segle XIX i altres van sorgir després de les possibilitats obertes per la corrupta dictadura franquista. Són autèntiques sagues que s’han anat succeint, sense que el canvi de règim del franquisme a la democràcia liberal del Règim del 78 els hagi fet cap efecte negatiu en les seves riqueses. Més aviat al contrari. El canvi de règim els va servir per a incrementar, consolidar i en molts casos legitimar els diners obtinguts gairebé sempre del benefici fruit dels privilegis i les condicions ofertes per la dictadura franquista durant 40 anys. Va ser, en aquests casos, el pagament del dictador Franco als serveis prestats per la seva contribució a la victòria en la Guerra civil espanyola, per aquestes ara, molt democràtiques i il·lustres famílies.

Amb la caiguda de la dictadura de Franco, la democràcia liberal successora del règim franquista implantada mitjançant una transició sense ruptura, i, en conseqüència, mantenint els privilegis econòmics, jurídics i socials de les elits econòmiques i financeres del període franquista, es va limitar a cobrir de legitimitat els patrimonis que havien crescut sota la dictadura franquista. A aquests s’hi van anar afegint d’altres que han florit durant el període “democràtic”, a la calor en molts casos de la corrupció política, els “booms” urbanístics, els contractes falsejats de l’administració i, en general, sobre la base de l’explotació del treball, del nepotisme i la corrupció generalitzada, econòmica i política, del Règim del 78. No per casualitat la que era el seu màxim cap, el fugit rei emèrit Juan Carlos I, actualment es troba presumptament en un procés per corrupció instruït des de la fiscalia de Suïssa per, d’entre altres delictes, blanqueig, fugida de capitals i cobrament de comissions il·legals.

Et pot interessar: La Monarquia corrupta ha de caure! Cal lluitar per imposar un Referèndum i l’obertura d’assemblees constituents per decidir-ho tot

Sagues Familiars i super-milionaris

Famílies de mil milionaris com els Fluxá Figuerola, que es van fer amb l’agència de viatges d’Ibèria al 1956 i a partir de la qual van aixecar un imperi hoteler i turístic, formen part dels actualment 24 mil milionaris existents a l’Estat espanyol. Com d’altres, estan sent beneficiats pel conjunt d’ajudes i subvencions del Govern del PSOE i Unidas Podemos a través de les seves empreses, sense que ni tan sols vegin incrementats els impostos, amb l’argument que ara no es pot per l’enorme crisi del sector.

Un sector, el turístic, el qual ara hem de mantenir íntegrament i “entre tots”, sense distingir entre petites empreses familiars i autèntics imperis econòmics. Perquè els més beneficiats del “boom” econòmic del turisme són les sagues familiars importants, a més de fons voltors i d’inversió, propietàries dels grans grups turístics que han estat fent “l’agost” durant dècades. Sense anar més lluny, l’any passat l’activitat turística va suposar el 12,3% del PIB, al voltant dels 140.000 milions d’euros, amb 83,7 milions de turistes estrangers rebuts, un autèntic rècord.

Un altre sector punter en el que les sagues familiars tenen un gran pes és el de les infraestructures públiques i la construcció. Un tipus d’activitat que pel seu propi desenvolupament es vincula d’una manera molt directa i especial amb el poder polític de torn. Aquí tenim la família dels Del Pino que són els propietaris de Ferrovial, aixecada a partir dels primers contractes amb Renfe, en plena reconstrucció i ampliació de la via fèrria en època franquista. Ara quatre dels seus cinc fills pertanyen a l’escassa elit dels mil milionaris. Un altre sector que, afectat per la crisi, sens dubte rebrà una pluja de milions d’euros per a superar la crisi.

En aquest sector, que abasta moltes activitats dins del terreny de l’obra pública, no noméss la construcció, tenim a Florentino Pérez, president i accionista molt important d’ACS que va iniciar el seu impuls a la fama empresarial quan va fundar la citada constructora en 1997. Sempre molt vinculat al poder i rebent enormes compensacions davant qualsevol dificultat en el negoci, recordem el cas del magatzem de gas a les costes de Castelló i la compensació que estem pagant en els rebuts quan la instal·lació va haver de tancar-se davant els micro terratrèmols continuats que es van produir a la zona després de la instal·lació del magatzem. També destaca en el sector de la construcció Alicia Koplowitz que ha tornat segons la llista Forbes al club dels mil milionaris.

