Activistes de les lluites i militants revolucionaris van ser presents aquest diumenge en la reunió d’obertura de la universitat d’estiu del Nou Partit Anticapitalista (NPA) a França. Reproduïm la intervenció d’Anasse Kazib, treballador ferroviari i militant del NPA - Révolution Permanent, que va fer un repàs de les claus del següent període i la necessitat de construir un partit revolucionari en un moment en el qual el NPA està travessant profunds debats sobre el seu futur.
Tinc la difícil tasca de resumir una vaga que va durar més de cinquanta dies en el transport en 4 minuts, ho faré el millor que pugui. Aquesta lluita contra la reforma de les pensions ha estat explosiva i per a entendre per què ha estat tan explosiva, sobretot en el sector del transport, hi ha una data que és central, i és la vaga de 24 hores del 13 de setembre en la RATP (servei de transport de París).
Aquesta jornada va ser un símbol de la radicalització d’aquesta nova generació de la RATP, que ens recorda que alguns qualificaven a aquest estiu l’estiu de la gilet-jaunització (reproducció de les dinàmiques de les armilles grogues). I vam veure que el mètode d’acció de la vaga combinat amb la combativitat i el radicalisme va ser capaç de paralitzar París el 13 de setembre. Però els camarades de la RATP no sols van fer això, sinó que van ser una força motriu per a un cert nombre de sectors, van ser un impuls per al sector en el qual treballo, el ferroviari. Han enviat un avís a tots els líders sindicals.
Per als quals recorden les imatges, va ser el lema "al desembre indefinida" el que va imposar avisos de vaga indefinits sobre la taula. En SudRail, per exemple, l’avís es va donar ja a l’octubre, més de tres mesos abans de la vaga. Això és una cosa històrica, i és el primer que hem d’entendre per a comprendre aquest moviment de vaga. I en particular sobre la data del 5 de desembre.
Desafortunadament de l’altre costat teníem burocràcies sindicals que s’han encarregat de -parafrasejant a Trotsky- apagar el foc del 5 de desembre. Hem de prendre l’exemple de Philippe Martínez que va dir uns dies abans del 5 de desembre, en Sud Radi, "El govern pot evitar el 5 de desembre". Així que, d’una banda, el 13 de setembre hi havia ferroviaris cabrejats i decidits a acabar amb la reforma de les pensions i, d’altra banda, estaven els dirigents sindicals tractant d’evitar-ho en la mesura que sigui possible.
Des del nostre punt de vista, en aquesta lluita contra la reforma de les pensions hi ha un element central, i és la treva. Aquest ha estat un període crucial. Aquesta treva va ser demanada pel govern i va ser secundada per alguns dels líders sindicals, ja sigui directament o indirectament. I la nostra tasca com a militants revolucionaris del transport en aquest moment és construir la famosa coordinació RATP-SNCF (transport urbà i ferroviaris) de la qual han d’haver sentit parlar.
I després del 13 de setembre la nostra tasca era establir les bases d’aquesta futura coordinació RATP-SNCF a través del que anomenem reunions conjuntes. La cristal·lització d’aquest treball va tenir lloc en el moment de la treva, quan impedim i frustrem les estratègies de derrota de la burocràcia sindical i la voluntat del govern. Especialment el 23 de desembre quan la Gare de Lió es va paralitzar i BFM va titular "És el retorn de la base?". I estàvem orgullosos que a través d’aquesta coordinació de la RATP SNCF, el 23 de desembre va ser el retorn de la base, i el retorn de la base va continuar durant tot aquest període!
Aquesta coordinació ha permès mostrar a una nova generació, per a la qual va ser la seva primera vaga, la necessitat d’autoorganització i coordinació de la base. Els va permetre experimentar el rol perjudicial de les burocràcies sindicals. Especialment entorn de la preparació dels fons de la vaga, hi havia camarades que deien: "No sabia el que era un fons de vaga, però per què no vam recollir diners durant tres mesos per a estar llestos?”
Perquè sabíem que en algun moment ens anàvem a trobar amb el problema de pagar el lloguer i omplir la nevera, que havíem de preparar caixes de resistència. I aquests camarades van veure als líders sindicals que demanaven una treva i que no donaven un cèntim, encara que a vegades tenien milions en les caixes, i això els va permetre fer les seves primeres experiències d’autoorganització.
Per a acabar amb aquesta primera qüestió, cal dir que, lamentablement, no va ser suficient, i tots estem d’acord en això. Estàvem convençuts que fins i tot un sector tan fort com el del transport, fins i tot en una vaga tan dura com podria haver estat, no era suficient, que era necessari estendre la vaga, que era necessari generalitzar-la.
La coordinació va ser una gran experiència i considerem que també era la nostra responsabilitat fer un treball com les reunions de la RATP-SNCF, que havíem de recórrer a altres sectors forts i havíem començat a organitzar reunions interprofessionals per a discutir i conduir al costat de companys escombraries i camarades del sector de l’energia, abans que aquests sectors es vegin detinguts pel confinament.
S’ha mantingut molt de contacte amb ells, i aquesta experiència de coordinació ha donat idees a altres sectors. Igual que els nostres camarades del sector privat - als quals saludo - que van construir la coordinació de OPTIL, poca gent ho sabia però va reunir a totes les plantes de Transdev i Keolis de tota la regió de París, que es va coordinar i que va venir a veure’ns en una reunió i ens va dir "Camarades, vam fer aquesta coordinació perquè si en la RATP i l’SNCF van poder fer-ho, llavors al sector privat també podíem fer-ho i ho hem fet" i van tenir èxit al fer-ho, i estem orgullosos d’això!
Manon B: "Com deies, no va ser suficient abans del confinament, sabem que els atacs no es detindran i ja podem veure que fins i tot s’està reiniciant i intensificant, aquesta vegada posant a tothom del treball i especialment al sector privat al punt de mira.”
Anasse K: El veritable problema, camarades, és el programa i l’estratègia. Quan mirem cap enrrere en els últims quatre anys, podem veure que no hi ha hagut escassetat de lluites. Hem vist que tots els sectors de la classe obrera es van mobilitzar entre 2016 i 2020. Teníem a la joventut i sobretot al sector privat, on deien "el port és la capital de la vaga", podem recordar el port i el pont de Le Havre amb milers i milers d’estibadors i vaguistes.
Al 2018/2019 va tenir lloc el moviment de les armilles grogues que ens va marcar molt. En 2019/2020 vam tenir el del sector públic i el transport. I podem fins i tot portar fins al final del tancament a la classe obrera i als barris més precaris que van sortir al carrer, als treballadors indocumentats, i vull saludar als nostres camarades de Frichti que van liderar una lluita exemplar en aquell moment.
El nostre principal problema és proposar un programa més enllà d’aquest corporativisme de merda, m’agradaria dir, que divideix i fa sortir al carrer a cada sector per separat. Això serà el primer que haurem de fer quan comenci l’any escolar. La segona és la qüestió de l’estratègia. Hem de posar fi a aquestes estratègies de derrota, aquestes vagues intermitents i a mig fer, entre altres.
El paper dels revolucionaris en el pròxim període serà fer tot el possible perquè els treballadors de tots els llocs en els quals som presents es dotin d’eines de lluita, com la coordinació RATP-SNCF, i perquè adquireixin la capacitat de poder dirigir els pròxims moviments, i això és essencial. Aquestes són les dues tasques.
La temporada que es ve, amb la crisi econòmica tindrem atacs, i no sols contrareformes. Tindrem atacs a tota la classe obrera i les masses populars. El que està en joc és la supervivència, la supervivència de la humanitat, i per tant la necessitat de posar fi a un sistema en descomposició, que quan no et mata amb les guerres imperialistes o les crisis climàtiques, acaba matant-te amb les epidèmies, com hem vist amb el Covid-19; o amb les crisis econòmiques, la desocupació massiva, els acomiadaments i la precarietat.
Haurem de lluitar contra tot això, haurem de lluitar per a posar fi a aquest sistema i construir un altre projecte social. I per a nosaltres, hem de tenir una eina capaç de proposar aquest programa i aquesta estratègia a tots aquests sectors en lluita. No hi ha una altra eina que proposar que un partit revolucionari, un partit revolucionari que sigui capaç d’unificar totes les tendències revolucionàries, però també a tots els camarades amb els quals vam poder militar en els últims temps, amb les armilles grogues, la joventut, etc. I espero que Almamy Kanouté, Youcef Brackni i Assa Traoré siguin militants revolucionaris i que empenyin al costat de nosaltres en un gran partit revolucionari per a dur a terme aquest projecte de transformació social.
I finalment per a concloure, una paraula sobre el que va dir Almamy. Parlava de separatisme, però en realitat no sols concerneix els barris de classe treballadora i a la gent racialitzada. Estan tractant de ficar-nos en el mateix sac. Però hem de respondre una cosa al govern, que si el separatisme acabarà la seva guerra, és per a acabar les seves crisis climàtiques, sanitàries i econòmiques, mentre que ells ho saben, que som marxistes, som revolucionaris i estem decidits a acabar-la definitivament i a separar-nos d’aquest grapat de paràsits!
