Amb la crisi de la pandèmia del coronavirus encara sense resoldre, en un escenari de forta crisi econòmica i d’incertesa, el Govern de Sánchez i Iglesias ha d’afrontar el projecte dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 2021. La continuïtat de la legislatura depèn de la seva aprovació per majoria parlamentària. Davant la dificultat de guanyar-se el suport de tots els socis de la moció de censura de 2018, per les clares discrepàncies amb ERC, fa que els pressupostos depenguin gairebé exclusivament d’un acord amb la “dreta cool”, Ciutadans.

La impostura infinita d’Unides Podem

En relació a la formació d’Iglesias i Garzón, el veto a Ciutadans per a l’acord dels pressupostos, que va anunciar divendres passat Isa Serra en roda de premsa, ha durat menys del que canta un gall després d’una reunió amb Sánchez.

La ràpida rectificació se suma a la dinàmica d’Unides Podem de fer una concessió després d’una altra als social liberals. La seva tan esbombada independència política respecte al PSOE no és més que una impostura. I van.

Com una manera de dissimular la capitulació, el veto s’aixeca per una simple formalitat: el projecte de pressupost serà elaborat pel PSOE i Unides Podem abans de ser presentat a les negociacions amb Ciutadans. En efecte, aquest dimarts s’han reunit la ministra d’Hisenda Montero, per part del PSOE, amb el secretari d’Estat de Drets Socials, Nacho Álvarez, en representació d’Unides Podemos, per a establir les bases de cara a aquest esborrany pressupostari que es presentarà a Ciutadans

Montero guarda grans esperances de que Arrimadas doni del seu suport. El que no se sap encara és a canvi de què. Però no és difícil imaginar el tipus de projecte de pressupostos que sortiran d’un acord liderat pel PSOE, que busca el seu suport en la patronal i la burocràcia sindical, i en forces parlamentàries com el PNB i Ciutadans.

Enfront de la fallida d’Unides Podemos, fa falta una esquerra que trenqui amb aquest tripijoc que enmig d’una crisi majúscula només beneficia als capitalistes i posi sobre la taula un programa en defensa dels drets dels treballadors i el poble. Aquesta vegada que siguin ells els que paguin la crisi.