Un altre destacat supermilionari és el valencià Juan Roig, propietari de Mercadona, al que se li atribueix un patrimoni de 3.900 milions de dòlars. Tenint en compte que, a més, la seva esposa Hortensia Herrero suma uns altres 2.300 milions de dòlars. Actualment Mercadona compta amb 1.600 establiments i 79.000 empleats. El sector dels hipermercats i grans supermercats de l’alimentació que va ser molt beneficiat per l’increment de les vendes que es va produir després de la pandèmia, seguirà surfejant la crisi i beneficiant-se de la baixa fiscalitat que es ve produint des de l’inici de la crisi de 2008 amb una caiguda en l’impost de societats pròxim al 40%.

Finalment, destacar d’entre aquest selecte club a l’amo d’Inditex, Amancio Ortega, i a la seva família. En concret el cas d’Amancio Ortega és molt destacable per figurar en la posició 16 dels super-rics del món i la primera fortuna d’Europa, segons Bloomberg, amb un patrimoni estimat de gairebé 60 mil milions de dòlars. Aquest sector que si va patir la conseqüència de la crisi s’ha vist compensat, sens dubte, pels suports de l’Estat espanyol contra la crisi. Tot el que demostra que la seva filantropia és una miqueta limitada mentre l’any passat va saltar a la premsa una acusació de frau fiscal per part de l’Agència Tributària. Tenint en compte, a més, que l’any passat entre dividends i les seves inversions immobiliàries va incrementar la seva fortuna personal en més de 2 mil milions de dòlars.

Hi ha famílies supermilionaries espanyoles en molts més sectors econòmics, en el farmacèutic (Almirall, família Gallardo), Coca-Cola Espanya (Sol Daurella), components de l’automòbil (Gestamp, família Riberas), etc.

Impostos

A l’Estat espanyol segons les dades de la llista Forbes hi ha 24 mil milionaris. No obstant, si baixem el patrimoni personal al milió d’euros, que no està gens malament, ens trobem amb què hi ha 235.400 rics en aquesta situació. Això suposa un increment respecte a l’any anterior de 11.000 rics de més d’un milió d’euros. És a dir, es va incrementar un 5% aquesta banda alta dels més acabalats. Per a fer-nos una idea del volum de riquesa que implica aquest patrimoni, cal tenir en compte que per a valorar la seva riquesa no es computa ni les seves llars, ni altres béns. És a dir, bàsicament són actius financers i monetaris.

La demostració de que als de molt a dalt els va molt bé, és que segons l’Informe Mundial sobre la Riquesa que acaba de publicar la consultora Capgemini. Així mateix, Crèdit Suisse calculava l’any passat en un milió els espanyols amb més d’un milió de dòlars inclòs tot el seu patrimoni, quelcom que suposava que s’havia multiplicat per cinc aquest grup de rics.

Amb dades de l’Agència Tributària l’any passat només 611 espanyols van declarar tenir en 2017 més de 30 milions d’euros. No obstant, en un informe de l’any passat Crèdit Suisse calculava que hi havia 2.200 rics espanyols que tenien una fortuna superior als 45 milions d’euros. Una diferència en les dades que demostra allò elevat de l’evasió fiscal dels rics espanyols.

Tot això en un context en què l’impost sobre el patrimoni, l’únic que grava a les grans fortunes, gestionat per les comunitats autònomes, resulta una autèntica ganga per als rics. La majoria té un mínim exempt fins als 700.000 euros i en algunes, com la Comunitat de Madrid, està bonificat al 100%.

Un programa anticapitalista i de classe

Davant aquesta situació en què els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, i els qui més pateixen la crisi sanitària, les burocràcies sindicals continuen actuant com a garants de l’ordre i de contenció. Enfront d’ells, és necessari aixecar un programa econòmic i social anticapitalista i una estratègia d’independència de classe, sobre la base de l’autoorganització democràtica i dels treballadors que impulsi i unifiqui les lluites que davant els atacs que s’aveïnen, sens dubte, es produiran.

Un programa que en allò econòmic inclogui per a començar la derogació de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy, increment potent d’impostos a les grans fortunes, el repartiment del temps de treball sense reducció salarial per a combatre la desocupació, la prohibició dels acomiadaments, l’accés dels treballadors als llibres de comptabilitat de les empreses i sectors econòmics que demanen ajudes i subvencions i acomiaden, la nacionalització sense indemnització sota control obrer de les empreses que vulguin tancar les seves instal·lacions, la nacionalització de la banca sense indemnització i sota control dels treballadors per a garantir els fons necessaris per a desenvolupar una política econòmica expansiva en favor dels treballadors, implementar un programa d’inversions públiques i creació d’ocupació massiva del sector públic, etc.

Et pot interessar: Un programa d’emergència davant la segona onada a la que ens condueixen el govern “progressista” i els autonòmics

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic